I ja la mort

I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb els del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s’hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s’enfonsen;
si els amants es perdessin, no ha de perdre’s l’amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps, no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre, quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats, no es trencaran;
la fe, en llurs mans, pel mig serà rompuda
i dins d’ells sentiran els mals de l’unicorni;
esberlats els extrems, no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades, amb brogit, a les costes;
on va brotar una flor, cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com claus,
donaran cops les testes d’aquella gent entre les margarides;
i al sol s’esberlaran fins que s’enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.

(De Poemes de Dylan Thomas, 1974, traducció de Marià Manent.)


Trobo bonica l’adaptació de Sopa de Cabra de la versió que Marià Manent havia fet del poema de Dylan Thomas. Hores bruixes és un bon tema, amb una lletra, és clar, on no falten llunes, sols i estrelles, però que aquesta vegada hi tenen un sentit i tot. Això sí, quan més escolto la versió de Roger Mas, més la prefereixo a l’original.

boomp3.com