La sabata

Ja sé que fa dies que Josep Palau i Fabre va deixar el món dels vius, i que tal com van fer bloggers molt més capaços que jo era aquell moment i no ara el més idoni per penjar un tros de poema, un record seu a manera de minúscul homenatge; però la casualitat ha fet que em topés amb uns versos que reflecteixen força bé un estat d'ànim i d'intencions ben particular. I això, crec, ha de ser la literatura: trobar-te a tu mateix. Tot el que digui el poeta és aplicable al nostre cas, tenint present que una metàfora és una metàfora i que les coses són iguals de certes les diguis cantant, recitant o parlant. Va, fot-li, Palau:

He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

(Josep Palau i Fabre: Càncer, 21 de març del 1943.)

boomp3.com

Coral romput

boomp3.com

L'horabaixa petita, i trista, i entranyable,
d'aquests carrers antics que m'agrada recórrer,
on jo voldria viure i escriure versos grisos,

absolutament grisos, mentre es crema l'espígol

damunt les quatre brases; una taula petita,
damunt d'ella una manta, parets empaperades,
un taulell un poc solt, i creure dolçament
que Campoamor fou un poeta formidable,
que El Ama és un poema com se n'escriuen pocs,
i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d'escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del dia, que no solen
rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
creure que és necessari escriure tots els versos
ben aconsonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
i dir que no, que això de que el valencià
és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
fer un any el llibret de versos d'una falla
i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
aconseguint Violes i Englantines i accèssits.
Un món petit i tendre, positivament tendre,
el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
després el crucigrama, i demà si Déu vol.
Com el cas de la viuda que acabe de conèixer.
És jove; té una filla. I sembla que no és viuda.
Sembla que va tenir una filla d'un home,

que no es varen casar. Encara està prou bé.

"No és res de l'altre món", comenten al despatx
on ella sol pujar cafès, cafès amb llet.
"Jo l'he vista en el Coli". "Què vols dir amb això?"
"¿Jo? Jo no vull dir res. Jo ho dic; jo ja ho he dit."
"Si no calles et trenque la cara..." "¿Vostè?" "Jo!"

(Vicent Andrés Estellés: Coral romput, 1971. Recitat per Ovidi Montllor amb música de Toti Soler el 1979 en el disc Ovidi Montllor diu 'Coral romput'.) (buf, que bo... Darrerament, també.)

Les veus

Tots hem provat les drogues,
tots hem colcat la mula,
tots hem tocat a les portes del cel.

Coneixem l'amistat del míssil,
el somriure estantís del sàtrapa,
la dentada vagina de l'aranya.

L'aranya pica, mossega, mastega,
arrabassa la carn
i s'infiltra dins el cervell.

Tots hem viscut dins la mateixa casa,
tots hem comès algun delicte,
tots hem colcat la mula.

Ja sabem tots que això s'acaba.

(Sebastià Alzamora: Mula morta. Barcelona: Proa, 2001, p. 18.)

boomp3.com

I ja la mort

I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb els del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s’hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s’enfonsen;
si els amants es perdessin, no ha de perdre’s l’amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps, no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre, quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats, no es trencaran;
la fe, en llurs mans, pel mig serà rompuda
i dins d’ells sentiran els mals de l’unicorni;
esberlats els extrems, no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades, amb brogit, a les costes;
on va brotar una flor, cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com claus,
donaran cops les testes d’aquella gent entre les margarides;
i al sol s’esberlaran fins que s’enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.

(De Poemes de Dylan Thomas, 1974, traducció de Marià Manent.)


Trobo bonica l’adaptació de Sopa de Cabra de la versió que Marià Manent havia fet del poema de Dylan Thomas. Hores bruixes és un bon tema, amb una lletra, és clar, on no falten llunes, sols i estrelles, però que aquesta vegada hi tenen un sentit i tot. Això sí, quan més escolto la versió de Roger Mas, més la prefereixo a l’original.

boomp3.com

Records oblidats

Pero, después de todo, sigo preguntándome: ¿por qué se me escapan tantas cosas de mi pasado?, ¿por qué determinadas cosas se me escapan, mientras que otras permanecen fijas de modo indeleble?

(Francisco Ayala: pròleg de Recuerdos y olvidos, 2006.)

boomp3.com

Imagologia

Amb la meva llicència a la butxaca tornava a sentir-me un ésser humà i també una mica com un turista. Gairebé per primera vegada sentia que em trobava realment a Espanya, en un país que tota la vida havia desitjat visitar. En els silenciosos carrerons de Lleida i de Barbastre em semblava copsar una besllum momentània, una mena de ressò llunyà d’aquella Espanya que habita en la imaginació de tothom. Serralades blanques, cabrers, masmorres de la Inquisició, palaus moriscos, rècules de mules, oliveres grises i camps de llimoners, noies amb mantellina negra, els vins de Màlaga i d’Alacant, catedrals, cardenals, curses de braus, gitanos, serenates... en un mot, Espanya. De tot Europa, era el país que més havia impressionat la meva imaginació. Em semblava una llàstima el fet que quan, finalment, havia aconseguit d’anar-hi, només n’havia pogut veure aquell racó del nord-est, enmig d’una guerra confusa i gairebé sempre en ple hivern.

(George Orwell: Homage to Catalonia, 1938, p. 167.)


Estimat Eric, ja fa temps que cries malves però m’agradaria que poguessis tornar com a turista, avui, en aquest racó del nord-est, i m’agradaria que el teu nou homenatge signifiqués una nova denúncia i un nou descobriment.

