26 de febr. 2008

Sóc el millor

Anava amb els auriculars posats per una d'aquelles voreres estretes i a cent metres davant meu he divisat un senyor bevent vi, ocupant tota l'estreta vorera i mirant-me en plan «no em penso moure, xaval».

No he vacil·lat, «caminaré recte, m'és igual, que s'aparti ell», pensava. Ell guarnia l'atuendu típic de l'individu asocial, a saber: samarreta enorme i oberta, calb amb grenyes, barba moderada malgrat l'edat avançada, pantalons mega-estrets, bambes amb cordons de velcro. L'individu asocial sol respirar serenitat i estar encantat d'haver-se conegut, i aquest semblava el cas. Bé: el cas és que el paio em mirava en la distància, tot esperant que tant el seu aspecte com el seu posat em dissuadissin d'anar per la vorera. Però ell no comptava amb els pensaments barrejats que dominaven el meu cervell en aquell moment: escoltava Queen i pensava en els anys que tinc.

Fa mig any que ja tinc trenta anys, que és com dir que tinc la teòrica vitalitat dels vint i la teòrica saviesa dels quaranta. En una societat com la nostra, és quan has de ser un crack, víctima de l'espai-temps. Els bancs ja no et prometen res i el número tres et recorda que hauries de començar a enllestir totes les teves urgències històriques. És una edat on segons qui ja et tracta de senyor i, evidentment, és quan un hom ha de començar a ser conscient que no sempre ets tu qui ha de baixar de la vorera amb tots els matisos possibles, actuo segons el principi de si veus un avi, baixes; que veus un adolescent, no baixes.

A més, a través dels meus auriculars en Freddy em recordava que «I am immortal, I have inside me blood of kings, yeah! I have no rival, no man can be my equal...»

Per tots aquests mini-pensaments i d'altres motius que no vénen al cas, he mira
t fixament el macarra macarró que ja es trobava a vuitanta metres, que tampoc ha parat de clavar-me la vista. Quan ja el tenia a cinquanta metres ha fet una glopada de vi, i jo amb els meus trenta anys cavalcant en càmera lenta sense cap moviment de dubte. Als vint metres escassos he pensat que, malgrat el seu estat, l'individu asocial em sabria distingir les faccions de la cara, així que he provat de fer un parell de cares de passota, intentant imitar el posat dels policies negres i undergrounds de les pel·lícules de Hollywood «Llàstima d'haver llançat el xiclet!», he pensat. A l'hora, també m'anava recordant que amb trenta anys fins i tot un individu asocial t'hauria de respectar.

I... s'ha apartat! Ha abaixat el cap i m'ha deixat passar humilment, com el cérvol que ha de cedir la seva posició de mascle dominant a un altre cérvol amb les banyes més grosses. Llàstima que ningú estigués mirant. Ha estat tot un èxit. M'he imposat amb la meva presència, sens dubte sustentada per la convicció que em dóna la meva edat i la meva cara de: «si, tio, la vida m'ha curtit, m'han passat coses». Quan ja l'havia passat, fins i tot m'he girat per acabar d'assaborir la victòria, i he vist que el cérvol asocial feia tentines fins caure estès a terra, torrat com anava.

Tant és, la victòria és igual de vàlida i no me la treu ningú!

boomp3.com

Oooh, ooh, ooh, ooh, people talk about you, people say you've had your day.

I'm a man that will go far. Fly the moon and reach for the stars, with my sword and head held high got to pass the test first time -Yeeeeaah! I know that people talk about me, I hear it everyday, but I can prove you wrong cos' I'm right first tiiiime!... Yeah!, yeah!!! Alright! Let's go, let's go! Ha ha! Yeeeeah! Watch this man fly! Uh! Bring on the girls!!! Hahaha (?)

Heeeeere we are, born to be kings... We're the Princes of the iUuuuniveeeers...

20 de febr. 2008

Méteo

Hom afirma que quan no se sap què dir es parla del temps. Parlar del temps és una manera d’omplir el silenci amb diàlegs crossa, amb miniconverses que no deixen cap mena de petja en el nostre cervell. Però... a vegades aquests comentaris ens ofereixen una informació molt valuosa pel que fa a les relacions que tenim amb els humans. A vegades –de fet, sovint– parlar de si fa fred o calor, de si plou o és més aviat aiguaneu, serveix per comprendre més bé tant la psicologia del teu interlocutor com el que pensen de tu.

