14 de març 2008

En la rebequeria

«(Són ja uns quants dies que vivim expectant, esperant que passi alguna cosa que mai no arriba. Els angles de les coses, però, són suaus i les parets són de goma. Potser si no fes tan fred sentiria les rajoles més amigues.)

boomp3.com

Són ja uns pocs dies que hem gicat d'esperar. De l'expectació ens resta la impossibilitat d'alçar-nos a cap hora. Un malestar profund i subtil se'ns passeja les entranyes com un corredor de fons humil que no busca grans victòries. Mentrestant, naltres ens esperem a fora, fent veure que no passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres. I així, d'esquena a una intuïda meitat de nosaltres, passem els dies sens intuir la dimensió d'aquella meitat que ni en somnis no comprenem. Abans haguéssim volgut conèixer, arribar al fons, lluitar per la veritat absoluta. Ara tan sols ens sobrevivim.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Un temps vam explorar molts camins, camins que adés i ara se'ns retornen inútils. La incertesa es descobreix com la gran amant, què dic la gran amant, la muller de vida. Ja no demanem res, ni molt ni gran cosa. Baixar del tren potser, si hi hagués una estació prou acollidora, i guaitar-nos els antics passatgers de pressa. Travessar l'estació i el pont que hi ha al darrere. Travessar el riu. El bosc fosc. Tenir por. Sí, deixar-nos-la sentir. Paüra. Despullar-nos del coratge. Abandonar les veritats. Vestir-nos i desvestir els sants. No escoltar les coses. No mirar-les. Morir una mica, només una mica o potser més. Esmorzar i travessar el bosc i no imaginar què hi pot haver més enllà, al darrere. No buscar més la cara oculta de la lluna, no investigar, no imaginar, no somniar mai més paradisos perduts, ni tan sols inferns sensuals de tòxics.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Xerrac de gasolina al règim màxim esclata i la realitat es deforma. Revolucions reprenen del ralentí estant. Ens atabalem, gran novetat de sentiment, desconegut de tan sentit. Tribulacions quotidianes mostrant-se sempre diverses i múltiples quan la intuïció ens indica un sol, gran i lliure problema. La disfunció morbosa ja no està per espectacles ni mitges de seda. Ni unes miserables botes brillants. De set llegües les llengües dels savis. La saba bruta es revela cristal·lina i aixopluga algú que de ben cert pas que som naltres.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

(Sense ordre ni concert. Econòmic automòbil de gasoil, com dèiem. L'arc de Sant Martí, befa i mofa de ningú. Potser algun dia se'ns mostrarà un camí que vindrà tot sol a naltres, s'escorrerà sota els nostres peus i el veurem venir per davant, passar sota nostre i marxar per darrere sense moure una cama, ni tan sols un peu. Vida somniada. El sol davant i la lluna al cul. A la casa de pedra no hi toca l'ombra ni la torxa. El jusquiam hi neix amb l'herba talpera i cada dia busquen belladona que s'amaga dins els boscos. Caminen amb els pèls, quina bella manera de fer-ho! Surten amb l'alba i tornen abans del pic de migdia. No tenen pressa perquè no senten. Ni parlar. Neandertals coll de xai. Gai país groc. De rol fugit. Aliat dels sentiments ignots.)»

(Roger Mas: En la rebequeria, 2005.)

6 comentaris:

Striper ha dit...

Un post molt tendre i filosofic a la vegada, fa reflexionar.

Somiatrufes ha dit...

Hola Striper, sens dubte tendre i filosòfic; suposo que hauràs notat que és la lletra de Roger Mas... Segons com em fa pensar en l'Ovidi.

Yeral ha dit...

Aquest del Roger Mas és un pàjaru de molt de "cuidau". Mola. El tinc en compte. No el coneixia, només n'havia sentit a parlar, però allò que no hi fas massa cas...

Un plaer html, com sempre.

Somiatrufes ha dit...

Yeral, darrerament he sentit que fa bolos amb en Sisa (i que tenen bona sintonia amb en Joan Miquel Oliver). Caldrà veure com evoluciona tot això!

Anònim ha dit...

Roger Mas mola ;)
"Vestir-nos i desvestir els sants", quina ironia!

Diu que ara ha musicat Verdaguer? Això promet...

Tenir por, és bo deixar-se tenir por a vegades.

Somiatrufes ha dit...

Mitall, Mitall... A mi m'agrada l'"Ara tan sols ens sobrevivim" i la frase: "Ens atabalem, gran novetat de sentiment, desconegut de tan sentit."

Veig que tens bon gust!