Truites vs Trufes

-Ep, Trufes, com va, que tal, què dius?
-Hola, Truites, bé, bé, anar fent, i tu?
-L’altre dia vaig passar pel teu bloc.
-Ah sí? I què, i què?
-Bé, bé.
-Sí?
-Sí.
-I què et sembla el post que...
-Ei, anem a fer un cafè?
-Eeh... D'acord.

[...]

-Així, Truites, que continues pensant en la feina, en ella i en la comoditat perdudes?
-Sí, tio, no m'ho puc treure del cap.
-Costa molt, ja ho sé.
-Sí, perquè tu, Trufes, també has estat molt temps pensant tot el que havies perdut i...
-Sí, ja ho sé, i volia recuperar-ho.
-Que vols dir que ja no?
-Oh, no, que va, ara somio coses més llunyanes encara.
-Com ara què?
-Doncs... per què pujar turonets, si pots escalar muntanyes?
-No t’entenc.
-És igual, parides meves.
-Tu, es fa tard.
-Sí, vols venir a casa?
-Mmm... ok.

[...]

-Caram, que tard que és!
-Et vols quedar a dormir?
-És que volia fer una cosa abans d’anar al llit.
-Ah, molt bé, fes, doncs.
-...
-Què?
-Va, que em quedo!

[...]

-Bon dia, Truites!
-Bon dia...
-Aquesta nit t’has mogut molt!
-Sí, és que...
-Has tingut malsons?
-No ho sé, bé, sí, crec, he somiat que jo era tu...
-Ah.
-Sí, molt estrany, en fi, tonteries. Ara hauria de marxar.
-I què feies en el somni?
-Res especial... He somiat que ens trobàvem pel carrer, que anàvem a fer un cafè, que em convidaves a dormir...
-Això, Truites, més que un somni és un record d’ahir!
-Sí, sí, però amb els papers canviats.
-Ha ha! et devies sentir bé, doncs!
-No, gens. Em sento com una merda i vull marxar de seguida.
-Però... no vols esmorzar?
-No, Trufes, me’n vaig, adéu.

[...]

-Digui?
-Hola, Truites, sóc en Trufes.
-...
-Tu, que m’ha sabut greu la situació d’aquest matí i...
-...
-... i crec que m’hauries d’explicar què t’ha passat, no?
-Mira, Trufes, deixa-ho estar, d’acord?
-No, m’has fet sentir malament i em deus una explicació.
-No en tens cap necessitat.
-Això ho sabré jo.
-Adéu.
-Ep, si penges m’enfadaré.
-Ah, sí? I què faràs?
-...
-Què faràs?
-Faré un post al meu bloc sobre el que ha passat!
-Ja... Fes el que vulguis, però no em parlis mai més.
-No sé perquè em dius això, Truites.
-Senzillament, no em vull ni imaginar com puc acabar sent, Trufes...
-...
-...
-Covard!

Goool!

Una tarda d'hivern, en un bar ple de diaris, dos amics tenen converses.

[...]

–Però, escolta, com és que no saps de quin partit polític ets? Segur que el teu pensament lliga més estretament amb un partit polític que amb un altre, no? Doncs ni que sigui per proximitat, perquè t’acostes més a un que a un altre, ja tens una inclinació política, oi?

–Potser és que em deceben.

–Potser és que demanes massa. O potser és que no te’ls escoltes prou. Hauries de prendre partit.

–Però per prendre partit ja segueixo una mica el Barça i santes pasqües, no?

–No, tio, però què dius! No és el mateix! No veus que una cosa és el futbol, que no és res més que un narcòtic, i una altra de ben diferent és la política? A veure, home, que amb el Barça no arregles res de la societat i amb la política sí!

–D’acord, encara em queden uns dies per pensar qui votar, no?

–Sí, però jo et suggereixo que votis l’EMP (El Meu Partit), de llarg és la millor opció.

–Ah, val, l’EMP.

–Sí, l’EMP, ara vinc de penjar-ne cartells i vendre’n xapes. En vols una?

–Que xules, són de colorins.

–Sí, els colors de l’EMP. Crec que aquesta vegada guanyarem, estem només dos punts per sota i aquest diumenge és crucial!

–Que bé! I a quin camp juguem?