Per exemple, si un dia et vénen i et diuen: «Renoi, quin fred que fot!», vol dir que la persona en qüestió et té certa confiança, que sap (pensa que sap) que tu sents el mateix fred i que la conversa que tingueu a partir d’aleshores no cal que vagi per aquí.

Si per contra et diuen: «Sembla que vol ploure, oi?», significa que la persona en qüestió està desesperada, sent que t’ha de dir alguna cosa però no sap què dir-te i que si no li contestes amb alguna cosa més que un simple i lacònic «sí...», et pot agafar una mania de dimensions exagerades. Saber què dir en aquests casos és crucial si volem mantenir una bona relació amb el qui fa aquest comentari.




Si estàs treballant a la feina i de cop i volta sents una veu dient «Plou», així, tallant, convençut, vol dir que el propietari d'aquesta veu ha observat per la finestra un fenomen objectiu com és la pluja i l'ha anunciat impulsat per una mena d'acte reflex. En aquest cas la frase «plou» pot portar el prefix «collons com». No té més, la persona no busca res, fins i tot no cal que contestis, es tracta d'un acte de comunicació verbal l'origen del qual es perd en la nit del temps (quan encara saltàvem pels arbres).

Si és ta mare qui et truca i et pregunta quin temps fa a la teva ciutat, no passa res. Els científics –sobretot els que tenen mare– no han descobert encara aquesta fixació materna per la meteorologia, però saben cert que no és motiu indicador de preocupació. Les mares fan aquestes preguntes, punt.

Si estàs en un ascensor i puges o baixes amb algú altre i aquest algú altre treu el tema del temps, insulta’l o fot-li directament un parell d’hòsties perquè t’està vacil·lant. Avui dia ja no hi ha ningú que tingui els sants nassos de parlar del temps en un ascensor, no fotem –i si existeix algú així se l’ha d’apartar de la societat.

Hi ha, de ben segur, moltes més situacions on parlant del temps podem extreure alguna cosa més que avorriment. Reflexionem-hi, amics i amigues. Interactuar amb la humanitat parlant del temps pot servir per assentar les bases de les nostres relacions, tot i que a vegades el silenci resulti més adequat que parlar del temps.

boomp3.com

[Aquest vals té un gran moment just quan és a punt d'atrapar la u de Jour (minut 3:08).]

18 de febr. 2008

Kosovo i Metohija

No he pogut evitar fer-ne referència (però és que el fenomen sembla tan històric i efecte-dominonístic...).


Косово и Метохија > Kosovë












boomp3.com

15 de febr. 2008

In vino veritas

I si no que ho preguntin a dos companys meus, suposats mig amics fa dos dies i confirmats mig enemics des d’aleshores. Clar que tant un com l'altre no només havien begut vi, una activitat que va portar a fer-ne d’altres, com ara les d’escopir-se a la cara les seves veritats. I la veritat és que jo personalment els ho agraeixo en gran manera. Ja era hora; era impossible mantenir eternament aquells falsos i mitjos somriures. Era insostenible.

No hay cuestión ni pesadumbre que sepa amigo, nadar;
todas se ahogan en vino, todas se atascan en pan.
(Francisco de Quevedo)

Es van ofegar en vi sense menjar gaire i, un cop es van haver dit el nom del porc, la hipocresia va agafar el taxi i la crua i necess
ària sinceritat els va caure al cap com un meteorit. In vino veritas. I bo i torradets encara van riure i tot. Perquè, de fet, és un descans enorme deixar de dissimular els prejudicis que es poden arribar a tenir dos veïns, dos amics forçats o dos companys de feina condemnats indefinidament a treballar junts. El mateix es pot aplicar a la persona enamorada que no s'atreveix; o a la persona desenamorada que tampoc no s'atreveix. Etcètera.

