17 de juny 2008

Pura sang

[Post críptic i emprenyador de probable explicació freudiana.]

És extraordinària la velocitat amb la qual passa el temps. Diria que la rapidesa del pas del temps és inversament proporcional al desig de lentitud que tinguis. I això és un puteig, és clar. No cal dir que és una sensació incòmode, com tenir una espasa enorme damunt del cap, atenta i observadora, que a la que et despistis i no t’afanyis prou et pot partir el crani.

En fi. He estat un temps lluny de la música. No gaire, però suficient per adonar-me’n.

A part, també he estat dient les coses pel seu nom, o almenys pel nom que jo crec que tenen les coses. Cada dia s’aprenen coses noves, o se’n confirmen de velles, com ara el fet que la sinceritat i la bona fe no són ben rebudes al nostre planeta.

Si a un cargol li dius que va més lent que una tortuga en principi estàs dient una veritat com un temple, però això no vol dir que la tortuga sigui ràpida, sinó que el cargol amb el qual parles és lent de collons. Però un cargol és un cargol i qui fa el que pot no està obligat a més. Per tant, el cargol és lent i no li podem retreure que no vagi fletxat pertot arreu. La cosa canvia si la que va lenta és, per exemple, una llebre. Si la llebre va més lenta que una tortuga és que té un problema, i si tu confies en la llebre perquè vagi més ràpida que la tortuga i la primera et falla, llavors el problema el tens tu i la culpa és seva. Si la llebre et diu que no és culpa seva sinó teva per no preveure la rapidesa de la tortuga llavors és quan pots agafar la llebre per les orelles i dir-li les coses pel seu nom. Com ara, que és una llebre amb una cara més dura que el ciment. Si la tortuga mentrestant s’està rient de tot plegat i es congratula de la seva rapidesa, llavors també li pots dir certes coses pel seu nom. Com ara, que és una tortuga imbècil si es pensa que pot córrer més que una llebre, perquè és la llebre qui ha passat de córrer com se li demana i ha permès que la contrincant pogués guanyar contra tot pronòstic. Si la tortuga, amb tot, et remet als contes i a les faules per demostrar-te que tot és possible, llavors pots intentar fer-li una puntada de peu. Si ho intentes i veus que la tortuga se t’ha escapat amb un parell de passes, llavors has d’aturar-te i pensar. Has d’agafar un mirall i mirar-te. I llavors t’adones que la llebre t’ha fet creure que et volia ajudar; que la tortuga és molt més lenta que la llebre però molt més ràpida que tu, i que tu ets més lent que una llebre i una tortuga, perquè ets un cargolet treu banya.

Després d’aquesta enorme estupidesa, us deixo un joc prou divertit i un capítol de Family Guy, per començar a passar aquest inici d'estiu.






www.Tu.tv


Aquest estiu no serà gaire musical, i això provoca certes coses. Per exemple, que desatengui més del que és normal aquest bloc de pa sucat amb oli. Això sí, penso espiar amb nocturnitat les coses estivals dels blocaires que tinc a la columna del costat, i algun més, és clar. I de tant en tant penso vertir toxines cibernètiques mentre m’escapo de les meves feines estivals. Res de l’altre món. En el fons, malgrat somiar trufes, sóc d’hàbits força terrenals.

boomp3.com

15 de maig 2008

Parlem d'amor

Internautes del ciberespai i del cibertemps, let’s talk about love com dirien Celin Dion i els Modern Talking.

Ahir El Periódico de Catalunya portava una entrevista amb el psicòleg Walter Riso arran de la publicació d'Amors altament perillosos, amb el flamant titular de «Pensa-t'ho bé abans d'enamorar-te!» i el no menys apoteòsic subtítol de: «hi ha un milió i mig de catalans amb qui més valdria no mantenir una relació amorosa».

O sigui que, segons afirma aquest home, hi hauria un 20% de la població nostrada amb qui no ens convé mantenir relacions conjugals. El senyor Riso, que en l'ordre de temes afectius vindria a ser una mena de Corbella o Sebastià Serrano napolitanoargentí, diu coses com: «En l'amor, l'esperança és la primera cosa que s'ha de perdre» o «la primera cosa que t'haurien de preguntar és de qui t'has enamorat i, potser, donar-te el condol». També defineix vuit estils afectius dels quals més val fugir. Que són aquests:

1. L'histriònic, l'amor fustigador: Són persones amb una gran necessitat d'aprovació. Volen ser el centre d'atenció, són exhibicionistes i assetgen afectivament. Aquesta seducció portada a l'extrem produeix un efecte paradoxal: cansar l'altre.

2. Els desconfiats, l'estil paranoic: Creuen que no es pot confiar en la gent, que els faran mal, que si s'entreguen massa se n'aprofitaran. Creen una territorialitat impressionant. No es fien ni de la família.

3. Els d'estil passiu/agressiu: Aquests viuen un conflicte permanent. Necessiten la parella perquè els protegeixi, però al mateix temps volen ser autònoms. No es comprometen, però tampoc tenen la valentia d'allunyar-se.

4. Els narcisistes egocèntrics: Es pensen que són especials, que no hi ha regles per a ells. Són egoistes. En sentir-se especials, són excel·lents receptors d'amor, però el donen malament. De l'altre sempre pensen: «Tu vals menys que jo.»

5. Els d'estil obsessiu, o quan l'amor és perfeccionista: Volen un amor metòdic, sistemàtic, sense errors. Diuen: «Jo sóc el responsable, tu ets irresponsable, i a partir d'ara jo ho controlo tot.» Tenen problemes sexuals i es tornen assetjadors, els costa expressar emocions i envelleixen molt ràpid. És com estar amb un departament de control de qualitat. No fan l'amor al llit, sinó al quiròfan.

6. Els d'amor violent: És l'estil antisocial/busca-raons. Són amors malignes. No tenen sentiment de culpa i redueixen l'altre a un objecte. Solen ser els maltractadors.

7. Els indiferents o desvinculats: Són incapaços de processar emocions. Són analfabets emocionals. Com que fan de la independència un valor, per a ells estar enamorats és un problema. L'altre els serveix per vincular-se a la vida social i punt.

8. Els d'amor caòtic: És l'estil limítrof/inestable. Són imprevisibles i solen tenir addiccions. Fluctuen entre l'odi i l'amor. Les seves emocions són explosives: et poden estimar avui i et poden odiar demà. Tenen un problema d'identitat: estan fragmentats. No poden donar ni rebre amor. Tenen una profunda por a l'abandonament, però són incapaços de mantenir l'altre a prop.

