Mementazo

Vet aquí que En Yeral, amo i senyor de S’ha acabat el bròquil!, proposa allò que a la blogosfera en diuen un meme. Concretament el passa a en Xexu –que el declina–, l’Anna Tarambana –que jo no coneixia– i un servidor –que agraeix la deferència–. Aquest va dels consells blogosfèrics que un hom pot oferir, cosa que no em veig capaç de fer. La meva idea a l’hora d’elaborar un bloc no respon a gaire res. Aquest meu web de pa sucat amb oli arrenca aquest estiu en un moment de debilitat, un dia que meditava amb tota la desídia del món sobre el desconegut món blocaire. Navegant per la xarxa m’hi vaig submergir i després de descobrir autèntiques perles em vaig decidir a fer-ne un que, com a mínim, em divertís de tant en tant. Per mi és com llançar al mar missatges dins d'una ampolla, i que algú pot llegir. De tota manera, la proposta memera del senyor bròquils m'ha fet reflexionar una mica.

Com que jo poques coses puc recomanar, se m’ha acudit fer una mini-cerca (parcial, curta, atzarosa; no m’he mirat els 106 milions de blocs del planeta) dels consells que es donen a l'hora de fer un bloc i n’he fet un refregit agrupant els que es repeteixen més i els que jo trobo més encertats –i que no m’aplico, tot sigui dit–. M’he pres aquesta llicència i no n’he escrit 3 sinó 10, apa.

L’univers de l’enquesta ha estat el meu entorn més immediat (és a dir, els blocaires que m’han visitat i han fet un meme d’aquest tipus) i la primera pàgina de Google amb la cerca "meme" i "consells". [Entre claudàtors anoto de qui provenen els consells.] Respon a un gran rigor, certament... Heu-la ací:

1. Gaudeix fent el bloc i agrada’t. [Anna Tarambana, Un cel vermell, QMenta]

2. Sigues autèntic i posa-hi sentiment, ni que sigui inventat. Si ho aconsegueixes, obvia el dubte de revelar o no la teva identitat real. [Anna Tarambana: «Un bloc és com una vida en format html», diu]

3. Per tant, escriu només quan et vingui de gust i si no tens res a dir, no ho diguis. [Les cabòries d’en Montilla, S'ha acabat el bròquil]

4. Amb tot, hauries de ser el més constant i periòdic possible. [Camil Ros, QMenta]

5. Quan t’hi posis, intenta ser una mica original i aportar quelcom nou. Va, no et limitis a fer copy-paste. [S'ha acabat el bròquil, Tens un racó dalt del món, Buscant a Wally]

6. Tingues una temàtica i un estil propis [Tens un racó dalt del món, Un cel vermell], però intenta fer un bloc interactiu i plural sense monotemes obsessius. [Camil Ros]

7. Fes-lo atractiu per la vista, amb un bon disseny, sense paràgrafs-totxo i amb el text justificat i revisat ortogràficament, sisplau. Sigues concret i directe i no et facis el críptic. Si l’entrada és llarga, posa-hi elements visuals per no cansar el lector. [Tens un racó dalt del món, El diari de l’Eva, Aniol, Un cel vermell]

8. Col·labora i genera moviment. És a dir, respon els visitants que et comenten, visita els seus blocs i comenta els posts que t’agradin. [El diari de l'Eva, Les cabòries d’en Montilla, Buscant a Wally, QMenta, Aniol]. Fes ús dels fils RSS, dels trackbacks, dels retrolinks, dels pingbacks i del que faci falta [Aniol]. De tota manera, no et capfiquis amb el nombre de visites ja que és més important la qualitat que la quantitat. [Les cabòries d’en Montilla]

9. Si voltes per la blogosfera, aprèn dels que tenen més “mili”. [Camil Ros]

10. I si ofereixes informació, comprova que les fonts siguin correctes. [Buscant a Wally]

Propina innecessària: Exorcitza les teves cabòries a la xarxa amb una banda sonora personal. Sigues sincer i musical. A vegades la música pot acabar de fer entendre el que no pots explicar amb lletres i bits. [Somiatrufes]

boomp3.com


Bé: ara toca passar el meme, no? Els nominats podrien ser Red Pèrill, Modgi i Dos poals. Però no cal que el feu, eh? Així mateix, animo a qualsevol que llegeixi aquest post a fer-lo si li passa per la barretina.

Per anar acabant, aquí he trobat els 8 consells blogosfèrics que es repeteixen al món virtual anglès. Els anglosaxons s’ho han muntat bé: es limiten a passar-se aquest llistat i posen asteriscs als consells amb què estan d’acord. I santes pasqües. No sé si corre cap iniciativa semblant per la catosfera. Pel que fa al món hispànic, remeto aquí.

Per últim –ara sí–, no puc deixar d'enllaçar el gran Ararat i el seu enyorat Envaint Polònia (dic enyorat perquè fa setmanes que no actualitza i sospito que hagi migrat). Us deixo amb els seus Consells per al blogaire amb pretensions literàries, tota una lliçó per als blocaires amb vel·leïtats de Nobel.

