15 de maig 2008

Parlem d'amor

Internautes del ciberespai i del cibertemps, let’s talk about love com dirien Celin Dion i els Modern Talking.

Ahir El Periódico de Catalunya portava una entrevista amb el psicòleg Walter Riso arran de la publicació d'Amors altament perillosos, amb el flamant titular de «Pensa-t'ho bé abans d'enamorar-te!» i el no menys apoteòsic subtítol de: «hi ha un milió i mig de catalans amb qui més valdria no mantenir una relació amorosa».

O sigui que, segons afirma aquest home, hi hauria un 20% de la població nostrada amb qui no ens convé mantenir relacions conjugals. El senyor Riso, que en l'ordre de temes afectius vindria a ser una mena de Corbella o Sebastià Serrano napolitanoargentí, diu coses com: «En l'amor, l'esperança és la primera cosa que s'ha de perdre» o «la primera cosa que t'haurien de preguntar és de qui t'has enamorat i, potser, donar-te el condol». També defineix vuit estils afectius dels quals més val fugir. Que són aquests:

1. L'histriònic, l'amor fustigador: Són persones amb una gran necessitat d'aprovació. Volen ser el centre d'atenció, són exhibicionistes i assetgen afectivament. Aquesta seducció portada a l'extrem produeix un efecte paradoxal: cansar l'altre.

2. Els desconfiats, l'estil paranoic: Creuen que no es pot confiar en la gent, que els faran mal, que si s'entreguen massa se n'aprofitaran. Creen una territorialitat impressionant. No es fien ni de la família.

3. Els d'estil passiu/agressiu: Aquests viuen un conflicte permanent. Necessiten la parella perquè els protegeixi, però al mateix temps volen ser autònoms. No es comprometen, però tampoc tenen la valentia d'allunyar-se.

4. Els narcisistes egocèntrics: Es pensen que són especials, que no hi ha regles per a ells. Són egoistes. En sentir-se especials, són excel·lents receptors d'amor, però el donen malament. De l'altre sempre pensen: «Tu vals menys que jo.»

5. Els d'estil obsessiu, o quan l'amor és perfeccionista: Volen un amor metòdic, sistemàtic, sense errors. Diuen: «Jo sóc el responsable, tu ets irresponsable, i a partir d'ara jo ho controlo tot.» Tenen problemes sexuals i es tornen assetjadors, els costa expressar emocions i envelleixen molt ràpid. És com estar amb un departament de control de qualitat. No fan l'amor al llit, sinó al quiròfan.

6. Els d'amor violent: És l'estil antisocial/busca-raons. Són amors malignes. No tenen sentiment de culpa i redueixen l'altre a un objecte. Solen ser els maltractadors.

7. Els indiferents o desvinculats: Són incapaços de processar emocions. Són analfabets emocionals. Com que fan de la independència un valor, per a ells estar enamorats és un problema. L'altre els serveix per vincular-se a la vida social i punt.

8. Els d'amor caòtic: És l'estil limítrof/inestable. Són imprevisibles i solen tenir addiccions. Fluctuen entre l'odi i l'amor. Les seves emocions són explosives: et poden estimar avui i et poden odiar demà. Tenen un problema d'identitat: estan fragmentats. No poden donar ni rebre amor. Tenen una profunda por a l'abandonament, però són incapaços de mantenir l'altre a prop.

Davant aquest ramet de tipus, l'entrevistador Gaspar Hernández acaba considerant que, sense arribar als extrems, potser tots tenim una mica de tot, consideració amb la qual estic d'acord. El senyor Riso no ho nega, però també afirma que hi ha els estils que ell en diu sans, que segons ell són el 80% de la població. Si això és així, m'hauria agradat una definició dels estils sans, de les parelles sanes, cosa que no sé si fa en el seu llibre. En tot cas, dóna una pista en la pregunta final de l'entrevistador:


–Què ha après de l'amor dels filòsofs grecs?

–Que el desig és important, però no suficient. Són importantíssims la compassió i la cura de l'altre, que és el que falta en la majoria dels estils afectius que hem enumerat. El que més marca una parella és l'amistat. És com desitjar l'amic, però és important el desig, perquè si no només és una amistat.



Això ja m'agrada més perquè, després de llegir les definicions dels vuit estils nocius de parella, crec que el 100% dels més de set milions d'ésser humans que vivim al Principat i el 100% dels més de sis mil cinc-cents milions d'éssers humans que vivim al planeta Terra som, tots, dipositaris d'aquestes característiques, alguns de totes alhora i d'altres amb percentatges a repartir. És a dir, estic segur que tots som una mica tal i una mica qual i una mica imperfectes.

Potser qui no tingui en compte aquest 20% de la població no s'enamorarà mai!

L'amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va; l’amor se’n ve: no té mida, no té pes…

I potser sí que és una simple coincidència espai-temps, a vegades fatídica, però està clar que no és previsible ni mesurable si el propietari dels braços on has caigut és un psicòpata. I aquesta és la gràcia, suposant que en tingui, que Cupido sigui un cabró. La perfecció esgarrapa la bellesa humana i capa una mica l'emoció de saltar del trampolí. Això sí, sempre que no t'acabin apunyalant... Ho dic perquè no sé si cal demonitzar a tot un 20% de la població, barrejant-la fins i tot amb maltractadors o assassins (els del tipus violent). Deixant de banda aquest darrer tipus, qui no et diu que tu, sent per exemple un obsessiu i un caòtic, seràs super feliç amb un que sigui histriònic i una mica narcisista, per exemple. I així anar fent infinites combinacions. No crec ni en prínceps blaus ni en princeses blaves; i encara menys que es trobin en el 80% de la població restant.

Si no, de veritat, no ho entenc.

O potser és que m'he de llegir el seu llibre.

(No sé si m'explico.)

boomp3.com

9 de maig 2008

La sabata

Ja sé que fa dies que Josep Palau i Fabre va deixar el món dels vius, i que tal com van fer bloggers molt més capaços que jo era aquell moment i no ara el més idoni per penjar un tros de poema, un record seu a manera de minúscul homenatge; però la casualitat ha fet que em topés amb uns versos que reflecteixen força bé un estat d'ànim i d'intencions ben particular. I això, crec, ha de ser la literatura: trobar-te a tu mateix. Tot el que digui el poeta és aplicable al nostre cas, tenint present que una metàfora és una metàfora i que les coses són iguals de certes les diguis cantant, recitant o parlant. Va, fot-li, Palau:



He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.


(Josep Palau i Fabre: Càncer, 21 de març del 1943.)

boomp3.com