Fan

Anava jo amb tren tot parlant amb una amiga sobre una banda musical de moda i el seu líder. Jo que li dic:

–La banda toca molt bé, les cançons crec que són bones però falla la veu del cantant.

Ella, indignada, em contesta:

–Però què dius! Si el cantant és molt guapo!

Mai he tingut enveja de l’atracció sexual dels cantants sobre les fans (bé, sí, però ara no és el cas), i una mica contrariat insisteixo:

–Ja ho sé, però no em refereixo al seu físic sinó a la seva veu.

La meva amiga, tanmateix, sembla absolutament insensible al matís:

–No diguis això que és molt i molt guapo, entesos?

Es tracta d’una conversa que no porta enlloc, però vull aclarir que no és que trobi lleig el cantant, sinó que, si se’m permet l’opinió, la seva veu no és la més idònia en comparació amb la qualitat del grup.

–No t’enfadis –aviso–, el cantant és molt i molt guapo però jo només dic que, segons el meu parer, em sembla, crec, diria, potser, la seva manera de cantar no seria ni la d’en Tom Jones ni la dels millors moments de Steve Walsh, penso...

Però la meva estimada amiga no cedeix ni un pam de terreny:

–Ai, digues el que vulguis, però ell és molt i molt guapo i m’agrada moltíssim, molt i molt, molt.

Abandono, rendit davant l’evidència, i com dos adolescents passem a parlar de les dones del tren que m’agraden.

Paral·lelament, dels auriculars del meu mp3 continuen sonant els virtuosos Kansas, que no sé si a hores d'ara la meva amiga trobaria molt i molt guapos. M'agafa un auricular i opina:

–Hòstia noi, no sé com pots aguantar aquest soroll!

Qüestió d'opinions, suposo.

Spiaggia solitaria

Mare mare mare voglio annegare
portami lontano a naufragare
via via via da queste sponde
portami lontano sulle onde

Franco Battiato és un músic que em resulta curiós. Té una pinta que sembla haver-se reencarnat (tot i que encara no és mort) en el teclista dels Antònia Font i les seves melodies, recollides en desenes de discos editats des dels anys seixanta, em fan passar de la ganyota a l’embadaliment.

Si escric sobre ell és perquè aquesta tarda he llegit una entrevista que li ha fet La Vanguardia (aquell diari tan esquizofrènic que ara s'ha empetitit) aprofitant que fa poc voltava per Barcelona. En l’entrevista tant les preguntes com les respostes es mouen per aquell terreny eteri que només pots parar-te a observar si tens temps, i avui era el meu cas. Que si la condició humana, que si la recerca del jo, que si el budisme i el sentit de la vida. En fi, res de nou sota el sol que il·lumina els cantautors de l’abstracció. Però, com deia, Franco Battiato m’encurioseix. D’entrada, el seu posat. De sortida, la seva extraordinària fertilitat musical. Pel mig i, segons el meu parer, com a cúspide, la cançó Summer on a Solitary Beach. Ignoro si l’has escoltada mai, i si l’has escoltada no sé si també et sembla que es tracta d’una melodia, d’un ritme, d’uns arranjaments i d’una lletra que no són el que en música s’acostuma a considerar normal (força gent m'ha dit que no li troba res de l'altre món o que en té de millors). En tot cas, aquí la deixo:







No vull indagar gaire més en l’univers d’aquest senyor. No sé ben bé per què, però tinc por d’arribar a un punt que em defraudi. Sé que, a part de cantant melòdic, ha escrit diverses òperes, una missa, és director de cine, pintor... i segurament deu ser més coses.

De l’entrevista, a diferència del títol que han decidit posar-li («Casi siempre el buscar es mejor que el encontrar»), em quedo amb les preguntes i les respostes finals:


Esos inicios tan difíciles que tuvo...

... No fueron duros, siempre he hecho lo que he deseado.

¿No fueron frustrantes?

Hay dos cosas que no conozco: la frustración y la envidia. Cuando oigo una composición maravillosa de otro también la siento mía, porque me ha entrado dentro, me pertenece. Aunque ahora ya sólo escucho música clásica, he escuchado toda la música posible: japonesa, china, india...

Y El vacío es su resumen.

Es un álbum que trata de todo lo que hemos hablado. La pieza 'Nada' es lo que parece tiene el mismo título de mi última película, que se presenta este mes en Italia y que habla sobre la existencia. Una discusión teológica entre un creyente, un ateo y uno que duda.

¿Usted es budista?

Estoy muy próximo, pero me gustan todas las religiones porque en todas hay algo extraordinario. Si eres un verdadero músico sabes que en esta disciplina está la posibilidad de tocar planos superiores de existencia. La música te hace entender que la materia es sólo una pequeña parte del universo.

¿Cómo se explica este feo momento humano?

Siempre ha sido así, millones de muertes violentas a diario: el marido asesina a la mujer, la mujer al marido, el padre al hijo, el hijo al padre... Pero se trata de la misma humanidad en la que conviven los más primitivos con seres evolucionados. Pero todos, a base de repetir errores, llegaremos a la sabiduría.


[Aquest post parla d’actualitat, i és quelcom que m’havia jurat no fer. Bé, un altre dia serà. Com a mínim m’ha servit d’excusa per incloure la Solitary Beach en aquest "bloc sinceromusical".]

Domesticitat

Després d’una conversa que hagués pogut ser molt acalorada (però que no ho va ser), em vaig acomiadar a la manera habitual (a saber, amb un gest educat d’autòmat que algun dia hauria de revisar). Un cop davant l’ordinador, pensava en totes les seves veritats, categòriques, i les anava contrastant amb les meves, categòriques també. Es tracta d’un conegut de carrer, un d’aquells amb qui comparteixes simpatia i respecte però ni un sol punt en comú. Si ell naps, jo cols; si jo peres, ell pomes; si tots dos carn i no peix, un no suporta el xai i l’altre exceptua el pollastre.

El problema és que ni un ni l’altre té prou forces per defensar els seus arguments i intentar convèncer el contraopinant. I dic problema perquè les nostres converses acaben per no tenir ni suc ni bruc, de manera que quan tots dos hem exposat els nostres punts de vista el diàleg mor i es fa el buit. Quina llàstima! Tant que m’agradaria discutir-m’hi, submergir-me en el món de les dades i l’erudició i trencar aquesta perversa harmonia, dir-li que jo cols, que jo moltes peres, què caram, que jo xai a tope!, i que és una gran equivocació creure en naps, pomes i pollastres! Què no mesura la raó sinó els arguments? En fi...