Truites vs Trufes

-Ep, Trufes, com va, que tal, què dius?
-Hola, Truites, bé, bé, anar fent, i tu?
-L’altre dia vaig passar pel teu bloc.
-Ah sí? I què, i què?
-Bé, bé.
-Sí?
-Sí.
-I què et sembla el post que...
-Ei, anem a fer un cafè?
-Eeh... D'acord.

[...]

-Així, Truites, que continues pensant en la feina, en ella i en la comoditat perdudes?
-Sí, tio, no m'ho puc treure del cap.
-Costa molt, ja ho sé.
-Sí, perquè tu, Trufes, també has estat molt temps pensant tot el que havies perdut i...
-Sí, ja ho sé, i volia recuperar-ho.
-Que vols dir que ja no?
-Oh, no, que va, ara somio coses més llunyanes encara.
-Com ara què?
-Doncs... per què pujar turonets, si pots escalar muntanyes?
-No t’entenc.
-És igual, parides meves.
-Tu, es fa tard.
-Sí, vols venir a casa?
-Mmm... ok.

[...]

-Caram, que tard que és!
-Et vols quedar a dormir?
-És que volia fer una cosa abans d’anar al llit.
-Ah, molt bé, fes, doncs.
-...
-Què?
-Va, que em quedo!

[...]

-Bon dia, Truites!
-Bon dia...
-Aquesta nit t’has mogut molt!
-Sí, és que...
-Has tingut malsons?
-No ho sé, bé, sí, crec, he somiat que jo era tu...
-Ah.
-Sí, molt estrany, en fi, tonteries. Ara hauria de marxar.
-I què feies en el somni?
-Res especial... He somiat que ens trobàvem pel carrer, que anàvem a fer un cafè, que em convidaves a dormir...
-Això, Truites, més que un somni és un record d’ahir!
-Sí, sí, però amb els papers canviats.
-Ha ha! et devies sentir bé, doncs!
-No, gens. Em sento com una merda i vull marxar de seguida.
-Però... no vols esmorzar?
-No, Trufes, me’n vaig, adéu.

[...]

-Digui?
-Hola, Truites, sóc en Trufes.
-...
-Tu, que m’ha sabut greu la situació d’aquest matí i...
-...
-... i crec que m’hauries d’explicar què t’ha passat, no?
-Mira, Trufes, deixa-ho estar, d’acord?
-No, m’has fet sentir malament i em deus una explicació.
-No en tens cap necessitat.
-Això ho sabré jo.
-Adéu.
-Ep, si penges m’enfadaré.
-Ah, sí? I què faràs?
-...
-Què faràs?
-Faré un post al meu bloc sobre el que ha passat!
-Ja... Fes el que vulguis, però no em parlis mai més.
-No sé perquè em dius això, Truites.
-Senzillament, no em vull ni imaginar com puc acabar sent, Trufes...
-...
-...
-Covard!

In vino veritas

I si no que ho preguntin a dos companys meus, suposats mig amics fa dos dies i confirmats mig enemics des d’aleshores. Clar que tant un com l'altre no només havien begut vi, una activitat que va portar a fer-ne d’altres, com ara les d’escopir-se a la cara les seves veritats. I la veritat és que jo personalment els ho agraeixo en gran manera. Ja era hora; era impossible mantenir eternament aquells falsos i mitjos somriures. Era insostenible.

No hay cuestión ni pesadumbre que sepa amigo, nadar;
todas se ahogan en vino, todas se atascan en pan.
(Francisco de Quevedo)

Es van ofegar en vi sense menjar gaire i, un cop es van haver dit el nom del porc, la hipocresia va agafar el taxi i la crua i necessària sinceritat els va caure al cap com un meteorit. In vino veritas. I bo i torradets encara van riure i tot. Perquè, de fet, és un descans enorme deixar de dissimular els prejudicis que es poden arribar a tenir dos veïns, dos amics forçats o dos companys de feina condemnats indefinidament a treballar junts. El mateix es pot aplicar a la persona enamorada que no s'atreveix; o a la persona desenamorada que tampoc no s'atreveix. Etcètera.

Diguin el que diguin, la veritat sempre cau bé. La qüestió és: i després de la ressaca, què? In resaca arrepentimentas? No, companys i companyes, que va. Només la certesa que el vi és una drecera que et sol estalviar un munt de peatges, i temps, molt de temps.

boomp3.com

Dones

M'agraden, però en tinc una.

boomp3.com

Impromptu

Obrir un bloc és una pràctica habitual. Una vegada em vaig proposar no fer-ho, perquè la veritat és que entre els diversos pensaments que em provocaven certs blocs, un d’ells era el de ser una autèntica palla davant del mirall. Un altre aspecte que em feia defugir la possibilitat d’obrir un bloc era el de caure en la vulgaritat, com ara mateix acabo de fer. Però pitjor encara, la d’escriure bestieses que només jo podria entendre, allò que se’n diuen, si continuo amb la vulgaritat, palles mentals. Parlant de palles, és curiós comprovar una vegada darrere una altra el joc que dóna dir que ets una dona al ciberespai. Tens més comentaris bavosos i per pur interès testosterònic les teves opinions acostumen a ser més ben valorades. Però no, en aquest sentit tampoc no tindria excusa per obrir un bloc perquè no m'agraden els e-caçadors de fembres i, a més, sóc un tio –diguem-ho ja.

Ups, cal evitar la dispersió. No caldria fer-ho ja en el primer post.

Per què un bloc? Alguna idea? Busquem l’aprovació i els copets a l’esquena de l’altre? Tant és, em sembla que si obro un bloc –sí, deu ser això– és per compartir i expressar opinions i sentiments que no tenen res d’especial, i que precisament per això poden ser també els teus. Exacte, deu ser tan simple com això. Qui sap, potser en aquest bloc de pa sucat amb oli hi acabes trobant un lloc on guanyar el temps, un nou blocaire a qui insultar o fins i tot una ànima bessona. O, sent més excèntric, una ànima ironicoescepticomelancoliosa, pretesament subversiva i somiatruites.





Per començar, una proposta musical. Si a vegades t’agrada, o no pots evitar, navegar sense brúixola et recomano les cançons d’Elliott Smith. Especialment Angeles i Twilight. Això sí, mai, mai, no acabis com ell. No és una opció. No hauria de ser-ho.