Davant aquest ramet de tipus, l'entrevistador Gaspar Hernández acaba considerant que, sense arribar als extrems, potser tots tenim una mica de tot, consideració amb la qual estic d'acord. El senyor Riso no ho nega, però també afirma que hi ha els estils que ell en diu sans, que segons ell són el 80% de la població. Si això és així, m'hauria agradat una definició dels estils sans, de les parelles sanes, cosa que no sé si fa en el seu llibre. En tot cas, dóna una pista en la pregunta final de l'entrevistador:


–Què ha après de l'amor dels filòsofs grecs?

–Que el desig és important, però no suficient. Són importantíssims la compassió i la cura de l'altre, que és el que falta en la majoria dels estils afectius que hem enumerat. El que més marca una parella és l'amistat. És com desitjar l'amic, però és important el desig, perquè si no només és una amistat.



Això ja m'agrada més perquè, després de llegir les definicions dels vuit estils nocius de parella, crec que el 100% dels més de set milions d'ésser humans que vivim al Principat i el 100% dels més de sis mil cinc-cents milions d'éssers humans que vivim al planeta Terra som, tots, dipositaris d'aquestes característiques, alguns de totes alhora i d'altres amb percentatges a repartir. És a dir, estic segur que tots som una mica tal i una mica qual i una mica imperfectes.

Potser qui no tingui en compte aquest 20% de la població no s'enamorarà mai!

L'amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va; l’amor se’n ve: no té mida, no té pes…

I potser sí que és una simple coincidència espai-temps, a vegades fatídica, però està clar que no és previsible ni mesurable si el propietari dels braços on has caigut és un psicòpata. I aquesta és la gràcia, suposant que en tingui, que Cupido sigui un cabró. La perfecció esgarrapa la bellesa humana i capa una mica l'emoció de saltar del trampolí. Això sí, sempre que no t'acabin apunyalant... Ho dic perquè no sé si cal demonitzar a tot un 20% de la població, barrejant-la fins i tot amb maltractadors o assassins (els del tipus violent). Deixant de banda aquest darrer tipus, qui no et diu que tu, sent per exemple un obsessiu i un caòtic, seràs super feliç amb un que sigui histriònic i una mica narcisista, per exemple. I així anar fent infinites combinacions. No crec ni en prínceps blaus ni en princeses blaves; i encara menys que es trobin en el 80% de la població restant.

Si no, de veritat, no ho entenc.

O potser és que m'he de llegir el seu llibre.

(No sé si m'explico.)

boomp3.com

9 de maig 2008

La sabata

Ja sé que fa dies que Josep Palau i Fabre va deixar el món dels vius, i que tal com van fer bloggers molt més capaços que jo era aquell moment i no ara el més idoni per penjar un tros de poema, un record seu a manera de minúscul homenatge; però la casualitat ha fet que em topés amb uns versos que reflecteixen força bé un estat d'ànim i d'intencions ben particular. I això, crec, ha de ser la literatura: trobar-te a tu mateix. Tot el que digui el poeta és aplicable al nostre cas, tenint present que una metàfora és una metàfora i que les coses són iguals de certes les diguis cantant, recitant o parlant. Va, fot-li, Palau:



He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.


(Josep Palau i Fabre: Càncer, 21 de març del 1943.)

boomp3.com

30 d’abr. 2008

Mitja horeta

A vegades m’agafo mitja horeta per mirar les musaranyes o tocar-me els ous. I si aconsegueixo dedicar-hi trenta minuts sencers converteixo la mitja hora següent en una hora completa. És positiu divagar una estona, que ningú et molesti, tu amb la teva música, els teus pensaments, les teves musaranyes, els teus ous. És xulo.

Puc arribar a dedicar la mitja horeta en coses rematadament estúpides que ara mateix no cal explicar en detall. Per exemple, la darrera mitja horeta la vaig dedicar al pensament d’una dona que trobo extraordinària. Sí, hi ha una noia que m’agrada molt. I ho dic així, a la brava, perquè és així i perquè no hi ha més cera que la que crema. No tinc gaire clar què deu sentir ella per mi però, sorprenentment, no m’importa gaire. Bé, si he de ser sincer, diria que també li agrado –o almenys això dedueixo dels petons furtius, totalment prohibits, que ens hem regalat en un parell d’ocasions on la conjunció astral ens ho demanava a crits–. Però no és res més que això: una dona que m’agrada però que no té més història que la que ja ha passat. En tot cas, li he dedicat mitja horeta, i m’he muntat unes històries curioses, de pel·lícula absurda de trenta minuts i de novel·la breu agafada pels pèls.

M’agrada però no em llençaré a la piscina. I no és perquè ella tampoc no ho faria, sinó per una sensació curiosa d’amor platònic, totalment estúpid en altres casos però rematadament natural en aquest. Un pensament de mitja hora –posa-li una hora sencera, a tot estirar– et remet sempre a aquesta conclusió. Deixar-ho tot, fer un triple salt mortal sense xarxa, cridar jerónimo mentre engego a fer punyetes les quatre canyes esquerdades que he construït fins ara. No, prefereixo la seguretat de les canyes esquerdades –insegures, d’altra banda– que no una demostració de valentia. Diria que si fes el triple salt mortal em quedaria a gust una estona però després em trobaria cercant altra vegada més canyes escardades. Quin tio més aquiescent i capoll, oi? Bé, potser només és qüestió de valorar les coses uns minuts més.

Mitja horeta. Ahir dedicada a una dona. Avui dedicada al pensament d’ahir. Demà, vés a saber.

boomp3.com

23 d’abr. 2008

Georgius


Sant Jordi, cavalcant, entusiasmat pel que li espera


Anava jo caminant amb tres roses vermelles i dos llibres de colorins sota aquest pet de sol que finalment ha fet damunt l'arc mediterrani quan, de cop i volta, un guàrdia urbà m'ha cridat l'alto:

–Què fa? –em diu.

–Com que què faig? –li dic.

–Què fa travessant el carrer? Que no veu que tinc la mà alçada perquè no passin els vianants i sí passin els vehicles?

–No, no ho he vist, anava tan concentrat amb les meves roses vermelles i els meus llibres de colorins sota aquest pet de sol que només he fet cas al semàfor, que per cert està verd per als vianants...

–Sí, però que no sap que quan hi ha un guàrdia urbà el semàfor ja no té autoritat?

–És veritat, però amb la meva concentració no l'he vist i...

