18 d’abr. 2008

She's Not Dead

Hi ha cançons amb un rerefons inesperat i espectacular. Recordo la tornada de She’s Not Dead, dels anglesos Suede, un tema del seu primer disc –malauradament eclipsat pel tercer i megapopish àlbum, Coming Up, ja sense el coautor, guitarrista i pianista Bernard Butler–. No pretenc fer un panegíric de Suede, pioners del britpop i segons la meva humil opinió força més originals que la majoria de britbands, però sempre he pensat que She’s Not Dead és una bona cançó, d’arranjaments encertats, melodia original i lletra críptica i enigmàtica. És potser el tema que més he escoltat i, tenint en compte que tinc tots els seus discos, resulta curiós (almenys a mi; més enllà d'Animal Nitrate, Stay Together, Trash, Heroine, Beautiful Ones, Lost in TV o hits més o menys populars). Resulta que la lletra té un rerefons personal, i és que parla de la tieta del cantant, autor i lletrista, l’ambigu Brett Anderson. Ell mateix ho explica en un llibre:

«I was pretty young at the time. She had this lover and he was black and Hayward's Heath is a small town and in the early '80s I guess it was very taboo. And basically they committed joint suicide together. They drove a car into a garage and just turned the exhaust on and killed themselves.»

Quan descobreixes el motiu inspirador no pots evitar de lligar-ho amb el resultat musical que tant t’havia atret. Les desgràcies inspiren.


boomp3.com


She'll come to her end
Locked in a car somewhere
With exhaust in her hair,
What's she called?
I dunno,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away, gone away" he said
He said
"She's not dead, just go away go away" he said

In the car he couldn't afford
They found his made up name
On her ankle chain,
So don't call,
Don't call her at home,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
He said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
"Just gone away gone away" he said
She's gone away to someone else's bed.

9 comentaris:

Joana ha dit...

Una bonica cançó per posar-la de fons, tot llegint o badocant...
Bon cap de setmana, somiatrufes!

Henry The VIII ha dit...

Somiatrufes! Tio, m'has tocat la fibra. Que vaig viure uns mesos a Hayward's Heath!!!!!!! Que algú més esmenti aquella petita city m'ha provocat un subidón.

Bona tarda, bon post i bona cançó aquesta.

Somiatrufes ha dit...

Joana, el primer disc de Suede conté força cançons d'aquest estil, i recordo haver-lo posat mentre llegia o estudiava, temps era temps... Salut!

Henry, no fotis! De veritat? Doncs el teu barri temporal guardava aquesta història i és l'origen d'aquesta cançó, a més d'haver tingut un il·lustre habitant com tu, és clar ;)

Red Pèrill ha dit...

Et llegeixo sempre, però pòses grups que em queden llunyet... que ho sàpigues (que et llegeixo vui dir)

Com va el conflicte Truites- trufes?

Jeje

Jobove - Reus ha dit...

gràcies per linkarnos al teu magnífic blog, estem a la teva disposició pel que et convingui de naltros, fem al mateixc amb el teu blog i ens mantenim en contacte

salutacions des de Reus

Modgi ha dit...

Què bé que sonen, i què malament que cauen, d'altra banda.

Eli ha dit...

Es maca aquesta cançó....
No l'havia escoltat mai, em recorda als The Cure!
Bona música!!!
I agraciada!!!!
;-)

Yeral ha dit...

Ieeeeeep! Mira que m'agrada Suede, però no coneixia aquest tema. Realment és enigmàtic, críptic, rar... Mola, mola. M'hi hauré de tornar a posar. Els hi vaig perdre la pista després d'un ja llunyà Benicàssim...

Gràcies pels ànims per dijous!

Somiatrufes ha dit...

Red: jaja, faltaria plus, home, i encantat de la vida i de la muerte que et passegis per aquí; es casa teva. El conflicte Trufes-Truites està en estat latent, ara caic ara m'aixeco, però bastant controlat ;)

Té la mà Maria: Quina sorpresa!, gràcies, tot un plaer fotogràfic i estètic el vostre bloc. Us en felicito sincerament.

M.H. Modgi: Reconec que poden arribar a caure fatal, però jo els vaig enganxar als inicis, quan encara se'ls etiquetava com a més indie que pop, quan el cantant tenia una veu efeminada i potent, quan tot plegat sonava original i els directes sonaven de conya, i anaven tots de negre...

Eli: The Cure és tota una debilitat per mi, un dia d'aquests en caurà alguna de seva, segur.

Yeral: Doncs aconsegueix per la mula el primer disc, ja veuràs. Per cert, jo també els vaig veure a Benicàssim!, entre d'altres puestus.

Per cert, darrerament en Butler i n'Anderson tornen a estar junts amb un grup que es diu The Tears, però no m'acaba de dallonsis gaire.