Pura sang

[Post críptic i emprenyador de probable explicació freudiana.]

És extraordinària la velocitat amb la qual passa el temps. Diria que la rapidesa del pas del temps és inversament proporcional al desig de lentitud que tinguis. I això és un puteig, és clar. No cal dir que és una sensació incòmode, com tenir una espasa enorme damunt del cap, atenta i observadora, que a la que et despistis i no t’afanyis prou et pot partir el crani.

En fi. He estat un temps lluny de la música. No gaire, però suficient per adonar-me’n.

A part, també he estat dient les coses pel seu nom, o almenys pel nom que jo crec que tenen les coses. Cada dia s’aprenen coses noves, o se’n confirmen de velles, com ara el fet que la sinceritat i la bona fe no són ben rebudes al nostre planeta.

Si a un cargol li dius que va més lent que una tortuga en principi estàs dient una veritat com un temple, però això no vol dir que la tortuga sigui ràpida, sinó que el cargol amb el qual parles és lent de collons. Però un cargol és un cargol i qui fa el que pot no està obligat a més. Per tant, el cargol és lent i no li podem retreure que no vagi fletxat pertot arreu. La cosa canvia si la que va lenta és, per exemple, una llebre. Si la llebre va més lenta que una tortuga és que té un problema, i si tu confies en la llebre perquè vagi més ràpida que la tortuga i la primera et falla, llavors el problema el tens tu i la culpa és seva. Si la llebre et diu que no és culpa seva sinó teva per no preveure la rapidesa de la tortuga llavors és quan pots agafar la llebre per les orelles i dir-li les coses pel seu nom. Com ara, que és una llebre amb una cara més dura que el ciment. Si la tortuga mentrestant s’està rient de tot plegat i es congratula de la seva rapidesa, llavors també li pots dir certes coses pel seu nom. Com ara, que és una tortuga imbècil si es pensa que pot córrer més que una llebre, perquè és la llebre qui ha passat de córrer com se li demana i ha permès que la contrincant pogués guanyar contra tot pronòstic. Si la tortuga, amb tot, et remet als contes i a les faules per demostrar-te que tot és possible, llavors pots intentar fer-li una puntada de peu. Si ho intentes i veus que la tortuga se t’ha escapat amb un parell de passes, llavors has d’aturar-te i pensar. Has d’agafar un mirall i mirar-te. I llavors t’adones que la llebre t’ha fet creure que et volia ajudar; que la tortuga és molt més lenta que la llebre però molt més ràpida que tu, i que tu ets més lent que una llebre i una tortuga, perquè ets un cargolet treu banya.

Després d’aquesta enorme estupidesa, us deixo un joc prou divertit i un capítol de Family Guy, per començar a passar aquest inici d'estiu.

Aquest estiu no serà gaire musical, i això provoca certes coses. Per exemple, que desatengui més del que és normal aquest bloc de pa sucat amb oli. Això sí, penso espiar amb nocturnitat les coses estivals dels blocaires que tinc a la columna del costat, i algun més, és clar. I de tant en tant penso vertir toxines cibernètiques mentre m’escapo de les meves feines estivals. Res de l’altre món. En el fons, malgrat somiar trufes, sóc d’hàbits força terrenals.

boomp3.com

Parlem d'amor

Internautes del ciberespai i del cibertemps, let’s talk about love –com dirien Celin Dion i els Modern Talking.

Ahir El Periódico de Catalunya portava una entrevista amb el psicòleg Walter Riso arran de la publicació d'Amors altament perillosos, amb el flamant titular de «Pensa-t'ho bé abans d'enamorar-te!» i el no menys apoteòsic subtítol de: «hi ha un milió i mig de catalans amb qui més valdria no mantenir una relació amorosa».

O sigui que, segons afirma aquest home, hi hauria un 20% de la població nostrada amb qui no ens convé mantenir relacions conjugals. El senyor Riso, que en l'ordre de temes afectius vindria a ser una mena de Corbella o Sebastià Serrano napolitanoargentí, diu coses com: «En l'amor, l'esperança és la primera cosa que s'ha de perdre» o «la primera cosa que t'haurien de preguntar és de qui t'has enamorat i, potser, donar-te el condol». També defineix vuit estils afectius dels quals més val fugir. Que són aquests:

1. L'histriònic, l'amor fustigador: Són persones amb una gran necessitat d'aprovació. Volen ser el centre d'atenció, són exhibicionistes i assetgen afectivament. Aquesta seducció portada a l'extrem produeix un efecte paradoxal: cansar l'altre.