–Sí, sí, no em faci perdre més temps que he d'ordenar aquest caos.


Sant Jordi Afro, tal qual, una mica empanat


Amb aquestes que jo penso: «Cony, tampoc n'hi ha per tant! Tampoc hi ha tant de caos, conxo!» I com que m'agrada aclarir les coses, i el saber no ocupa lloc, jo que li pregunto, amablement:

–Com és que t'han col·locat aquí si el trànsit és normal i en aquest tros de carrer no hi ha precisament hordes de vianants?

–Sisplau, no em distregui ara.

I tot seguit ha abaixat el braç i ha deixat travessar el carrer a tots els vianants que s'esperaven: a mi, a un gos i a dos avis agafats del bracet que tampoc entenien res.

El nostre món urbà és curiós. Però és Sant Jordi, fa sol i tot és guai.


Sant Jordi, amb el seu posat habitual i amb Déu al córner


boomp3.com

18 d’abr. 2008

She's Not Dead

Hi ha cançons amb un rerefons inesperat i espectacular. Recordo la tornada de She’s Not Dead, dels anglesos Suede, un tema del seu primer disc –malauradament eclipsat pel tercer i megapopish àlbum, Coming Up, ja sense el coautor, guitarrista i pianista Bernard Butler–. No pretenc fer un panegíric de Suede, pioners del britpop i segons la meva humil opinió força més originals que la majoria de britbands, però sempre he pensat que She’s Not Dead és una bona cançó, d’arranjaments encertats, melodia original i lletra críptica i enigmàtica. És potser el tema que més he escoltat i, tenint en compte que tinc tots els seus discos, resulta curiós (almenys a mi; més enllà d'Animal Nitrate, Stay Together, Trash, Heroine, Beautiful Ones, Lost in TV o hits més o menys populars). Resulta que la lletra té un rerefons personal, i és que parla de la tieta del cantant, autor i lletrista, l’ambigu Brett Anderson. Ell mateix ho explica en un llibre:

«I was pretty young at the time. She had this lover and he was black and Hayward's Heath is a small town and in the early '80s I guess it was very taboo. And basically they committed joint suicide together. They drove a car into a garage and just turned the exhaust on and killed themselves.»

Quan descobreixes el motiu inspirador no pots evitar de lligar-ho amb el resultat musical que tant t’havia atret. Les desgràcies inspiren.


boomp3.com


She'll come to her end
Locked in a car somewhere
With exhaust in her hair,
What's she called?
I dunno,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away, gone away" he said
He said
"She's not dead, just go away go away" he said

In the car he couldn't afford
They found his made up name
On her ankle chain,
So don't call,
Don't call her at home,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
He said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
"Just gone away gone away" he said
She's gone away to someone else's bed.

11 d’abr. 2008

Truites vs Trufes

-Ep, Trufes, com va, que tal, què dius?
-Hola, Truites, bé, bé, anar fent, i tu?
-L’altre dia vaig passar pel teu bloc.
-Ah sí? I què, i què?
-Bé, bé.
-Sí?
-Sí.
-I què et sembla el post que...
-Ei, anem a fer un cafè?
-Eeh... D'acord.

[...]

-Així, Truites, que continues pensant en la feina, en ella i en la comoditat perdudes?
-Sí, tio, no m'ho puc treure del cap.
-Costa molt, ja ho sé.
-Sí, perquè tu, Trufes, també has estat molt temps pensant tot el que havies perdut i...
-Sí, ja ho sé, i volia recuperar-ho.
-Que vols dir que ja no?
-Oh, no, que va, ara somio coses més llunyanes encara.
-Com ara què?
-Doncs... per què pujar turonets, si pots escalar muntanyes?
-No t’entenc.
-És igual, parides meves.
-Tu, es fa tard.
-Sí, vols venir a casa?
-Mmm... ok.

[...]

-Caram, que tard que és!
-Et vols quedar a dormir?
-És que volia fer una cosa abans d’anar al llit.
-Ah, molt bé, fes, doncs.
-...
-Què?
-Va, que em quedo!

[...]

-Bon dia, Truites!
-Bon dia...
-Aquesta nit t’has mogut molt!
-Sí, és que...
-Has tingut malsons?
-No ho sé, bé, sí, crec, he somiat que jo era tu...
-Ah.
-Sí, molt estrany, en fi, tonteries. Ara hauria de marxar.
-I què feies en el somni?
-Res especial... He somiat que ens trobàvem pel carrer, que anàvem a fer un cafè, que em convidaves a dormir...
-Això, Truites, més que un somni és un record d’ahir!
-Sí, sí, però amb els papers canviats.
-Ha ha! et devies sentir bé, doncs!
-No, gens. Em sento com una merda i vull marxar de seguida.
-Però... no vols esmorzar?
-No, Trufes, me’n vaig, adéu.

[...]

-Digui?
-Hola, Truites, sóc en Trufes.
-...
-Tu, que m’ha sabut greu la situació d’aquest matí i...
-...
-... i crec que m’hauries d’explicar què t’ha passat, no?
-Mira, Trufes, deixa-ho estar, d’acord?
-No, m’has fet sentir malament i em deus una explicació.
-No en tens cap necessitat.
-Això ho sabré jo.
-Adéu.
-Ep, si penges m’enfadaré.
-Ah, sí? I què faràs?
-...
-Què faràs?
-Faré un post al meu bloc sobre el que ha passat!
-Ja... Fes el que vulguis, però no em parlis mai més.
-No sé perquè em dius això, Truites.
-Senzillament, no em vull ni imaginar com puc acabar sent, Trufes...
-...
-...
-Covard!


9 d’abr. 2008

Coral romput

boomp3.com

L'horabaixa petita, i trista, i entranyable,
d'aquests carrers antics que m'agrada recórrer,
on jo voldria viure i escriure versos grisos,
absolutament grisos, mentre es crema l'espígol
damunt les quatre brases; una taula petita,
damunt d'ella una manta, parets empaperades,
un taulell un poc solt, i creure dolçament
que Campoamor fou un poeta formidable,
que El Ama és un poema com se n'escriuen pocs,
i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d'escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del dia, que no solen
rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
creure que és necessari escriure tots els versos
ben aconsonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
i dir que no, que això de que el valencià
és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
fer un any el llibret de versos d'una falla
i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
aconseguint Violes i Englantines i accèssits.
Un món petit i tendre, positivament tendre,
el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
després el crucigrama, i demà si Déu vol.
Com el cas de la viuda que acabe de conèixer.
És jove; té una filla. I sembla que no és viuda.
Sembla que va tenir una filla d'un home,
que no es varen casar. Encara està prou bé.
"No és res de l'altre món", comenten al despatx
on ella sol pujar cafès, cafès amb llet.
"Jo l'he vista en el Coli". "Què vols dir amb això?"
"¿Jo? Jo no vull dir res. Jo ho dic; jo ja ho he dit."
"Si no calles et trenque la cara..." "¿Vostè?" "Jo!"




