Hom afirma que quan no se sap què dir es parla del temps. Parlar del temps és una manera d’omplir el silenci amb diàlegs crossa, amb miniconverses que no deixen cap mena de petja en el nostre cervell. Però... a vegades aquests comentaris ens ofereixen una informació molt valuosa pel que fa a les relacions que tenim amb els humans. A vegades –de fet, sovint– parlar de si fa fred o calor, de si plou o és més aviat aiguaneu, serveix per comprendre més bé tant la psicologia del teu interlocutor com el que pensen de tu.
Per exemple, si un dia et vénen i et diuen: «Renoi, quin fred que fot!», vol dir que la persona en qüestió et té certa confiança, que sap (pensa que sap) que tu sents el mateix fred i que la conversa que tingueu a partir d’aleshores no cal que vagi per aquí.
Si per contra et diuen: «Sembla que vol ploure, oi?», significa que la persona en qüestió està desesperada, sent que t’ha de dir alguna cosa però no sap què dir-te i que si no li contestes amb alguna cosa més que un simple i lacònic «sí...», et pot agafar una mania de dimensions exagerades. Saber què dir en aquests casos és crucial si volem mantenir una bona relació amb el qui fa aquest comentari.
Si estàs treballant a la feina i de cop i volta sents una veu dient «Plou», així, tallant, convençut, vol dir que el propietari d'aquesta veu ha observat per la finestra un fenomen objectiu com és la pluja i l'ha anunciat impulsat per una mena d'acte reflex. En aquest cas la frase «plou» pot portar el prefix «collons com». No té més, la persona no busca res, fins i tot no cal que contestis, es tracta d'un acte de comunicació verbal l'origen del qual es perd en la nit del temps (quan encara saltàvem pels arbres).
Si és ta mare qui et truca i et pregunta quin temps fa a la teva ciutat, no passa res. Els científics –sobretot els que tenen mare– no han descobert encara aquesta fixació materna per la meteorologia, però saben cert que no és motiu indicador de preocupació. Les mares fan aquestes preguntes, punt.
Si estàs en un ascensor i puges o baixes amb algú altre i aquest algú altre treu el tema del temps, insulta’l o fot-li directament un parell d’hòsties perquè t’està vacil·lant. Avui dia ja no hi ha ningú que tingui els sants nassos de parlar del temps en un ascensor, no fotem –i si existeix algú així se l’ha d’apartar de la societat.
Hi ha, de ben segur, moltes més situacions on parlant del temps podem extreure alguna cosa més que avorriment. Reflexionem-hi, amics i amigues. Interactuar amb la humanitat parlant del temps pot servir per assentar les bases de les nostres relacions, tot i que a vegades el silenci resulti més adequat que parlar del temps.
boomp3.com
[Aquest vals té un gran moment just quan és a punt d'atrapar la u de Jour (minut 3:08).]
Per exemple, si un dia et vénen i et diuen: «Renoi, quin fred que fot!», vol dir que la persona en qüestió et té certa confiança, que sap (pensa que sap) que tu sents el mateix fred i que la conversa que tingueu a partir d’aleshores no cal que vagi per aquí.
Si per contra et diuen: «Sembla que vol ploure, oi?», significa que la persona en qüestió està desesperada, sent que t’ha de dir alguna cosa però no sap què dir-te i que si no li contestes amb alguna cosa més que un simple i lacònic «sí...», et pot agafar una mania de dimensions exagerades. Saber què dir en aquests casos és crucial si volem mantenir una bona relació amb el qui fa aquest comentari.
Si estàs treballant a la feina i de cop i volta sents una veu dient «Plou», així, tallant, convençut, vol dir que el propietari d'aquesta veu ha observat per la finestra un fenomen objectiu com és la pluja i l'ha anunciat impulsat per una mena d'acte reflex. En aquest cas la frase «plou» pot portar el prefix «collons com». No té més, la persona no busca res, fins i tot no cal que contestis, es tracta d'un acte de comunicació verbal l'origen del qual es perd en la nit del temps (quan encara saltàvem pels arbres).
Si és ta mare qui et truca i et pregunta quin temps fa a la teva ciutat, no passa res. Els científics –sobretot els que tenen mare– no han descobert encara aquesta fixació materna per la meteorologia, però saben cert que no és motiu indicador de preocupació. Les mares fan aquestes preguntes, punt.
Si estàs en un ascensor i puges o baixes amb algú altre i aquest algú altre treu el tema del temps, insulta’l o fot-li directament un parell d’hòsties perquè t’està vacil·lant. Avui dia ja no hi ha ningú que tingui els sants nassos de parlar del temps en un ascensor, no fotem –i si existeix algú així se l’ha d’apartar de la societat.
Hi ha, de ben segur, moltes més situacions on parlant del temps podem extreure alguna cosa més que avorriment. Reflexionem-hi, amics i amigues. Interactuar amb la humanitat parlant del temps pot servir per assentar les bases de les nostres relacions, tot i que a vegades el silenci resulti més adequat que parlar del temps.
boomp3.com
[Aquest vals té un gran moment just quan és a punt d'atrapar la u de Jour (minut 3:08).]
