La sabata

Ja sé que fa dies que Josep Palau i Fabre va deixar el món dels vius, i que tal com van fer bloggers molt més capaços que jo era aquell moment i no ara el més idoni per penjar un tros de poema, un record seu a manera de minúscul homenatge; però la casualitat ha fet que em topés amb uns versos que reflecteixen força bé un estat d'ànim i d'intencions ben particular. I això, crec, ha de ser la literatura: trobar-te a tu mateix. Tot el que digui el poeta és aplicable al nostre cas, tenint present que una metàfora és una metàfora i que les coses són iguals de certes les diguis cantant, recitant o parlant. Va, fot-li, Palau:

He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

(Josep Palau i Fabre: Càncer, 21 de març del 1943.)

boomp3.com

Les veus

Tots hem provat les drogues,
tots hem colcat la mula,
tots hem tocat a les portes del cel.

Coneixem l'amistat del míssil,
el somriure estantís del sàtrapa,
la dentada vagina de l'aranya.

L'aranya pica, mossega, mastega,
arrabassa la carn
i s'infiltra dins el cervell.

Tots hem viscut dins la mateixa casa,
tots hem comès algun delicte,
tots hem colcat la mula.

Ja sabem tots que això s'acaba.

(Sebastià Alzamora: Mula morta. Barcelona: Proa, 2001, p. 18.)

boomp3.com

Advertència

Penseu, germans,
com jo hi penso,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera,
que visito de tant en tant.

Penseu en Margarida,
la trista prostituta de la nit,
la de la mà flonja i el pit humit,
aquella que un dia quedarà quieta,
amb les mans tancades
sobre el ventre adolorit.

Penseu en les dones vestides com una estampa,
aquelles que amb un cant planyívol
us demanen un home amb rostre d’infant.
Sota el braç duen una partitura,
amb notes fetes de carn
i esquitxos de sang.

Penseu en aquesta multitud
que ens mira somrient,
sense saber el perquè del riure.

Penseu sempre en tot això,
però,
per damunt de tot,
penseu,
germans,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera, que visito de tant
[en tant.

(Joaquim Horta: Poemes de la nit, 1955.)

Poeta yutufer

Fa poc vaig conèixer un poeta universitari que parlava, amb aires de poeta, del "yutuf" –deia "yutuf", el poeta, mentre donava lliçons de llenguatge–. El poeta s’escoltava, se les donava d’anglòfil i dominador de la llengua. El poeta em parlava del Bé i del Mal, del seu domini en noves tecnologies i de les errades lingüístiques de gent que no té el seu càrrec acadèmic ni la seva posició de poeta. Se’n reia dels simples no-poetes, el poeta, i me’ls assenyalava picant-me l’ullet. El poeta llegia un dels seus textos i acabava les frases gairebé en silenci, com aquell qui acabant de dir quelcom genial es prepara ja per dir-ne una de millor encara.

El poeta no s’adonava de les pròpies pífies i em vaig enamorar d’aquell poeta enamorat d’ell mateix, absort en el seu núvol poètic, enganyat pel seu fum poètic, admirat per la facilitat del poeta d’entabanar el públic amb un parell de gestos poètics.

Un cop a casa li vaig escriure un sonet, no gaire poètic perquè no sóc poeta. Després, com que m’avorria, vaig cercar pel YouTube "poeta universitari", i el que em va sortir no podia connectar d’una manera més irònica amb el que pensava d’aquell qui, sent un simple all, es pensa que és una gran taronja.



Es pronuncia "yutiub" ['ju:.tju:b], oi?