(Vicent Andrés Estellés: Coral romput, 1971. Recitat per Ovidi Montllor amb música de Toti Soler el 1979 en el disc Ovidi Montllor diu 'Coral romput'.) (buf, que bo... Darrerament, també.)

7 d’abr. 2008

Tíbet

Segurament, aquest estiu, els Jocs Olímpics de Pequín-Pocon –amb el beneplàcit de la major part dels éssers humans, espècie terrícola organitzada tossudament en Estats– incorporaran noves disciplines esportives que, malgrat ser prou practicades, no veurem per la televisió.




boomp3.com

4 d’abr. 2008

Planeta Perra

El món és una moneda. Entre d'altres coses, perquè és rodó i els déus només existeixen allà on els interessa; a la resta de llocs, només hi ha la lògica dels diners. A vegades penso que en cada volta que fa el planeta li salten quartos, en plan efecte centrífug. La lluna, des de la seva posició privilegiada, deu al·lucinar veient com ens estomaquem pels nous símbols que regeixen la nostra llar. Perquè és ben sabut que les noves religions han canviat els símbols de creus, llunes i estrelles pels moderns €, $, £, ¥, ¤, ¢, etc., tots ells agrupats sobre el profund, místic i vital concepte de calés.




El món és una moneda i penso que els copulatius són verbs curiosos. Es diu que no aporten res, que no afegeixen cap significat a la frase, prescindibles com són, pobrets. Una frase com ara El món es blau i rodonet pot passar amb un fàcil El món, blau i rodonet. Però... si som un xic metafísics, diria que ser i estar resulten cada vegada més carregats de significat. Ser comporta moltes coses i avui dia, més que copular, el que fa és una mena de violació existencial. El fet de ser ja és una putada: Ser, una putada. En fi, deixem-nos de tonteries.

Som i serem! Amb salut i, si pot ser, peles, home, moltes peles.

boomp3.com

27 de març 2008

SGAEciats

Abans-d’ahir em vaig tirar un pet. Va ser un pet vulgar, inodor, però amb el típic so del vent intestinal alliberat, per la qual cosa em vaig començar a preocupar. El meu pet, involuntari, va sonar una mica musical i vaig témer que els defensors dels drets d’editor m’haguessin sentit. I és que era un pet idèntic al que es van tirar a l’uníson en Ramonet i l’Anna Betlem un dia que extorsionaven un honrat propietari d’un bar.

Em demandarien per haver fet un pet musical sense pagar el delme que exigien per infinitat de casos? Bé podia ser que al pet popular i quotidià, tant com el Sol solet o El cant dels ocells, li haguessin fet arranjaments, com a l’himne d’Espanya, i que segons la seva lògica m’havien de cobrar per cada pet vulgar, quotidià i popular que em tirés. Aquest pensament encara em va preocupar més, ja que tothom sap que si te n’has tirat un, de pet, ben pot ser que a darrere en bufi un altre... i sabia que tard o d’hora me’n vindrien més del mateix estil.

Em vaig començar a posar molt nerviós, cosa que va provocar un inevitable mal de panxa. Vaig pensar a volar fins a França o Portugal, vaig desitjar trobar-me a Andorra o en aigües no territorials per poder-me quedar a gust apaivagant l’ímpetu dels meus budells... Però els pets s’acostaven al seu destí final i ja els podia imaginar en fila índia, un darrere l’altre, im-pet-uosos per sortir i delatar-me com a pirata criminal. Jo m’aguantava, vaig intentar tancar el final del meu tub digestiu fins que no vaig poder més i vaig acabar assegut damunt la tassa del vàter, pensant en en Ramonçí i l’Anna Bel·lé.



Mentre pecava, reproduint sons, desitjava amb el front perlat de suor que no em sentissin els veïns, ja que el càstig seria pitjor si compartia els meus pets públicament. Però és que a més havia descarregat quelcom més que simples pets il·legals, copiats, plagiats. M’havia convertit en un autèntic criminal.

Ara només desitjo que la societat i ments preclares com les d'en Ramonet puguin perdonar algun dia el miserable lladregot que us parla.

boomp3.com

Com que el que més s'hauria de respectar en aquesta vida són els creadors, i la cultura és –hauria de ser– per defecte amiga de la veritat, està bé passejar-se per aquí, per aquí o per aquí.

19 de març 2008

Kate

Kate Bush... Si mai em confesso un dels pecats seria el d'estimar el videoclip d'aquí sota. Ho sento. Wuthering Heights s'inspira en la novel·la romàntica d'Emily Brontë del mateix nom, però Kate Bush no la pren com a tema per tal de glorificar-la, sinó que n'agafa els motius per fer-ne una mena de paròdia que trobo molt tendre. Ai, la Bush... Recordo el vinil d'estètica oriental que corria per casa, The Kick Inside, i un altre disc posterior on sortia la Kate més rodoneta (això recordo).

Wuthering Heightscontinuo confessant-me és una cançó espectacular en diversos sentits. La veu, evidentment, de Kate Bush, una dona capaç d'abastar quatre octaves. L'originalitat de la melodia, dels arranjaments i de la guitarra elèctrica de David Gilmour (el de Pink Floid) al final mentre la Kate ens diu adéu; un comiat que resulta tan còmic com la resta de moviments anteriors –es veu que la Bush era ballarina i la dansa que es treu de la màniga per al videoclip és clarament marca de la casa–. El vestit vermell. Les cares que hi posa, amb aquella actitud de «sí, estic fent de fada passota», que se'n va tal com ha vingut. El decorat, una mica desolat, d'un paisatge anglès boirós. El fet que aquesta noia s'estrenés el 1978 davant el gran públic amb aquest tema. Els seus ulls...

En fi, que sempre que l'escolto em fa somriure i m'obliga a escoltar-la fins al final.