Der träumt Trüffeln in Frankfurt

Milers de llengües i una que treu el caparró entre les poques desenes que s’han erigit amb el dret exclusiu d’existir en nom d’un rotring negre, molt negre, resseguit damunt d’un mapa del món pintat de colors. Fixa’t bé, diuen, no veus que el meu rotring arriba fins aquí?, doncs tu ets meu i ets part de mi i a la que et tornis a presentar singular i universal et trenco les cames. No patiu, contesten els ambsense rotring particular, a favor vostre tenim l’endogàmia tradicional, el cofoisme tradicional i la imbecil·litat tradicional que tant potenciem des de les nostres capelletes tradicionals. Si no fos perquè la missió és mantenir certs habitants del primer món en pàries culturals, qui sap si ens importaria entrar a l’ONU, ser de la FIRS, guanyar el Nobel o anar a la Biennale.

Maleïts rotrings!

Dinosaures

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

(Augusto Monterroso: El dinosaurio)


Opció 1: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va tornar a tancar els ulls fent-se el mort per no obrir-los fins que l’edat prehistòrica hagués passat.

Opció 2: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va decidir anar a dormir a un altre llit, no fos cas que el dinosaure de torn el devorés.

Opció 3: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va fer com si no existís; es va dutxar, es va fer l’esmorzar i va viure de puntetes la resta dels seus dies (no fos cas que se’l mengessin per dinar).


[Petita reflexió a partir de l’estranya combinació d’haver llegit el conte més curt del món i interpretar-lo segons les reaccions polítiques de la setmana que tots hem vist gràcies a la premsa, la tele i la ràdio. El resultat ha estat la constatació definitiva que les edats juràssiques, troglodites i monàrquiques continuen convivint i dominant la península on encara habiten dinosaures.]

Advertència

Penseu, germans,
com jo hi penso,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera,
que visito de tant en tant.

Penseu en Margarida,
la trista prostituta de la nit,
la de la mà flonja i el pit humit,
aquella que un dia quedarà quieta,
amb les mans tancades
sobre el ventre adolorit.

Penseu en les dones vestides com una estampa,
aquelles que amb un cant planyívol
us demanen un home amb rostre d’infant.
Sota el braç duen una partitura,
amb notes fetes de carn
i esquitxos de sang.

Penseu en aquesta multitud
que ens mira somrient,
sense saber el perquè del riure.

Penseu sempre en tot això,
però,
per damunt de tot,
penseu,
germans,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera, que visito de tant
[en tant.

(Joaquim Horta: Poemes de la nit, 1955.)

Som tontos

Nicole debía entenderlo así porque agachó la cabeza y se puso a ordenar sus dibujos, a guardar los lápices. Volví a acariciarle el pelo, le pedí perdón y ella dijo rápidamente: "No, no eres tú quien...", y se detuvo, y sin saber por qué sonreímos al mismo tiempo y nos besamos largamente; sentí que nuestras caras y nuestras bocas componían el reloj de arena donde una vez más empezaba a correr el fino chorro de un tiempo silencioso e inútil. Ya era tarde para ir al museo, la luz de la habitación tomaba ese tono marchito que iba tan bien con su olor y los rumores del pasillo. En ese aplazamiento que repetiría ya tantos otros desde la tarde en la carretera de Mantua, con las casas rojas a la izquierda, se abría una zona de ritos y de juegos, de antiguas ceremonias que llevaban al amor de los cuerpos egoístas, empecinados negadores de la otra soledad que estaría esperándolos a los pies de la cama. Era la tregua precaria, la tierra de nadie donde caerían enlazados, se desnudarían entre murmullos, confundiendo las manos y las ropas, ahincándose en una falsa eternidad recurrente. Jugarían a los sobrenombres o a los animalitos, en una secuencia graduada y conocida y siempre deliciosa.

Tontísimo, diría Nicole. No soy nada tonto, diría Marrast. Usted es un gran tonto y un malo/ No lo soy en absoluto/ Sí que lo es/ No/ Sí/ No/ Sí/ Entonces yo a usted le estropeaba su jardín/ Mi jardín es lindo y usted no me lo estropea/ Sí, yo le mandaba muchísimos animalitos/ No me importa/ Primero le mandaba todos los topos/ Sus topos son tontos/ Tres marmotas/ Tampoco me importa/ Varios lirones/ Usted es un malo/ Y todos los puercos espines/ Mi jardín es mío y no lo toca nadie/ Su jardín es suyo, pero yo le mando los animalitos/ A mí sus animalitos no me importan y mi jardín está bien defendido/ No está defendido, y mis animalitos le comerán todas las flores/ No/ Los topos le comerán las raíces/ Sus topos son malos y tontos/ Y las marmotas harán pis contra los rosales/ Sus marmotas son malolientes y estúpidas/ Usted habló mal de las tres marmotas/ Porque son estúpidas/ Entonces yo le mandaba todas las marmotas en vez de solamente tres/ Lo mismo todas son estúpidas/ Y todos los lirones/ No me importa/ Ahora salga a ver su jardín y verá lo que le han hecho mis animalitos/ Usted es tonto y malo/ ¿De verdad soy tonto y malo?/ Usted no es malo pero es tonto/ Entonces retiro tres puercos espines/ No me importa/ ¿Soy tonto?/ No, no es tonto/ Entonces retiro todos los lirones y un topo/ Cualquier cosa que retire me da igual/ Para que vea lo bueno que soy retiro todos los animalitos/ Usted es malo/¿De manera que soy malo?/ Es malo y tontísimo/ Entonces, dos topos/ No me importa/ Todos los puercos espines.

(Julio Cortázar: 62/ Modelo para armar, 1968, p. 53.)

Aquest fragment sempre m’ha suggerit el reflex, el diàleg d’una visió del món, el d’una espiral malaltissa de com va el planeta, de països, d’estats, d’invasions, de guerra, d’estupidesa i d’imprudències. Potser d’amor, també?