2. Els desconfiats, l'estil paranoic: Creuen que no es pot confiar en la gent, que els faran mal, que si s'entreguen massa se n'aprofitaran. Creen una territorialitat impressionant. No es fien ni de la família.

3. Els d'estil passiu/agressiu: Aquests viuen un conflicte permanent. Necessiten la parella perquè els protegeixi, però al mateix temps volen ser autònoms. No es comprometen, però tampoc tenen la valentia d'allunyar-se.

4. Els narcisistes egocèntrics: Es pensen que són especials, que no hi ha regles per a ells. Són egoistes. En sentir-se especials, són excel·lents receptors d'amor, però el donen malament. De l'altre sempre pensen: «Tu vals menys que jo.»

5. Els d'estil obsessiu, o quan l'amor és perfeccionista: Volen un amor metòdic, sistemàtic, sense errors. Diuen: «Jo sóc el responsable, tu ets irresponsable, i a partir d'ara jo ho controlo tot.» Tenen problemes sexuals i es tornen assetjadors, els costa expressar emocions i envelleixen molt ràpid. És com estar amb un departament de control de qualitat. No fan l'amor al llit, sinó al quiròfan.

6. Els d'amor violent: És l'estil antisocial/busca-raons. Són amors malignes. No tenen sentiment de culpa i redueixen l'altre a un objecte. Solen ser els maltractadors.

7. Els indiferents o desvinculats: Són incapaços de processar emocions. Són analfabets emocionals. Com que fan de la independència un valor, per a ells estar enamorats és un problema. L'altre els serveix per vincular-se a la vida social i punt.

8. Els d'amor caòtic: És l'estil limítrof/inestable. Són imprevisibles i solen tenir addiccions. Fluctuen entre l'odi i l'amor. Les seves emocions són explosives: et poden estimar avui i et poden odiar demà. Tenen un problema d'identitat: estan fragmentats. No poden donar ni rebre amor. Tenen una profunda por a l'abandonament, però són incapaços de mantenir l'altre a prop.

Davant aquest ramet de tipus, l'entrevistador Gaspar Hernández acaba considerant que, sense arribar als extrems, potser tots tenim una mica de tot, consideració amb la qual estic d'acord. El senyor Riso no ho nega, però també afirma que hi ha els estils que ell en diu sans, que segons ell són el 80% de la població. Si això és així, m'hauria agradat una definició dels estils sans, de les parelles sanes, cosa que no sé si fa en el seu llibre. En tot cas, dóna una pista en la pregunta final de l'entrevistador:


–Què ha après de l'amor dels filòsofs grecs?

–Que el desig és important, però no suficient. Són importantíssims la compassió i la cura de l'altre, que és el que falta en la majoria dels estils afectius que hem enumerat. El que més marca una parella és l'amistat. És com desitjar l'amic, però és important el desig, perquè si no només és una amistat.


Això ja m'agrada més perquè, després de llegir les definicions dels vuit estils nocius de parella, crec que el 100% dels més de set milions d'ésser humans que vivim al Principat i el 100% dels més de sis mil cinc-cents milions d'éssers humans que vivim al planeta Terra som, tots, dipositaris d'aquestes característiques, alguns de totes alhora i d'altres amb percentatges a repartir. És a dir, estic segur que tots som una mica tal i una mica qual i una mica imperfectes.

Potser qui no tingui en compte aquest 20% de la població no s'enamorarà mai!

L'amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va; l’amor se’n ve: no té mida, no té pes…

I potser sí que és una simple coincidència espai-temps, a vegades fatídica, però està clar que no és previsible ni mesurable si el propietari dels braços on has caigut és un psicòpata. I aquesta és la gràcia, suposant que en tingui, que Cupido sigui un cabró. La perfecció esgarrapa la bellesa humana i capa una mica l'emoció de saltar del trampolí. Això sí, sempre que no t'acabin apunyalant... Ho dic perquè no sé si cal demonitzar a tot un 20% de la població, barrejant-la fins i tot amb maltractadors o assassins (els del tipus violent). Deixant de banda aquest darrer tipus, qui no et diu que tu, sent per exemple un obsessiu i un caòtic, seràs super feliç amb un que sigui histriònic i una mica narcisista, per exemple. I així anar fent infinites combinacions. No crec ni en prínceps blaus ni en princeses blaves; i encara menys que es trobin en el 80% de la població restant.