Després d'això vindrien els anys 80, i el mite es va enfundar en una sonoritat que, al meu parer, no sempre li fa justícia. Hi ha una altra versió d'aquesta cançó regrabada el 1986 per ella mateixa, amb una veu diferent, menys aguditzada, que sembla un intent per fer la peça més seriosa, menys excèntrica. Potser la coda final és més elaborada, però si has sentit la primera, amb una fada de dinou anys vestida de vermell, no pots deixar d'enyorar-ne l'espontaneïtat. Per si de cas:

boomp3.com

14 de març 2008

En la rebequeria

«(Són ja uns quants dies que vivim expectant, esperant que passi alguna cosa que mai no arriba. Els angles de les coses, però, són suaus i les parets són de goma. Potser si no fes tan fred sentiria les rajoles més amigues.)

boomp3.com

Són ja uns pocs dies que hem gicat d'esperar. De l'expectació ens resta la impossibilitat d'alçar-nos a cap hora. Un malestar profund i subtil se'ns passeja les entranyes com un corredor de fons humil que no busca grans victòries. Mentrestant, naltres ens esperem a fora, fent veure que no passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres. I així, d'esquena a una intuïda meitat de nosaltres, passem els dies sens intuir la dimensió d'aquella meitat que ni en somnis no comprenem. Abans haguéssim volgut conèixer, arribar al fons, lluitar per la veritat absoluta. Ara tan sols ens sobrevivim.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Un temps vam explorar molts camins, camins que adés i ara se'ns retornen inútils. La incertesa es descobreix com la gran amant, què dic la gran amant, la muller de vida. Ja no demanem res, ni molt ni gran cosa. Baixar del tren potser, si hi hagués una estació prou acollidora, i guaitar-nos els antics passatgers de pressa. Travessar l'estació i el pont que hi ha al darrere. Travessar el riu. El bosc fosc. Tenir por. Sí, deixar-nos-la sentir. Paüra. Despullar-nos del coratge. Abandonar les veritats. Vestir-nos i desvestir els sants. No escoltar les coses. No mirar-les. Morir una mica, només una mica o potser més. Esmorzar i travessar el bosc i no imaginar què hi pot haver més enllà, al darrere. No buscar més la cara oculta de la lluna, no investigar, no imaginar, no somniar mai més paradisos perduts, ni tan sols inferns sensuals de tòxics.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Xerrac de gasolina al règim màxim esclata i la realitat es deforma. Revolucions reprenen del ralentí estant. Ens atabalem, gran novetat de sentiment, desconegut de tan sentit. Tribulacions quotidianes mostrant-se sempre diverses i múltiples quan la intuïció ens indica un sol, gran i lliure problema. La disfunció morbosa ja no està per espectacles ni mitges de seda. Ni unes miserables botes brillants. De set llegües les llengües dels savis. La saba bruta es revela cristal·lina i aixopluga algú que de ben cert pas que som naltres.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

(Sense ordre ni concert. Econòmic automòbil de gasoil, com dèiem. L'arc de Sant Martí, befa i mofa de ningú. Potser algun dia se'ns mostrarà un camí que vindrà tot sol a naltres, s'escorrerà sota els nostres peus i el veurem venir per davant, passar sota nostre i marxar per darrere sense moure una cama, ni tan sols un peu. Vida somniada. El sol davant i la lluna al cul. A la casa de pedra no hi toca l'ombra ni la torxa. El jusquiam hi neix amb l'herba talpera i cada dia busquen belladona que s'amaga dins els boscos. Caminen amb els pèls, quina bella manera de fer-ho! Surten amb l'alba i tornen abans del pic de migdia. No tenen pressa perquè no senten. Ni parlar. Neandertals coll de xai. Gai país groc. De rol fugit. Aliat dels sentiments ignots.)»

(Roger Mas: En la rebequeria, 2005.)

6 de març 2008

Goool!

Una tarda d'hivern, en un bar ple de diaris, dos amics tenen converses.

[...]

–Però, escolta, com és que no saps de quin partit polític ets? Segur que el teu pensament lliga més estretament amb un partit polític que amb un altre, no? Doncs ni que sigui per proximitat, perquè t’acostes més a un que a un altre, ja tens una inclinació política, oi?

–Potser és que em deceben.

–Potser és que demanes massa. O potser és que no te’ls escoltes prou. Hauries de prendre partit.

–Però per prendre partit ja segueixo una mica el Barça i santes pasqües, no?

–No, tio, però què dius! No és el mateix! No veus que una cosa és el futbol, que no és res més que un narcòtic, i una altra de ben diferent és la política? A veure, home, que amb el Barça no arregles res de la societat i amb la política sí!

–D’acord, encara em queden uns dies per pensar qui votar, no?

–Sí, però jo et suggereixo que votis l’EMP (El Meu Partit), de llarg és la millor opció.

–Ah, val, l’EMP.

–Sí, l’EMP, ara vinc de penjar-ne cartells i vendre’n xapes. En vols una?

–Que xules, són de colorins.

–Sí, els colors de l’EMP. Crec que aquesta vegada guanyarem, estem només dos punts per sota i aquest diumenge és crucial!

–Que bé! I a quin camp juguem?

[...]

boomp3.com

26 de febr. 2008

Sóc el millor

Anava amb els auriculars posats per una d'aquelles voreres estretes i a cent metres davant meu he divisat un senyor bevent vi, ocupant tota l'estreta vorera i mirant-me en plan «no em penso moure, xaval».

No he vacil·lat, «caminaré recte, m'és igual, que s'aparti ell», pensava. Ell guarnia l'atuendu típic de l'individu asocial, a saber: samarreta enorme i oberta, calb amb grenyes, barba moderada malgrat l'edat avançada, pantalons mega-estrets, bambes amb cordons de velcro. L'individu asocial sol respirar serenitat i estar encantat d'haver-se conegut, i aquest semblava el cas. Bé: el cas és que el paio em mirava en la distància, tot esperant que tant el seu aspecte com el seu posat em dissuadissin d'anar per la vorera. Però ell no comptava amb els pensaments barrejats que dominaven el meu cervell en aquell moment: escoltava Queen i pensava en els anys que tinc.

Fa mig any que ja tinc trenta anys, que és com dir que tinc la teòrica vitalitat dels vint i la teòrica saviesa dels quaranta. En una societat com la nostra, és quan has de ser un crack, víctima de l'espai-temps. Els bancs ja no et prometen res i el número tres et recorda que hauries de començar a enllestir totes les teves urgències històriques. És una edat on segons qui ja et tracta de senyor i, evidentment, és quan un hom ha de començar a ser conscient que no sempre ets tu qui ha de baixar de la vorera amb tots els matisos possibles, actuo segons el principi de si veus un avi, baixes; que veus un adolescent, no baixes.

