Goool!

Una tarda d'hivern, en un bar ple de diaris, dos amics tenen converses.

[...]

–Però, escolta, com és que no saps de quin partit polític ets? Segur que el teu pensament lliga més estretament amb un partit polític que amb un altre, no? Doncs ni que sigui per proximitat, perquè t’acostes més a un que a un altre, ja tens una inclinació política, oi?

–Potser és que em deceben.

–Potser és que demanes massa. O potser és que no te’ls escoltes prou. Hauries de prendre partit.

–Però per prendre partit ja segueixo una mica el Barça i santes pasqües, no?

–No, tio, però què dius! No és el mateix! No veus que una cosa és el futbol, que no és res més que un narcòtic, i una altra de ben diferent és la política? A veure, home, que amb el Barça no arregles res de la societat i amb la política sí!

–D’acord, encara em queden uns dies per pensar qui votar, no?

–Sí, però jo et suggereixo que votis l’EMP (El Meu Partit), de llarg és la millor opció.

–Ah, val, l’EMP.

–Sí, l’EMP, ara vinc de penjar-ne cartells i vendre’n xapes. En vols una?

–Que xules, són de colorins.

–Sí, els colors de l’EMP. Crec que aquesta vegada guanyarem, estem només dos punts per sota i aquest diumenge és crucial!

–Que bé! I a quin camp juguem?

[...]

boomp3.com

Kosovo i Metohija

No he pogut evitar fer-ne referència (però és que el fenomen sembla tan històric i efecte-dominonístic...).

Косово и Метохија > Kosovë

Ferreres

Kap

Marçal

Oscar

boomp3.com

Somiatruites

Em dic Albert Pla. Sóc gairebé un cantant que, com pot, fa cançons. Poca cosa, poca fama, poca incidència en el desenvolupament polític i cultural del seu país. Però sóc Albert Pla. I sóc qui escriu aquesta carta. Hi ha persones que ni tan sols són jo. Hi ha tipus que es fan passar per mi. Un d'ells escriu articles firmats amb el meu nom. Sembla que és membre o simpatitzant de Ciutadans per Catalunya i que, entre altres llocs, escriu les seves opinions personals, polítiques i pseudointel.lectuals al bloc de Félix de Azúa. Ja l'hi vaig pregar fa mesos en un mail privat, però com que veig que li importa una merda la meva petició, l'hi dic públicament. Per favor, senyor De Azúa, digue-li al teu amic que pari. Jo no sóc el teu Albert Pla. Quin embolic que m'heu armat. M'arriben correus de gent confusa, estranyada, decebuda perquè creu que opino tal cosa i tal altra sobre tal o tal altre assumpte que s'ha publicat en tal o tal altre lloc impossible de rastrejar. I només els puc dir que jo no he sigut.

La cosa és pitjor si cliques Albert Pla. A Google, depèn del dia, pots veure en la tercera o quarta referència articles presumptament escrits per mi. Encara més, per obra i gràcia de l'associació d'idees digital, cada vegada més sovint es vinculen termes com Albert Pla i Ciutadans per Catalunya o amb Félix de Azúa. Em sembla irritant. Crec que els partits polítics són, simplement, grups de persones amb greus problemes psicològics i de personalitat que es dediquen a l'engany i al robatori. Per mi, Ciutadans per Catalunya, a qui conec, per desgràcia, des que a algú se li va ocórrer la idea de posar el meu nom entre els seus simpatitzants, és un partit ple d'intel·lectualets de casa bona, ex de tot, que després de fer el gilipolles tota la vida es dediquen a tocar els collons. Quina agudesa. Sublim. Que cultes, llestíssims...

També hi ha una persona, a qualsevol lloc, no ho sé, amb aquesta pàgina a Myspace. Tampoc sóc jo. Aquest tio penja peces i vídeos a la seva (meva) pàgina com si fos jo. Té un grup d'amics a qui enganya fent-se passar per mi. I la gent li (m') envia fotos, textos, pensant que es comunica amb mi. Patètic. Finalment, si algú entra a Youtube pot veure un vídeo d'Esquerra Republicana de Catalunya. Es projecten fotos dels que es presenten a les eleccions municipals mentre sona la meva cançó Carta al rey Melchor que, per més inri, és en castellà. I jo em pregunto, ¿què faig? Potser hauria de fer el meu bloc i firmar-li articles a De Azúa demanant la independència de Catalunya. O en els meus recitals llegir un manifest escrit per Carod-Rovira dient: "Visca el Rei i visca Espanya!" Llàstima que entre tots dos no en tinc ni per a mitja cançó.

