11 d’abr. 2008

Truites vs Trufes

-Ep, Trufes, com va, que tal, què dius?
-Hola, Truites, bé, bé, anar fent, i tu?
-L’altre dia vaig passar pel teu bloc.
-Ah sí? I què, i què?
-Bé, bé.
-Sí?
-Sí.
-I què et sembla el post que...
-Ei, anem a fer un cafè?
-Eeh... D'acord.

[...]

-Així, Truites, que continues pensant en la feina, en ella i en la comoditat perdudes?
-Sí, tio, no m'ho puc treure del cap.
-Costa molt, ja ho sé.
-Sí, perquè tu, Trufes, també has estat molt temps pensant tot el que havies perdut i...
-Sí, ja ho sé, i volia recuperar-ho.
-Que vols dir que ja no?
-Oh, no, que va, ara somio coses més llunyanes encara.
-Com ara què?
-Doncs... per què pujar turonets, si pots escalar muntanyes?
-No t’entenc.
-És igual, parides meves.
-Tu, es fa tard.
-Sí, vols venir a casa?
-Mmm... ok.

[...]

-Caram, que tard que és!
-Et vols quedar a dormir?
-És que volia fer una cosa abans d’anar al llit.
-Ah, molt bé, fes, doncs.
-...
-Què?
-Va, que em quedo!

[...]

-Bon dia, Truites!
-Bon dia...
-Aquesta nit t’has mogut molt!
-Sí, és que...
-Has tingut malsons?
-No ho sé, bé, sí, crec, he somiat que jo era tu...
-Ah.
-Sí, molt estrany, en fi, tonteries. Ara hauria de marxar.
-I què feies en el somni?
-Res especial... He somiat que ens trobàvem pel carrer, que anàvem a fer un cafè, que em convidaves a dormir...
-Això, Truites, més que un somni és un record d’ahir!
-Sí, sí, però amb els papers canviats.
-Ha ha! et devies sentir bé, doncs!
-No, gens. Em sento com una merda i vull marxar de seguida.
-Però... no vols esmorzar?
-No, Trufes, me’n vaig, adéu.

[...]

-Digui?
-Hola, Truites, sóc en Trufes.
-...
-Tu, que m’ha sabut greu la situació d’aquest matí i...
-...
-... i crec que m’hauries d’explicar què t’ha passat, no?
-Mira, Trufes, deixa-ho estar, d’acord?
-No, m’has fet sentir malament i em deus una explicació.
-No en tens cap necessitat.
-Això ho sabré jo.
-Adéu.
-Ep, si penges m’enfadaré.
-Ah, sí? I què faràs?
-...
-Què faràs?
-Faré un post al meu bloc sobre el que ha passat!
-Ja... Fes el que vulguis, però no em parlis mai més.
-No sé perquè em dius això, Truites.
-Senzillament, no em vull ni imaginar com puc acabar sent, Trufes...
-...
-...
-Covard!


12 comentaris:

dospoals ha dit...

Ai mare, Ramon, com està el món!

Albert_stk ha dit...

Molt original... pobre Truites i encara t'enfades!

XeXu ha dit...

Ara no sé si parles d'un altrer ego, o si és una situació real. Però vols dir que ets tan dolent com perquè no li hagi agradat gens sentir-se com tu? I què has fet finalment? No en saps res?

Striper ha dit...

Ah que me he perdut una mica un moment que em busco.

marta ha dit...

No he entès res però a vegades la realitat supera la ficció. M'agrada el teu blog. Salut.

Fujur ha dit...

jejejeje original tio! ;-)

lamitall ha dit...

ui, la realitat... sort que en tenim de la realitat, per després poder escriure coses com aquesta ;)
què va, si al capdavall, tot és ficció.

Somiatrufes ha dit...

Dos poals: Ja veus, Ramon, com hi ha món!

Albert: En Truites és més puta del que sembla; un Trufes com jo té el perill de retornar a la condició de Truites.

Xexu: En un atac de debilitat el vaig tornar a trucar, però afortunadament no em va contestar. Un Trufes no acostuma a portar-se bé amb la seva antiga part truitera.

Striper: hehe, ja es tracta d'això ja, de buscar-te a tu mateix...

Marta: Gràcies, el sentiment és mutu. Diguem que és una realitat desplaçada en una dualitat entre passat i present.

Fujur: Thanks man, que ho diguis tu li dóna valor.

Mitall: Veig que ets conseqüent amb les declaracions de principis del teu darrer post! I tens raó, és clar ;)

Mr Towers ha dit...

Ostras, si les dobles personalitats son cosa complicada no et dic res ja de les ficcionals i/o reals.

Els miralls son perilloses armes de destrucció massiva. Fijo que hauria de caler un rigoros permis especial d'armes amb anàlis psiquiàtric pericial concloent abans de poder-ne penjar un al labavo. A mi em passa sovint... no se... aquesta cara miran-te interrogativament des de l'altre costat, aquesta expressió del molt fill de puta com pressuposant que JA sap el que penses ABANS que, sí efectivament, ho facis...

Cada setmana me n'acabo petant un. És que em fot dels nervis el tio aquest del mirall, m'altera...

Somiatrufes ha dit...

Mr Towers, mola embolicar la troca.

Completament d'acord amb la qüestió dels miralls, són uns cabrons. I no només quan et mires i dius "qui és aquest feo?, sort que jo sóc molt guapo", sinó que la (teva) cara que et mira segur que sap bé qui ets i tu no, i és veritat que tot ho sap abans que tu (a diferència d'en Lucky Luck, que aconseguia disparar abans que la seva pròpia ombra).

Amb tot, això és la guerra i per això s'haurien de trencar miralls de tant en tant, a modo de "happening" per demostrar que la imatge que projecten és just el revés del que tu ensenyes a la gent (mirall-llarim) i, sobretot, del que tu creus ensenyar en el teu cervell.

Antològic "els miralls són perilloses armes de destrucció massiva", guarda't la frase i el desenvolupament posterior per a un programa especial dedicat a Michael Ende i Lewis Carroll. ;)

Henry The VIII ha dit...

Doble personalitat? Esquizofrenia? Jo sóc tu. Tu ets jo. I també som aquell que passa pel carrer. I aquell del cotxe esperant a que es fiqui verd el semàfor mentres es treu un moc. Nosaltres som tots cadascun de nosaltres...

Post molón Dreamtrufes i amb la música de fons que hi ha al davall de Covard! queda rodonet.

Salutacions

Somiatrufes ha dit...

Henry, meditar sobre això hauré, en plan Yoda. S'haurà d'afegir aquesta megamultiplicitat a les dualitats Truites-Trufes i la del mirall, només amb això ja en seríem quatre! :-O

Gràcies artista, i celebro (cerebelo) que t'agradi el Waltz # 2 d'Elliott Smith.