Kate

Kate Bush... Si mai em confesso un dels pecats seria el d'estimar el videoclip d'aquí sota. Ho sento. Wuthering Heights s'inspira en la novel·la romàntica d'Emily Brontë del mateix nom, però Kate Bush no la pren com a tema per tal de glorificar-la, sinó que n'agafa els motius per fer-ne una mena de paròdia que trobo molt tendre. Ai, la Bush... Recordo el vinil d'estètica oriental que corria per casa, The Kick Inside, i un altre disc posterior on sortia la Kate més rodoneta (això recordo).

Wuthering Heights –continuo confessant-me– és una cançó espectacular en diversos sentits. La veu, evidentment, de Kate Bush, una dona capaç d'abastar quatre octaves. L'originalitat de la melodia, dels arranjaments i de la guitarra elèctrica de David Gilmour (el de Pink Floid) al final mentre la Kate ens diu adéu; un comiat que resulta tan còmic com la resta de moviments anteriors –es veu que la Bush era ballarina i la dansa que es treu de la màniga per al videoclip és clarament marca de la casa–. El vestit vermell. Les cares que hi posa, amb aquella actitud de «sí, estic fent de fada passota», que se'n va tal com ha vingut. El decorat, una mica desolat, d'un paisatge anglès boirós. El fet que aquesta noia s'estrenés el 1978 davant el gran públic amb aquest tema. Els seus ulls...

En fi, que sempre que l'escolto em fa somriure i m'obliga a escoltar-la fins al final.

Després d'això vindrien els anys 80, i el mite es va enfundar en una sonoritat que, al meu parer, no sempre li fa justícia. Hi ha una altra versió d'aquesta cançó regrabada el 1986 per ella mateixa, amb una veu diferent, menys aguditzada, que sembla un intent per fer la peça més seriosa, menys excèntrica. Potser la coda final és més elaborada, però si has sentit la primera, amb una fada de dinou anys vestida de vermell, no pots deixar d'enyorar-ne l'espontaneïtat. Per si de cas:

boomp3.com