[...]

boomp3.com

Chain of Fools

Em va dir: «De veritat que no saps quina cançó estic cantant?» No, no ho sabia. «You told me to leave you alone, my father said come on home, my doctor said take it easy, whole bunch of lovin is much too strong», va repetir amb una veu un xic més clara. La tornada em sonava vagament, però encara no havia detectat ni l'artista ni el nom de la cançó; fins que no m'ho va dir: «És Chain of Fools, home, aquella que cantava l'Aretha Franklin.» I va afegir un «Chain, chain, chain...». La melodia i la imatge de l'enorme Lady Soul em van venir al cap com un llampec, i vaig fer «Aaah, sí, ja la conec, dona, i tant», mentre ella continuava caminant amb la mirada fixa al final del carrer. Anàvem fent camí i havíem emmudit. Durant uns segons vaig estar pensant en la silueta d'Aretha Franklin i, per una fàcil relació d'idees, em van venir al cap les cares i els noms d'Ella Fitzgerald, Peggy Lee, Nina Simone, Roberta Flack, etc. Després, per salvar la situació de silenci, no se'm va ocórrer res més que dir: «Potser és que cantes tan malament que per això no t'ho he sabut dir.» Per sort, era una noia intel·ligent i em va saber perdonar aquell pseudocomentari d'horror vacui: «Calla, ximple», i em va tocar el cul.

boomp3.com

Fan

Anava jo amb tren tot parlant amb una amiga sobre una banda musical de moda i el seu líder. Jo que li dic:

–La banda toca molt bé, les cançons crec que són bones però falla la veu del cantant.

Ella, indignada, em contesta:

–Però què dius! Si el cantant és molt guapo!

Mai he tingut enveja de l’atracció sexual dels cantants sobre les fans (bé, sí, però ara no és el cas), i una mica contrariat insisteixo:

–Ja ho sé, però no em refereixo al seu físic sinó a la seva veu.

La meva amiga, tanmateix, sembla absolutament insensible al matís:

–No diguis això que és molt i molt guapo, entesos?

Es tracta d’una conversa que no porta enlloc, però vull aclarir que no és que trobi lleig el cantant, sinó que, si se’m permet l’opinió, la seva veu no és la més idònia en comparació amb la qualitat del grup.

–No t’enfadis –aviso–, el cantant és molt i molt guapo però jo només dic que, segons el meu parer, em sembla, crec, diria, potser, la seva manera de cantar no seria ni la d’en Tom Jones ni la dels millors moments de Steve Walsh, penso...

Però la meva estimada amiga no cedeix ni un pam de terreny:

–Ai, digues el que vulguis, però ell és molt i molt guapo i m’agrada moltíssim, molt i molt, molt.

Abandono, rendit davant l’evidència, i com dos adolescents passem a parlar de les dones del tren que m’agraden.

Paral·lelament, dels auriculars del meu mp3 continuen sonant els virtuosos Kansas, que no sé si a hores d'ara la meva amiga trobaria molt i molt guapos. M'agafa un auricular i opina:

–Hòstia noi, no sé com pots aguantar aquest soroll!

Qüestió d'opinions, suposo.

Supercalifragi

- Bon dia, posi’m un pot del Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White, plis.

- De seguida. Ui, no en tinc, no vol pas el New Kony De Marca Concentrate Ultra Nova With Nom Raro En Estranger Per Vendre Més Que El Ja Passat De Moda Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White 2.0??

- No, no, m’ha costat molt aprendre’m el nom del Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White, i a més aquest producte que m’intenta colar no s’anuncia per la tele...

- Ja, però és més barat i renta igual.

- Però si és molt més petit!

- Perquè és Concentrate.

- Mmm... No em convenç, no el vull.

- Jo el faig servir i va de puta mare.

- Escolti, jo necessito una garantia, una prova irrefutable com ara una colla de senyores reals amb el seu nom i DNI a l’extrem dret de la pantalla que em jurin que el producte és la rehòstia, que es mostrin entusiasmades i meravellades però alhora serioses i amb un criteri exigent, que es reuneixin a la plaça del poble per fer una mani a favor del producte, o que quedin a casa d’una d’elles per prendre cafè i parlar del tema. A la merda els Concentrates que no s’han guanyat el clam popular de la gent autèntica i treballadora, necessito proves evidents amb entrevistes casa per casa, amb patums promocionals on participi tot el barri, amb tot de penya que surt de casa espontàniament per veure la meravella del segle XXI que no és sinó el Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White.

- Ah, bé, jo només li puc oferir un pot més barat.

- Doncs ja veu que sense la garantia de què li parlo no hi ha res a fer.

- Ho entenc perfectament.

- Passi-ho bé.

- Adéu-siau.