5 d’ag. 2007

De hooligans i presumits

Els blocs polítics em solen provocar certa mandra. No, espera. Els blocs polítics em solen provocar certa ràbia. Siguem sincers. Siguin del partit que siguin, tot i que salvant honroses excepcions, no hi sé veure sinó un senyor/a sense idees pròpies que actua com a simple instrument del seu partit, o bé com un ésser humà que s’intenta promocionar a la xarxa. «Mireu-me, mireu-me, ahir vaig fer una gran conferència a no sé on i avui m’he llegit un llibre apte només per a intel·lectuals com jo. Visca l’EMP (El Meu Partit)!»

(Continuo aquest post amb por de ser injust i una mica destraler.)

El millor d’aquesta mena de blocs són els aduladors. A mi em sembla increïble, però hi ha gent que no s’està d’escriure comentaris hiperbòlicament elogiosos al peu del post. I, francament, a vegades no tenen cap mena de sentit. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca, que li va agradar molt i que va coincidir amb no sé qui. Automàticament, apareixen un o dos comentaris que s’ho maneguen per parlar del poc nivell cultural dels membres de l’altre bàndol, per atacar l’actual consistori i, si tenen temps, per elogiar la música barroca (sempre que aquesta sigui escoltada per un membre de l’EMP).

També hi ha, és clar, els que ataquen a la jugular sense pensar res. Són els militants de l’Altre Partit (AP), programats i amb instruccions precises de mossegar qualsevol opinió del contrari. Aquests no m’agraden tant perquè, contra tota lògica, són encara menys originals que els primers. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca... Immediatament, salten indignats els contraopinants que hi troben un clar indici de fatxenderia gratuïta, un exemple evident que el candidat en qüestió no treballa pel municipi i una falta de respecte al lectorat davant d’una mostra pedant d’elitisme (perquè tothom sap que la música barroca és un clar símbol de... del que sigui).

Seria injust oblidar-se dels comentaris que intenten ser equànimes, els que malden per fer veure els pros i els contres a uns i altres. A aquests els diria que no perdin el temps: no hi ha res a fer. No es pot convèncer un convençut, i els militants de partit polític acaben sovint amb l’equanimitat d’un hooligan d’equip de futbol.

Així les coses, i sempre salvant honorables excepcions, crec que el més encertat seria obrir un bloc polític sense penjar cap post, posar-hi només la fotografia del candidat, les sigles i un lema, i que els internautes s’esbravin sense la feinada d’haver de llegir res. Total, quan entren al bloc tant els de l’EMP com els de l’AP ja saben què hi escriuran. A més, si els blocaires polítics mai no hi comencen a escriure res, quedaran menys en evidència quan, un cop passades les eleccions, deixen inactiu el bloc que una vegada els va recomanar d’obrir el seu assessor.



L’altre dia va coincidir que, mentre passejava per un d’aquests blocs, escoltava la cançó #3 de l’àlbum Will to Live de Ben Harper (espero que mai no el facin servir per a cap campanya). Ja veuràs, prova d’escoltar-la mentre llegeixes segons què de segons qui (aquest meu text, per exemple). Potser acabes amb un somriure tipus Mona Lisa.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

"Els blocs polítics em solen provocar certa mandra"

Així ho has resumit més o menys a la perfecció. Tot i que de tant en tan n'hi ha algun que va certa gràcia. Acostumen a ser els que tenen més mala llet.

Somiatrufes ha dit...

Em refereixo especialment als que es posen una gran foto seva, es venen com a grans individus i tan sols es dediquen a fer de portaveu del seu gran partit.

Val a dir que he trobat blocs polítics genials, que reparteixen llenya quan cal, opinen amb el cor a la mà i no els fa por ser políticament incorrectes. Aquests per mi són també els que m'agraden més.

Per cert, he vist que m'has enllaçat... quina inconsciència! ;)