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
14 comentaris:
Una Manera de comnçar conversa i de un tema que tothom pot dir la seva.
curiosa reflexió! ma mare és mare professional i sempre em pregunta quin temps fa a la meua ciutat quan em truca per telèfon...
Això de les mames deu ser una mena de constant universal, temes relacionats amb el temps sempre acaben sortint en les converses telefòniques.
No m'havia parat a pensar mai en la psicologia que s'amaga rere converses d'aquest tipus. Només sé que de vegades em trobo parlant d'això, i m'acabo preguntant si el tema és interessant en si, o és només per omplir el buit.
I jo que em pensava que només era la meva mare, la que s'interessava pel temps...
aiii, mares!
Striper: i la psicologia!, benvolgut Striper, i el treball de camp!, no l'oblidem!! És tremendament profund això del temps!
Nimue: Si és que no cal trencar-s'hi el cap, les "mares professionals" de debò pregunten pel temps, peti qui peti! És pregunta germana de "Ja has sopat?".
Xexu: Deixant de banda les mares, ha estat un intent de lubricant per a les relacions personals. Ahir, per exemple, la gent deia: "Plou, oh, va bé pels camps..." i es feia el silenci.
Somiant la lluna: Diria que ma mare se sap quin temps fa a cada barri, i els noms dels homes i dones del temps amb les seves vides íntimes i tot. En fi.
El meu pare parla constanment del canvi climàtic.El té molt preocupat... I acaba dient:Quina sort! Jo no ho veuré! Però sense aigua...
ës el primer que llegeix del diari.Però pots parlar amb ell de qualsevol tema. Ara "només" es dedica a llegir i està a la ona de tot! ;)
Interessant reflexió de les relacions humanes...
En efecte, hi ha d'altres situacions, molt més desitjables, d'altra banda. Per exemple, quan ets al sofà amb una noia i et diu suspirant: fa calor, oi?
De bestreta, hui no plou, cosa que em fa un poc trist perquè m'agrada que ploga en aquestes estacions.
Després, massa violència en l'ascensor.
Tot seguit, aquestes músiques (amb el Tiersen com a exponent, són preciosíssimes, però tenen el defecte de cansar si la cançó s'estira tant). Tanmateix, l'enhorabona pel bon gust que tens.
Al remat, som animals de costums i parlar de l'oratge és un costum més (com parlar de política).
El Modgi sempre al cor de la diana... Per altra banda, si, mort als climatòlegs ascensoristes (que sense ser machurri ni maxistòtil ni senilista, acostumen a ser dones d'avançada edat) JO en tinc una que sempre que es ve a visitar (jo sóc la secre) em diu coses així.. A dins de l'ascensor POTSER tindria perdó... Podria entrar directament a la sala d'espera i san s'acabó, però no, li agrada veure'm patir...
A més, és una dona d'aquelles malparides, culebras, pobra la filla, a la que sempre li diu que ha de dir, i clar, acaba essent una adolescent acomplexada i silenciosa...
Joana: Gran tema també, el canvi climàtic. Em consola comprovar que no només és el meu pare que diu "quina sort que jo ja no ho veuré...". Ja fa anys que és el que més diu.
Modgi: Aquí, aquí, ficant el dit a la nafra. En aquests casos no he posat què cal fer perquè intueixo que tots ho sabeu: de seguida portar-li un vas d'aigua perquè es refresqui.
Dospoals: Tens tota la raó, la cançó que he penjat té el defecte de ser massa llarga, sinó seria un vals deliciós. Gràcies per aquest comentari, veig que tens ull psicològic i capacitat de síntesi (sobretot a la darrera frase). Al remat, és indiscutible que domines els connectors.
Red Pèrill: Quin pal de senyora, però crec que a l'ascensor encara seria pitjor. Pensa que estaries en una caixa de mistos, sense escapatòria, havent d'aguantar una conversa climàtica insostenible durant un temps indeterminat.
D'altra banda... Red, ets secre??
Si, de moment sóc secre, però no porto minifalda tranquil... de moment la música em dóna per pipes...
Doncs com a fil musical estaria molt bé posar quelcom bravadunià, del tipus "Lluna d'hivern", que mola molt.
Estic segur que fer de secre t'ha d'aportar molta inspiració (sinó musical, almenys lletrística), ni que sigui pels tipus humans que passen davant dels teus ulls...
Jejeje no tenim fil musical, però mola que et moli la de Lluna... ;-)
Si que inspiren si, el que passa és que la relació, per sort o per desgràcia, és mínima, no dona per a grans històries... necessito aire lliure!!! 30nyero!!! jejeje a mi encara me'n falten 3
Red, te'n falten tres només? "Només"? "Només"??? hehehe, aviat, aviat sucumbiràs als 3, aviat... --es nota molt la meva enveja? ;)
Publica un comentari a l'entrada