De hooligans i presumits

Els blocs polítics em solen provocar certa mandra. No, espera. Els blocs polítics em solen provocar certa ràbia. Siguem sincers. Siguin del partit que siguin, tot i que salvant honroses excepcions, no hi sé veure sinó un senyor/a sense idees pròpies que actua com a simple instrument del seu partit, o bé com un ésser humà que s’intenta promocionar a la xarxa. «Mireu-me, mireu-me, ahir vaig fer una gran conferència a no sé on i avui m’he llegit un llibre apte només per a intel·lectuals com jo. Visca l’EMP (El Meu Partit)!»

(Continuo aquest post amb por de ser injust i una mica destraler.)

El millor d’aquesta mena de blocs són els aduladors. A mi em sembla increïble, però hi ha gent que no s’està d’escriure comentaris hiperbòlicament elogiosos al peu del post. I, francament, a vegades no tenen cap mena de sentit. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca, que li va agradar molt i que va coincidir amb no sé qui. Automàticament, apareixen un o dos comentaris que s’ho maneguen per parlar del poc nivell cultural dels membres de l’altre bàndol, per atacar l’actual consistori i, si tenen temps, per elogiar la música barroca (sempre que aquesta sigui escoltada per un membre de l’EMP).

També hi ha, és clar, els que ataquen a la jugular sense pensar res. Són els militants de l’Altre Partit (AP), programats i amb instruccions precises de mossegar qualsevol opinió del contrari. Aquests no m’agraden tant perquè, contra tota lògica, són encara menys originals que els primers. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca... Immediatament, salten indignats els contraopinants que hi troben un clar indici de fatxenderia gratuïta, un exemple evident que el candidat en qüestió no treballa pel municipi i una falta de respecte al lectorat davant d’una mostra pedant d’elitisme (perquè tothom sap que la música barroca és un clar símbol de... del que sigui).

Seria injust oblidar-se dels comentaris que intenten ser equànimes, els que malden per fer veure els pros i els contres a uns i altres. A aquests els diria que no perdin el temps: no hi ha res a fer. No es pot convèncer un convençut, i els militants de partit polític acaben sovint amb l’equanimitat d’un hooligan d’equip de futbol.

Així les coses, i sempre salvant honorables excepcions, crec que el més encertat seria obrir un bloc polític sense penjar cap post, posar-hi només la fotografia del candidat, les sigles i un lema, i que els internautes s’esbravin sense la feinada d’haver de llegir res. Total, quan entren al bloc tant els de l’EMP com els de l’AP ja saben què hi escriuran. A més, si els blocaires polítics mai no hi comencen a escriure res, quedaran menys en evidència quan, un cop passades les eleccions, deixen inactiu el bloc que una vegada els va recomanar d’obrir el seu assessor.



L’altre dia va coincidir que, mentre passejava per un d’aquests blocs, escoltava la cançó #3 de l’àlbum Will to Live de Ben Harper (espero que mai no el facin servir per a cap campanya). Ja veuràs, prova d’escoltar-la mentre llegeixes segons què de segons qui (aquest meu text, per exemple). Potser acabes amb un somriure tipus Mona Lisa.

Impromptu

Obrir un bloc és una pràctica habitual. Una vegada em vaig proposar no fer-ho, perquè la veritat és que entre els diversos pensaments que em provocaven certs blocs, un d’ells era el de ser una autèntica palla davant del mirall. Un altre aspecte que em feia defugir la possibilitat d’obrir un bloc era el de caure en la vulgaritat, com ara mateix acabo de fer. Però pitjor encara, la d’escriure bestieses que només jo podria entendre, allò que se’n diuen, si continuo amb la vulgaritat, palles mentals. Parlant de palles, és curiós comprovar una vegada darrere una altra el joc que dóna dir que ets una dona al ciberespai. Tens més comentaris bavosos i per pur interès testosterònic les teves opinions acostumen a ser més ben valorades. Però no, en aquest sentit tampoc no tindria excusa per obrir un bloc perquè no m'agraden els e-caçadors de fembres i, a més, sóc un tio –diguem-ho ja.

Ups, cal evitar la dispersió. No caldria fer-ho ja en el primer post.

Per què un bloc? Alguna idea? Busquem l’aprovació i els copets a l’esquena de l’altre? Tant és, em sembla que si obro un bloc –sí, deu ser això– és per compartir i expressar opinions i sentiments que no tenen res d’especial, i que precisament per això poden ser també els teus. Exacte, deu ser tan simple com això. Qui sap, potser en aquest bloc de pa sucat amb oli hi acabes trobant un lloc on guanyar el temps, un nou blocaire a qui insultar o fins i tot una ànima bessona. O, sent més excèntric, una ànima ironicoescepticomelancoliosa, pretesament subversiva i somiatruites.





Per començar, una proposta musical. Si a vegades t’agrada, o no pots evitar, navegar sense brúixola et recomano les cançons d’Elliott Smith. Especialment Angeles i Twilight. Això sí, mai, mai, no acabis com ell. No és una opció. No hauria de ser-ho.