Diguin el que diguin, la veritat sempre cau bé. La qüestió és: i després de la ressaca, què? In resaca arrepentimentas? No, companys i companyes, que va. Només la certesa que el vi és una drecera que et sol estalviar un munt de peatges, i temps, molt de temps.


boomp3.com

11 de febr. 2008

Fum

M'estic plantejant seriosament deixar de fumar... pel carrer. Ara que en molts llocs no pots fer-ho, t'adones que la vida és molt bonica i contaminar-te els pulmons tot passejant per carrers relativament tranquils els dies que fa sol és meravellós. Si, a més, has decidit fer un tomb després de dinar i et ve de gust un cigarret després de fer un cafè, naturalment i et trobes caminant amb el tebi solet d'hivern a la cara, llavors pots arribar a l'orgasme. T'imagines conillets saltironant per les llambordes, cotxes aturant-se davant el pas de vianants, pintades a les parets proclamant l'amor universal. I consti que parlo de tabac, no de porros. Mentre et vénen calfreds de la digestió del dinar, fas una calada, somrius, el sol continua allà dalt i aquí a baix la gent del carrer et mira i també somriu. I és aleshores quan et planteges deixar de fumar pel carrer.

Ei, perdona, em dónes un cigarro, sisplau?

Eeeh, sí, té.

Gràcies, col·lega.

I continues caminant pel carrer, amb el sol a la cara, fins que al cap de tres minuts et ve un altre senyor:

Tens foc?

Sí.

I un piti? Em dónes un piti, col·lega?

I comences a pensar que si algú t'estigués observant et diria que ets imbècil. Per això decideixes que a partir d'ara et negaràs a donar més cigarrets, o bé llençaràs el que t'estàs fumant abans no en quedi només la burilla, o bé intentaràs fer cara de no tenir paquet (de tabac). I fas les tres coses. Però...

Escolta, no tindries per casualitat un cigarro?

No, no en tinc.

Però si t'he vist fumant, col·lega, va...

Eren imaginacions teves.

Vale, vale, perdona, eh?...

No passa res... [vacil·lo] Va, té, te'n dono un, però no li diguis a ningú!

Merci, tio!

No només fa un sol agradable, no només et sents feliç de ser capaç de gaudir intensament d'aquests mini plaers en aquest món del Senyor, sinó que a més fas col·legues a tort i a dret, sense proposar-t'ho. Tot és molt bonic i et sents feliç que la gent anònima vingui a tu com si fossis el flautista d'Hamelin, i et demani un petit bocí d'allò que et fa sentir tan bé...

En fi, la moral és que fumar pel carrer és com menjar donettes, et surten col·legues pertot arreu; i que no es pot ser tan imbècil, home.

boomp3.com

Per cert, en aquest bloc podeu fumar.

4 de febr. 2008

Ai...

Fa més o menys dos dies, entre dissabte i diumenge, que em vaig estirar al llit de matinada, havent arribat d'una nit curiosa i encara amb regust de whisky a la llengua. En aquell punt just em van venir unes ganes imperioses de penjar això:


-------------------------------------------

Bisbes


Que els donin pel cul.*

(i si pot ser que no els agradi)




*Exceptuo tots aquells que no s'hagin alineat amb els pederastes, misògins, homòfobs, criminals i d'altres dimonis mantinguts i engreixats per l'Església.

-------------------------------------------


Però no vaig tenir esma. Estava massa cansat i el llit em va acollir de cap a peus. L'endemà encara hi pensava, però feia dies que havia recuperat una vella cançó sense música d'Ovidi Montllor, una en què només se sent el soroll d'un pic que pica (els pics piquen), del disc Crònica d'un temps, versionada molt temps després per Inadaptats en un disc homenatge. Volia penjar la lletra adjuntant les dues versions, i segons en quines paraules enllaçar-hi una imatge més o menys relacionada amb el seu significat. Hagués quedat alguna cosa així:


-------------------------------------------

Ai!
De bo, no res!
De mal, cabassos!
De feina, plens.
De béns, escassos.

Ai!
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre els panys.

Ai!
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:

Ai!
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.

Ai!
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.

Ai!
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.


boomp3.com
boomp3.com

-------------------------------------------


Però també em va fer mandra. I és que sóc tan dròpol que últimament només tinc ganes de treballar i oblidar-me dels meus blogosfèrics i petits, petitíssims, divertiments.