Si no, de veritat, no ho entenc.

O potser és que m'he de llegir el seu llibre.

(No sé si m'explico.)

boomp3.com

Méteo

Hom afirma que quan no se sap què dir es parla del temps. Parlar del temps és una manera d’omplir el silenci amb diàlegs crossa, amb miniconverses que no deixen cap mena de petja en el nostre cervell. Però... a vegades aquests comentaris ens ofereixen una informació molt valuosa pel que fa a les relacions que tenim amb els humans. A vegades –de fet, sovint– parlar de si fa fred o calor, de si plou o és més aviat aiguaneu, serveix per comprendre més bé tant la psicologia del teu interlocutor com el que pensen de tu.

Per exemple, si un dia et vénen i et diuen: «Renoi, quin fred que fot!», vol dir que la persona en qüestió et té certa confiança, que sap (pensa que sap) que tu sents el mateix fred i que la conversa que tingueu a partir d’aleshores no cal que vagi per aquí.

Si per contra et diuen: «Sembla que vol ploure, oi?», significa que la persona en qüestió està desesperada, sent que t’ha de dir alguna cosa però no sap què dir-te i que si no li contestes amb alguna cosa més que un simple i lacònic «sí...», et pot agafar una mania de dimensions exagerades. Saber què dir en aquests casos és crucial si volem mantenir una bona relació amb el qui fa aquest comentari.




Si estàs treballant a la feina i de cop i volta sents una veu dient «Plou», així, tallant, convençut, vol dir que el propietari d'aquesta veu ha observat per la finestra un fenomen objectiu com és la pluja i l'ha anunciat impulsat per una mena d'acte reflex. En aquest cas la frase «plou» pot portar el prefix «collons com». No té més, la persona no busca res, fins i tot no cal que contestis, es tracta d'un acte de comunicació verbal l'origen del qual es perd en la nit del temps (quan encara saltàvem pels arbres).

Si és ta mare qui et truca i et pregunta quin temps fa a la teva ciutat, no passa res. Els científics –sobretot els que tenen mare– no han descobert encara aquesta fixació materna per la meteorologia, però saben cert que no és motiu indicador de preocupació. Les mares fan aquestes preguntes, punt.

Si estàs en un ascensor i puges o baixes amb algú altre i aquest algú altre treu el tema del temps, insulta’l o fot-li directament un parell d’hòsties perquè t’està vacil·lant. Avui dia ja no hi ha ningú que tingui els sants nassos de parlar del temps en un ascensor, no fotem –i si existeix algú així se l’ha d’apartar de la societat.

Hi ha, de ben segur, moltes més situacions on parlant del temps podem extreure alguna cosa més que avorriment. Reflexionem-hi, amics i amigues. Interactuar amb la humanitat parlant del temps pot servir per assentar les bases de les nostres relacions, tot i que a vegades el silenci resulti més adequat que parlar del temps.

boomp3.com

[Aquest vals té un gran moment just quan és a punt d'atrapar la u de Jour (minut 3:08).]

In vino veritas

I si no que ho preguntin a dos companys meus, suposats mig amics fa dos dies i confirmats mig enemics des d’aleshores. Clar que tant un com l'altre no només havien begut vi, una activitat que va portar a fer-ne d’altres, com ara les d’escopir-se a la cara les seves veritats. I la veritat és que jo personalment els ho agraeixo en gran manera. Ja era hora; era impossible mantenir eternament aquells falsos i mitjos somriures. Era insostenible.

No hay cuestión ni pesadumbre que sepa amigo, nadar;
todas se ahogan en vino, todas se atascan en pan.
(Francisco de Quevedo)

Es van ofegar en vi sense menjar gaire i, un cop es van haver dit el nom del porc, la hipocresia va agafar el taxi i la crua i necessària sinceritat els va caure al cap com un meteorit. In vino veritas. I bo i torradets encara van riure i tot. Perquè, de fet, és un descans enorme deixar de dissimular els prejudicis que es poden arribar a tenir dos veïns, dos amics forçats o dos companys de feina condemnats indefinidament a treballar junts. El mateix es pot aplicar a la persona enamorada que no s'atreveix; o a la persona desenamorada que tampoc no s'atreveix. Etcètera.

