Sóc el millor

Anava amb els auriculars posats per una d'aquelles voreres estretes i a cent metres davant meu he divisat un senyor bevent vi, ocupant tota l'estreta vorera i mirant-me en plan «no em penso moure, xaval».

No he vacil·lat, «caminaré recte, m'és igual, que s'aparti ell», pensava. Ell guarnia l'atuendu típic de l'individu asocial, a saber: samarreta enorme i oberta, calb amb grenyes, barba moderada malgrat l'edat avançada, pantalons mega-estrets, bambes amb cordons de velcro. L'individu asocial sol respirar serenitat i estar encantat d'haver-se conegut, i aquest semblava el cas. Bé: el cas és que el paio em mirava en la distància, tot esperant que tant el seu aspecte com el seu posat em dissuadissin d'anar per la vorera. Però ell no comptava amb els pensaments barrejats que dominaven el meu cervell en aquell moment: escoltava Queen i pensava en els anys que tinc.

Fa mig any que ja tinc trenta anys, que és com dir que tinc la teòrica vitalitat dels vint i la teòrica saviesa dels quaranta. En una societat com la nostra, és quan has de ser un crack, víctima de l'espai-temps. Els bancs ja no et prometen res i el número tres et recorda que hauries de començar a enllestir totes les teves urgències històriques. És una edat on segons qui ja et tracta de senyor i, evidentment, és quan un hom ha de començar a ser conscient que no sempre ets tu qui ha de baixar de la vorera –amb tots els matisos possibles, actuo segons el principi de si veus un avi, baixes; que veus un adolescent, no baixes–.

A més, a través dels meus auriculars en Freddy em recordava que «I am immortal, I have inside me blood of kings, yeah! I have no rival, no man can be my equal...»

Per tots aquests mini-pensaments i d'altres motius que no vénen al cas, he mirat fixament el macarra macarró que ja es trobava a vuitanta metres, que tampoc ha parat de clavar-me la vista. Quan ja el tenia a cinquanta metres ha fet una glopada de vi, i jo amb els meus trenta anys cavalcant en càmera lenta sense cap moviment de dubte. Als vint metres escassos he pensat que, malgrat el seu estat, l'individu asocial em sabria distingir les faccions de la cara, així que he provat de fer un parell de cares de passota, intentant imitar el posat dels policies negres i undergrounds de les pel·lícules de Hollywood –«Llàstima d'haver llançat el xiclet!», he pensat–. A l'hora, també m'anava recordant que amb trenta anys fins i tot un individu asocial t'hauria de respectar.

I... s'ha apartat! Ha abaixat el cap i m'ha deixat passar humilment, com el cérvol que ha de cedir la seva posició de mascle dominant a un altre cérvol amb les banyes més grosses. Llàstima que ningú estigués mirant. Ha estat tot un èxit. M'he imposat amb la meva presència, sens dubte sustentada per la convicció que em dóna la meva edat i la meva cara de: «si, tio, la vida m'ha curtit, m'han passat coses». Quan ja l'havia passat, fins i tot m'he girat per acabar d'assaborir la victòria, i he vist que el cérvol asocial feia tentines fins caure estès a terra, torrat com anava.

Tant és, la victòria és igual de vàlida i no me la treu ningú!

boomp3.com

–Oooh, ooh, ooh, ooh, people talk about you, people say you've had your day.

–I'm a man that will go far. Fly the moon and reach for the stars, with my sword and head held high got to pass the test first time -Yeeeeaah! I know that people talk about me, I hear it everyday, but I can prove you wrong cos' I'm right first tiiiime!... Yeah!, yeah!!! Alright! Let's go, let's go! Ha ha! Yeeeeah! Watch this man fly! Uh! Bring on the girls!!! Hahaha (?)

–Heeeeere we are, born to be kings... We're the Princes of the iUuuuniveeeers...