A més, a través dels meus auriculars en Freddy em recordava que «I am immortal, I have inside me blood of kings, yeah! I have no rival, no man can be my equal...»

Per tots aquests mini-pensaments i d'altres motius que no vénen al cas, he mira
t fixament el macarra macarró que ja es trobava a vuitanta metres, que tampoc ha parat de clavar-me la vista. Quan ja el tenia a cinquanta metres ha fet una glopada de vi, i jo amb els meus trenta anys cavalcant en càmera lenta sense cap moviment de dubte. Als vint metres escassos he pensat que, malgrat el seu estat, l'individu asocial em sabria distingir les faccions de la cara, així que he provat de fer un parell de cares de passota, intentant imitar el posat dels policies negres i undergrounds de les pel·lícules de Hollywood «Llàstima d'haver llançat el xiclet!», he pensat. A l'hora, també m'anava recordant que amb trenta anys fins i tot un individu asocial t'hauria de respectar.

I... s'ha apartat! Ha abaixat el cap i m'ha deixat passar humilment, com el cérvol que ha de cedir la seva posició de mascle dominant a un altre cérvol amb les banyes més grosses. Llàstima que ningú estigués mirant. Ha estat tot un èxit. M'he imposat amb la meva presència, sens dubte sustentada per la convicció que em dóna la meva edat i la meva cara de: «si, tio, la vida m'ha curtit, m'han passat coses». Quan ja l'havia passat, fins i tot m'he girat per acabar d'assaborir la victòria, i he vist que el cérvol asocial feia tentines fins caure estès a terra, torrat com anava.

Tant és, la victòria és igual de vàlida i no me la treu ningú!

boomp3.com

Oooh, ooh, ooh, ooh, people talk about you, people say you've had your day.

I'm a man that will go far. Fly the moon and reach for the stars, with my sword and head held high got to pass the test first time -Yeeeeaah! I know that people talk about me, I hear it everyday, but I can prove you wrong cos' I'm right first tiiiime!... Yeah!, yeah!!! Alright! Let's go, let's go! Ha ha! Yeeeeah! Watch this man fly! Uh! Bring on the girls!!! Hahaha (?)

Heeeeere we are, born to be kings... We're the Princes of the iUuuuniveeeers...

20 de febr. 2008

Méteo

Hom afirma que quan no se sap què dir es parla del temps. Parlar del temps és una manera d’omplir el silenci amb diàlegs crossa, amb miniconverses que no deixen cap mena de petja en el nostre cervell. Però... a vegades aquests comentaris ens ofereixen una informació molt valuosa pel que fa a les relacions que tenim amb els humans. A vegades –de fet, sovint– parlar de si fa fred o calor, de si plou o és més aviat aiguaneu, serveix per comprendre més bé tant la psicologia del teu interlocutor com el que pensen de tu.

Per exemple, si un dia et vénen i et diuen: «Renoi, quin fred que fot!», vol dir que la persona en qüestió et té certa confiança, que sap (pensa que sap) que tu sents el mateix fred i que la conversa que tingueu a partir d’aleshores no cal que vagi per aquí.

Si per contra et diuen: «Sembla que vol ploure, oi?», significa que la persona en qüestió està desesperada, sent que t’ha de dir alguna cosa però no sap què dir-te i que si no li contestes amb alguna cosa més que un simple i lacònic «sí...», et pot agafar una mania de dimensions exagerades. Saber què dir en aquests casos és crucial si volem mantenir una bona relació amb el qui fa aquest comentari.




Si estàs treballant a la feina i de cop i volta sents una veu dient «Plou», així, tallant, convençut, vol dir que el propietari d'aquesta veu ha observat per la finestra un fenomen objectiu com és la pluja i l'ha anunciat impulsat per una mena d'acte reflex. En aquest cas la frase «plou» pot portar el prefix «collons com». No té més, la persona no busca res, fins i tot no cal que contestis, es tracta d'un acte de comunicació verbal l'origen del qual es perd en la nit del temps (quan encara saltàvem pels arbres).

Si és ta mare qui et truca i et pregunta quin temps fa a la teva ciutat, no passa res. Els científics –sobretot els que tenen mare– no han descobert encara aquesta fixació materna per la meteorologia, però saben cert que no és motiu indicador de preocupació. Les mares fan aquestes preguntes, punt.

Si estàs en un ascensor i puges o baixes amb algú altre i aquest algú altre treu el tema del temps, insulta’l o fot-li directament un parell d’hòsties perquè t’està vacil·lant. Avui dia ja no hi ha ningú que tingui els sants nassos de parlar del temps en un ascensor, no fotem –i si existeix algú així se l’ha d’apartar de la societat.

Hi ha, de ben segur, moltes més situacions on parlant del temps podem extreure alguna cosa més que avorriment. Reflexionem-hi, amics i amigues. Interactuar amb la humanitat parlant del temps pot servir per assentar les bases de les nostres relacions, tot i que a vegades el silenci resulti més adequat que parlar del temps.

boomp3.com

[Aquest vals té un gran moment just quan és a punt d'atrapar la u de Jour (minut 3:08).]

18 de febr. 2008

Kosovo i Metohija

No he pogut evitar fer-ne referència (però és que el fenomen sembla tan històric i efecte-dominonístic...).


Косово и Метохија > Kosovë












boomp3.com

15 de febr. 2008

In vino veritas

I si no que ho preguntin a dos companys meus, suposats mig amics fa dos dies i confirmats mig enemics des d’aleshores. Clar que tant un com l'altre no només havien begut vi, una activitat que va portar a fer-ne d’altres, com ara les d’escopir-se a la cara les seves veritats. I la veritat és que jo personalment els ho agraeixo en gran manera. Ja era hora; era impossible mantenir eternament aquells falsos i mitjos somriures. Era insostenible.

No hay cuestión ni pesadumbre que sepa amigo, nadar;
todas se ahogan en vino, todas se atascan en pan.
(Francisco de Quevedo)

Es van ofegar en vi sense menjar gaire i, un cop es van haver dit el nom del porc, la hipocresia va agafar el taxi i la crua i necess
ària sinceritat els va caure al cap com un meteorit. In vino veritas. I bo i torradets encara van riure i tot. Perquè, de fet, és un descans enorme deixar de dissimular els prejudicis que es poden arribar a tenir dos veïns, dos amics forçats o dos companys de feina condemnats indefinidament a treballar junts. El mateix es pot aplicar a la persona enamorada que no s'atreveix; o a la persona desenamorada que tampoc no s'atreveix. Etcètera.