Diguin el que diguin, la veritat sempre cau bé. La qüestió és: i després de la ressaca, què? In resaca arrepentimentas? No, companys i companyes, que va. Només la certesa que el vi és una drecera que et sol estalviar un munt de peatges, i temps, molt de temps.

boomp3.com

Fum

M'estic plantejant seriosament deixar de fumar... pel carrer. Ara que en molts llocs no pots fer-ho, t'adones que la vida és molt bonica i contaminar-te els pulmons tot passejant per carrers relativament tranquils els dies que fa sol és meravellós. Si, a més, has decidit fer un tomb després de dinar i et ve de gust un cigarret –després de fer un cafè, naturalment– i et trobes caminant amb el tebi solet d'hivern a la cara, llavors pots arribar a l'orgasme. T'imagines conillets saltironant per les llambordes, cotxes aturant-se davant el pas de vianants, pintades a les parets proclamant l'amor universal. I consti que parlo de tabac, no de porros. Mentre et vénen calfreds de la digestió del dinar, fas una calada, somrius, el sol continua allà dalt i aquí a baix la gent del carrer et mira i també somriu. I és aleshores quan et planteges deixar de fumar pel carrer.

–Ei, perdona, em dónes un cigarro, sisplau?

–Eeeh, sí, té.

–Gràcies, col·lega.

I continues caminant pel carrer, amb el sol a la cara, fins que al cap de tres minuts et ve un altre senyor:

–Tens foc?

–Sí.

–I un piti? Em dónes un piti, col·lega?

I comences a pensar que si algú t'estigués observant et diria que ets imbècil. Per això decideixes que a partir d'ara et negaràs a donar més cigarrets, o bé llençaràs el que t'estàs fumant abans no en quedi només la burilla, o bé intentaràs fer cara de no tenir paquet (de tabac). I fas les tres coses. Però...

–Escolta, no tindries per casualitat un cigarro?

–No, no en tinc.

–Però si t'he vist fumant, col·lega, va...

–Eren imaginacions teves.

–Vale, vale, perdona, eh?...

–No passa res... [vacil·lo] Va, té, te'n dono un, però no li diguis a ningú!

–Merci, tio!

No només fa un sol agradable, no només et sents feliç de ser capaç de gaudir intensament d'aquests mini plaers en aquest món del Senyor, sinó que a més fas col·legues a tort i a dret, sense proposar-t'ho. Tot és molt bonic i et sents feliç que la gent anònima vingui a tu com si fossis el flautista d'Hamelin, i et demani un petit bocí d'allò que et fa sentir tan bé...

En fi, la moral és que fumar pel carrer és com menjar donettes, et surten col·legues pertot arreu; i que no es pot ser tan imbècil, home.

boomp3.com

Per cert, en aquest bloc podeu fumar.

Chain of Fools

Em va dir: «De veritat que no saps quina cançó estic cantant?» No, no ho sabia. «You told me to leave you alone, my father said come on home, my doctor said take it easy, whole bunch of lovin is much too strong», va repetir amb una veu un xic més clara. La tornada em sonava vagament, però encara no havia detectat ni l'artista ni el nom de la cançó; fins que no m'ho va dir: «És Chain of Fools, home, aquella que cantava l'Aretha Franklin.» I va afegir un «Chain, chain, chain...». La melodia i la imatge de l'enorme Lady Soul em van venir al cap com un llampec, i vaig fer «Aaah, sí, ja la conec, dona, i tant», mentre ella continuava caminant amb la mirada fixa al final del carrer. Anàvem fent camí i havíem emmudit. Durant uns segons vaig estar pensant en la silueta d'Aretha Franklin i, per una fàcil relació d'idees, em van venir al cap les cares i els noms d'Ella Fitzgerald, Peggy Lee, Nina Simone, Roberta Flack, etc. Després, per salvar la situació de silenci, no se'm va ocórrer res més que dir: «Potser és que cantes tan malament que per això no t'ho he sabut dir.» Per sort, era una noia intel·ligent i em va saber perdonar aquell pseudocomentari d'horror vacui: «Calla, ximple», i em va tocar el cul.

boomp3.com

Dones

M'agraden, però en tinc una.

boomp3.com

Recerca i final

I'm scared of the middle place
Between light and nowhere
I don't want to be the one
Left in there

Ei, On t’amagues?