«Jo no sóc Albert Pla», llegit a El Periódico de Catalunya.

Der träumt Trüffeln in Frankfurt

Milers de llengües i una que treu el caparró entre les poques desenes que s’han erigit amb el dret exclusiu d’existir en nom d’un rotring negre, molt negre, resseguit damunt d’un mapa del món pintat de colors. Fixa’t bé, diuen, no veus que el meu rotring arriba fins aquí?, doncs tu ets meu i ets part de mi i a la que et tornis a presentar singular i universal et trenco les cames. No patiu, contesten els ambsense rotring particular, a favor vostre tenim l’endogàmia tradicional, el cofoisme tradicional i la imbecil·litat tradicional que tant potenciem des de les nostres capelletes tradicionals. Si no fos perquè la missió és mantenir certs habitants del primer món en pàries culturals, qui sap si ens importaria entrar a l’ONU, ser de la FIRS, guanyar el Nobel o anar a la Biennale.

Maleïts rotrings!

De hooligans i presumits

Els blocs polítics em solen provocar certa mandra. No, espera. Els blocs polítics em solen provocar certa ràbia. Siguem sincers. Siguin del partit que siguin, tot i que salvant honroses excepcions, no hi sé veure sinó un senyor/a sense idees pròpies que actua com a simple instrument del seu partit, o bé com un ésser humà que s’intenta promocionar a la xarxa. «Mireu-me, mireu-me, ahir vaig fer una gran conferència a no sé on i avui m’he llegit un llibre apte només per a intel·lectuals com jo. Visca l’EMP (El Meu Partit)!»

(Continuo aquest post amb por de ser injust i una mica destraler.)

El millor d’aquesta mena de blocs són els aduladors. A mi em sembla increïble, però hi ha gent que no s’està d’escriure comentaris hiperbòlicament elogiosos al peu del post. I, francament, a vegades no tenen cap mena de sentit. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca, que li va agradar molt i que va coincidir amb no sé qui. Automàticament, apareixen un o dos comentaris que s’ho maneguen per parlar del poc nivell cultural dels membres de l’altre bàndol, per atacar l’actual consistori i, si tenen temps, per elogiar la música barroca (sempre que aquesta sigui escoltada per un membre de l’EMP).

També hi ha, és clar, els que ataquen a la jugular sense pensar res. Són els militants de l’Altre Partit (AP), programats i amb instruccions precises de mossegar qualsevol opinió del contrari. Aquests no m’agraden tant perquè, contra tota lògica, són encara menys originals que els primers. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca... Immediatament, salten indignats els contraopinants que hi troben un clar indici de fatxenderia gratuïta, un exemple evident que el candidat en qüestió no treballa pel municipi i una falta de respecte al lectorat davant d’una mostra pedant d’elitisme (perquè tothom sap que la música barroca és un clar símbol de... del que sigui).

Seria injust oblidar-se dels comentaris que intenten ser equànimes, els que malden per fer veure els pros i els contres a uns i altres. A aquests els diria que no perdin el temps: no hi ha res a fer. No es pot convèncer un convençut, i els militants de partit polític acaben sovint amb l’equanimitat d’un hooligan d’equip de futbol.

Així les coses, i sempre salvant honorables excepcions, crec que el més encertat seria obrir un bloc polític sense penjar cap post, posar-hi només la fotografia del candidat, les sigles i un lema, i que els internautes s’esbravin sense la feinada d’haver de llegir res. Total, quan entren al bloc tant els de l’EMP com els de l’AP ja saben què hi escriuran. A més, si els blocaires polítics mai no hi comencen a escriure res, quedaran menys en evidència quan, un cop passades les eleccions, deixen inactiu el bloc que una vegada els va recomanar d’obrir el seu assessor.



L’altre dia va coincidir que, mentre passejava per un d’aquests blocs, escoltava la cançó #3 de l’àlbum Will to Live de Ben Harper (espero que mai no el facin servir per a cap campanya). Ja veuràs, prova d’escoltar-la mentre llegeixes segons què de segons qui (aquest meu text, per exemple). Potser acabes amb un somriure tipus Mona Lisa.