Una de les meves debilitats és el cafè. L'hora del cafè és, per mi, un dels millors moments del dia. Tenint en compte aquest fet particular, gaudeixo d'uns quants millors moments al dia perquè jo el cafè me'l foto amb manguera. I tots aquests petits moments d'alegria durant el dia els dec al cafè. El cafè és el meu gran amor, és la meva amant cremosa. Fer un cafè no és només un acte per cobrir una necessitat imperiosa –a vegades tens desitjos que només se satisfan un cop els has complert–, no: fer un cafè és un acte que es disfruta mentre te'l fas, mentre el remenes, mentre l'olores, mentre te'l prens i mentre fas la darrera glopada. Això és fer un cafè. Quan te l'has acabat mires la crema que resta en formes circulars dins la tassa de pisa, i la felicitat instantània queda servida. Llavors et passes la llengua entre genives i dents, t'acabes d'empassar les gotes amargues que pengen al vel del paladar i neteges la boca fent notar a la gola que l'acte del cafè s'ha completat amb èxit.
Si fos més cutre del que ja sóc li dedicaria una oda, al cafè. Podria començar emulant el poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, el de «A Déu siau, turons, per sempre a Déu siau», i escriure «De Déu véns, cafè, de ben segur que en véns», o alguna cosa així. Tal és per mi el valor que té el cafè. Quan els mercaders venecians el van portar cap a Europa poc es pensaven que al cap de quatre-cents anys un paio com jo n'estaria tan enganxat. Perquè crec que n'estic una mica, d'enganxat al cafè. Quan em disposo a fer-me'n un, salto i ballo, fins i tot cantussejo o xiulo cançons pròpies –que se m'han acudit gràcies al cafè, inspirador com ningú–. És la meva droga número u, i pocs productes són tan agraïts, ja que em dóna molt a canvi de molt poc.
Cafè, amic, amant, confident, et deixes prendre arreu i ets prou humil per no molestar els clients del bar. Perquè, a diferència d'altres drogues que es prenen en societat, el cafè no et fa mal els ulls com el fum de tabac i no t'exaspera com el ferum d'alè alcoholitzat –com a a molt, una mica d'olor en les boques mal cuidades. A més, el cafè és arreu i és sempre un. Ara me'n prenc un aquí, ara en tasto un altre allà. Com deia, te'l pots fer a casa, però te'l poden fer en un bar, o te'l pot servir una màquina que també serveixi galetes i sandvitxos de gall dindi. I poc o molt sempre hi saps trobar aquell regust, aquella sensació de plaer cafeïnat del cafè, singular i universal. Sempre canviant, sempre desitjat. Sí, d'acord, segons quins llocs el cafè val més no prendre-se'l: hi ha locals i cafeteres que no tenen cap pietat a donar-te cafè adulterat, sense gust o fins i tot provinent del comerç injust; però això encara magnifica més la glòria del cafè, ja que quando arrivi a casa o vagi a una altra cafeteria en puc assaborir un de bo, de bo de debò, a tutti pleni, i creure que la felicitat ininterrompuda seria possible si un ésser humà fos capaç de prendre's cent tasses al dia.
Cafè, oh, cafè...
Si fos més cutre del que ja sóc li dedicaria una oda, al cafè. Podria començar emulant el poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, el de «A Déu siau, turons, per sempre a Déu siau», i escriure «De Déu véns, cafè, de ben segur que en véns», o alguna cosa així. Tal és per mi el valor que té el cafè. Quan els mercaders venecians el van portar cap a Europa poc es pensaven que al cap de quatre-cents anys un paio com jo n'estaria tan enganxat. Perquè crec que n'estic una mica, d'enganxat al cafè. Quan em disposo a fer-me'n un, salto i ballo, fins i tot cantussejo o xiulo cançons pròpies –que se m'han acudit gràcies al cafè, inspirador com ningú–. És la meva droga número u, i pocs productes són tan agraïts, ja que em dóna molt a canvi de molt poc.
Cafè, amic, amant, confident, et deixes prendre arreu i ets prou humil per no molestar els clients del bar. Perquè, a diferència d'altres drogues que es prenen en societat, el cafè no et fa mal els ulls com el fum de tabac i no t'exaspera com el ferum d'alè alcoholitzat –com a a molt, una mica d'olor en les boques mal cuidades. A més, el cafè és arreu i és sempre un. Ara me'n prenc un aquí, ara en tasto un altre allà. Com deia, te'l pots fer a casa, però te'l poden fer en un bar, o te'l pot servir una màquina que també serveixi galetes i sandvitxos de gall dindi. I poc o molt sempre hi saps trobar aquell regust, aquella sensació de plaer cafeïnat del cafè, singular i universal. Sempre canviant, sempre desitjat. Sí, d'acord, segons quins llocs el cafè val més no prendre-se'l: hi ha locals i cafeteres que no tenen cap pietat a donar-te cafè adulterat, sense gust o fins i tot provinent del comerç injust; però això encara magnifica més la glòria del cafè, ja que quando arrivi a casa o vagi a una altra cafeteria en puc assaborir un de bo, de bo de debò, a tutti pleni, i creure que la felicitat ininterrompuda seria possible si un ésser humà fos capaç de prendre's cent tasses al dia.
Cafè, oh, cafè...
boomp3.com
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