Diguin el que diguin, la veritat sempre cau bé. La qüestió és: i després de la ressaca, què? In resaca arrepentimentas? No, companys i companyes, que va. Només la certesa que el vi és una drecera que et sol estalviar un munt de peatges, i temps, molt de temps.


boomp3.com

11 de febr. 2008

Fum

M'estic plantejant seriosament deixar de fumar... pel carrer. Ara que en molts llocs no pots fer-ho, t'adones que la vida és molt bonica i contaminar-te els pulmons tot passejant per carrers relativament tranquils els dies que fa sol és meravellós. Si, a més, has decidit fer un tomb després de dinar i et ve de gust un cigarret després de fer un cafè, naturalment i et trobes caminant amb el tebi solet d'hivern a la cara, llavors pots arribar a l'orgasme. T'imagines conillets saltironant per les llambordes, cotxes aturant-se davant el pas de vianants, pintades a les parets proclamant l'amor universal. I consti que parlo de tabac, no de porros. Mentre et vénen calfreds de la digestió del dinar, fas una calada, somrius, el sol continua allà dalt i aquí a baix la gent del carrer et mira i també somriu. I és aleshores quan et planteges deixar de fumar pel carrer.

Ei, perdona, em dónes un cigarro, sisplau?

Eeeh, sí, té.

Gràcies, col·lega.

I continues caminant pel carrer, amb el sol a la cara, fins que al cap de tres minuts et ve un altre senyor:

Tens foc?

Sí.

I un piti? Em dónes un piti, col·lega?

I comences a pensar que si algú t'estigués observant et diria que ets imbècil. Per això decideixes que a partir d'ara et negaràs a donar més cigarrets, o bé llençaràs el que t'estàs fumant abans no en quedi només la burilla, o bé intentaràs fer cara de no tenir paquet (de tabac). I fas les tres coses. Però...

Escolta, no tindries per casualitat un cigarro?

No, no en tinc.

Però si t'he vist fumant, col·lega, va...

Eren imaginacions teves.

Vale, vale, perdona, eh?...

No passa res... [vacil·lo] Va, té, te'n dono un, però no li diguis a ningú!

Merci, tio!

No només fa un sol agradable, no només et sents feliç de ser capaç de gaudir intensament d'aquests mini plaers en aquest món del Senyor, sinó que a més fas col·legues a tort i a dret, sense proposar-t'ho. Tot és molt bonic i et sents feliç que la gent anònima vingui a tu com si fossis el flautista d'Hamelin, i et demani un petit bocí d'allò que et fa sentir tan bé...

En fi, la moral és que fumar pel carrer és com menjar donettes, et surten col·legues pertot arreu; i que no es pot ser tan imbècil, home.

boomp3.com

Per cert, en aquest bloc podeu fumar.

4 de febr. 2008

Ai...

Fa més o menys dos dies, entre dissabte i diumenge, que em vaig estirar al llit de matinada, havent arribat d'una nit curiosa i encara amb regust de whisky a la llengua. En aquell punt just em van venir unes ganes imperioses de penjar això:


-------------------------------------------

Bisbes


Que els donin pel cul.*

(i si pot ser que no els agradi)




*Exceptuo tots aquells que no s'hagin alineat amb els pederastes, misògins, homòfobs, criminals i d'altres dimonis mantinguts i engreixats per l'Església.

-------------------------------------------


Però no vaig tenir esma. Estava massa cansat i el llit em va acollir de cap a peus. L'endemà encara hi pensava, però feia dies que havia recuperat una vella cançó sense música d'Ovidi Montllor, una en què només se sent el soroll d'un pic que pica (els pics piquen), del disc Crònica d'un temps, versionada molt temps després per Inadaptats en un disc homenatge. Volia penjar la lletra adjuntant les dues versions, i segons en quines paraules enllaçar-hi una imatge més o menys relacionada amb el seu significat. Hagués quedat alguna cosa així:


-------------------------------------------

Ai!
De bo, no res!
De mal, cabassos!
De feina, plens.
De béns, escassos.

Ai!
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre els panys.

Ai!
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:

Ai!
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.

Ai!
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.

Ai!
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.


boomp3.com
boomp3.com

-------------------------------------------


Però també em va fer mandra. I és que sóc tan dròpol que últimament només tinc ganes de treballar i oblidar-me dels meus blogosfèrics i petits, petitíssims, divertiments.

25 de gen. 2008

Radiobeatles

Si agafes una gran cançó com A Day in the Life dels Beatles, n'aïlles la melodia i la combines amb la base musical d'un altre gran tema com és Karma Police de Radiohead, el resultat pot ser el següent:


boomp3.com


La idea és de Go Home Productions (GHP), alter ego del productor i DJ anglès Mark Vidler. Aquest senyor li dóna per barrejar David Bowie amb Liberty X, Kelis amb Duran Duran o Peggy Lee amb Iggy Pop. A la seva pàgina web et pots descarregar les coses que fa, que és molt, i no sé fins a quin punt els fa gaire gràcia als autors de les peces musicals que combina. Jo diria que en alguns casos els reinventa, que ja és prou. Com diu el mateix Vidler al seu web després de mostrar tot el que té: Anyway, hope you find something within these radio shows that will keep you entertained for a bit. Now that I've completely emptied the GHP wares, I'd better create some new stuff...

Per cert, diuen que Radiohead havia fet servir els acords de Sexy Sadie, també dels Beatles, per composar Karma Police. Ves per on, la millor barreja que se'n podia derivar era amb A Day in the Life. Serà que la bona música és infinita però sempre una i la mateixa?

22 de gen. 2008

Cafè

Una de les meves debilitats és el cafè. L'hora del cafè és, per mi, un dels millors moments del dia. Tenint en compte aquest fet particular, gaudeixo d'uns quants millors moments al dia perquè jo el cafè me'l foto amb manguera. I tots aquests petits moments d'alegria durant el dia els dec al cafè. El cafè és el meu gran amor, és la meva amant cremosa. Fer un cafè no és només un acte per cobrir una necessitat imperiosa a vegades tens desitjos que només se satisfan un cop els has complert, no: fer un cafè és un acte que es disfruta mentre te'l fas, mentre el remenes, mentre l'olores, mentre te'l prens i mentre fas la darrera glopada. Això és fer un cafè. Quan te l'has acabat mires la crema que resta en formes circulars dins la tassa de pisa, i la felicitat instantània queda servida. Llavors et passes la llengua entre genives i dents, t'acabes d'empassar les gotes amargues que pengen al vel del paladar i neteges la boca fent notar a la gola que l'acte del cafè s'ha completat amb èxit.


Si fos més cutre del que ja sóc li dedicaria una oda, al cafè. Podria començar emulant el poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, el de «A Déu siau, turons, per sempre a Déu siau», i escriure «De Déu véns, cafè, de ben segur que en véns», o alguna cosa així. Tal és per mi el valor que té el cafè. Quan els mercaders venecians el van portar cap a Europa poc es pensaven que al cap de quatre-cents anys un paio com jo n'estaria tan enganxat. Perquè crec que n'estic una mica, d'enganxat al cafè. Quan em disposo a fer-me'n un, salto i ballo, fins i tot cantussejo o xiulo cançons pròpies que se m'han acudit gràcies al cafè, inspirador com ningú. És la meva droga número u, i pocs productes són tan agraïts, ja que em dóna molt a canvi de molt poc.


Cafè, amic, amant, confident, et deixes prendre arreu i ets prou humil per no molestar els clients del bar. Perquè, a diferència d'altres drogues que es prenen en societat, el cafè no et fa mal els ulls com el fum de tabac i no t'exaspera com el ferum d'alè alcoholitzat com a a molt, una mica d'olor en les boques mal cuidades. A més, el cafè és arreu i és sempre un. Ara me'n prenc un aquí, ara en tasto un altre allà. Com deia, te'l pots fer a casa, però te'l poden fer en un bar, o te'l pot servir una màquina que també serveixi galetes i sandvitxos de gall dindi. I poc o molt sempre hi saps trobar aquell regust, aquella sensació de plaer cafeïnat del cafè, singular i universal. Sempre canviant, sempre desitjat. Sí, d'acord, segons quins llocs el cafè val més no prendre-se'l: hi ha locals i cafeteres que no tenen cap pietat a donar-te cafè adulterat, sense gust o fins i tot provinent del comerç injust; però això encara magnifica més la glòria del cafè, ja que quando arrivi a casa o vagi a una altra cafeteria en puc assaborir un de bo, de bo de debò, a tutti pleni, i creure que la felicitat ininterrompuda seria possible si un ésser humà fos capaç de prendre's cent tasses al dia.

Cafè, oh, cafè...

boomp3.com

18 de gen. 2008

Chain of Fools

Em va dir: «De veritat que no saps quina cançó estic cantant?» No, no ho sabia. «You told me to leave you alone, my father said come on home, my doctor said take it easy, whole bunch of lovin is much too strong», va repetir amb una veu un xic més clara. La tornada em sonava vagament, però encara no havia detectat ni l'artista ni el nom de la cançó; fins que no m'ho va dir: «És Chain of Fools, home, aquella que cantava l'Aretha Franklin.» I va afegir un «Chain, chain, chain...». La melodia i la imatge de l'enorme Lady Soul em van venir al cap com un llampec, i vaig fer «Aaah, sí, ja la conec, dona, i tant», mentre ella continuava caminant amb la mirada fixa al final del carrer. Anàvem fent camí i havíem emmudit. Durant uns segons vaig estar pensant en la silueta d'Aretha Franklin i, per una fàcil relació d'idees, em van venir al cap les cares i els noms d'Ella Fitzgerald, Peggy Lee, Nina Simone, Roberta Flack, etc. Després, per salvar la situació de silenci, no se'm va ocórrer res més que dir: «Potser és que cantes tan malament que per això no t'ho he sabut dir.» Per sort, era una noia intel·ligent i em va saber perdonar aquell pseudocomentari d'horror vacui: «Calla, ximple», i em va tocar el cul.

boomp3.com


12 de gen. 2008

Les veus

Tots hem provat les drogues,
tots hem colcat la mula,
tots hem tocat a les portes del cel.

Coneixem l'amistat del míssil,
el somriure estantís del sàtrapa,
la dentada vagina de l'aranya.

L'aranya pica, mossega, mastega,
arrabassa la carn
i s'infiltra dins el cervell.

Tots hem viscut dins la mateixa casa,
tots hem comès algun delicte,
tots hem colcat la mula.

Ja sabem tots que això s'acaba.


(Sebastià Alzamora: Mula morta. Barcelona: Proa, 2001, p. 18.)

boomp3.com

8 de gen. 2008

Coda

I va arribar el primer dia de l'any, que vam rebre amb raïm, petons i rialles. Més tard, ho amaniríem amb alcohol. El 2008 començava d'una manera que es podria considerar vulgar, com cada any. Poques novetats durant la nit. El matí de l'endemà, però encara dins el primer dia de l'any, va passar de puntetes per no despertar-nos i vam dinar a les quatre de la tarda. Ens vam acabar de menjar tres bombons i un parell de talls de torró, i vam fer la migdiada a dos quarts de sis. Tornava a ser fosc i teníem el sofà cosit a la pell; els ulls, encastats a les repeticions dels programes especials i festius del televisor; el cap, fet una coca a causa de la ressaca, la mandra i l'avorriment. Tot transcorria com un vals. Fins ben entrada la nit el mòbil va continuar rebent missatges del tipus Feliç any nou!, i fins el dia de Reis la gent del carrer se saludava desitjant-se un bon any nou.

2008: un parell d'anyets més i passarem a la segona dècada del segle XXI. Aquesta és la primera setmana laboral per a la majoria de gent i, per gran part de la societat, ahir va ser el primer dia de l'any. Molts éssers humans acostumen a fer-se promeses quan comença un any nou, promeses que van del típic «Després de Reis deixo de fumar...» a les més grandiloqüents com ara «Amb el nou any vull començar una nova vida!». Aquesta vegada a mi m'ha donat pel segon tipus de propòsits els més ingenus i grandiloqüents, però amb una petita diferència: tant me fot quin nou cicle m'espera; només sé que vull canviar el rol –l'actitud?que he seguit fins ara, tancar-lo al més aviat possible i obrir capítol nou cosa que és tot un misteri. Aquestes festes espero que hagin estat com una coda, com un fragment musical que clou un vals ja superat, com un afegit que prepara tonalment l'entrada al següent moviment.

A veure si el propòsit es materialitza i enllestim la coda amb dignitat. Aconseguir-ho, com deixar de fumar, és qüestió de voluntat; però això és un altre tema.

boomp3.com