22 de gen. 2008

Cafè

Una de les meves debilitats és el cafè. L'hora del cafè és, per mi, un dels millors moments del dia. Tenint en compte aquest fet particular, gaudeixo d'uns quants millors moments al dia perquè jo el cafè me'l foto amb manguera. I tots aquests petits moments d'alegria durant el dia els dec al cafè. El cafè és el meu gran amor, és la meva amant cremosa. Fer un cafè no és només un acte per cobrir una necessitat imperiosa a vegades tens desitjos que només se satisfan un cop els has complert, no: fer un cafè és un acte que es disfruta mentre te'l fas, mentre el remenes, mentre l'olores, mentre te'l prens i mentre fas la darrera glopada. Això és fer un cafè. Quan te l'has acabat mires la crema que resta en formes circulars dins la tassa de pisa, i la felicitat instantània queda servida. Llavors et passes la llengua entre genives i dents, t'acabes d'empassar les gotes amargues que pengen al vel del paladar i neteges la boca fent notar a la gola que l'acte del cafè s'ha completat amb èxit.


Si fos més cutre del que ja sóc li dedicaria una oda, al cafè. Podria començar emulant el poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, el de «A Déu siau, turons, per sempre a Déu siau», i escriure «De Déu véns, cafè, de ben segur que en véns», o alguna cosa així. Tal és per mi el valor que té el cafè. Quan els mercaders venecians el van portar cap a Europa poc es pensaven que al cap de quatre-cents anys un paio com jo n'estaria tan enganxat. Perquè crec que n'estic una mica, d'enganxat al cafè. Quan em disposo a fer-me'n un, salto i ballo, fins i tot cantussejo o xiulo cançons pròpies que se m'han acudit gràcies al cafè, inspirador com ningú. És la meva droga número u, i pocs productes són tan agraïts, ja que em dóna molt a canvi de molt poc.


Cafè, amic, amant, confident, et deixes prendre arreu i ets prou humil per no molestar els clients del bar. Perquè, a diferència d'altres drogues que es prenen en societat, el cafè no et fa mal els ulls com el fum de tabac i no t'exaspera com el ferum d'alè alcoholitzat com a a molt, una mica d'olor en les boques mal cuidades. A més, el cafè és arreu i és sempre un. Ara me'n prenc un aquí, ara en tasto un altre allà. Com deia, te'l pots fer a casa, però te'l poden fer en un bar, o te'l pot servir una màquina que també serveixi galetes i sandvitxos de gall dindi. I poc o molt sempre hi saps trobar aquell regust, aquella sensació de plaer cafeïnat del cafè, singular i universal. Sempre canviant, sempre desitjat. Sí, d'acord, segons quins llocs el cafè val més no prendre-se'l: hi ha locals i cafeteres que no tenen cap pietat a donar-te cafè adulterat, sense gust o fins i tot provinent del comerç injust; però això encara magnifica més la glòria del cafè, ja que quando arrivi a casa o vagi a una altra cafeteria en puc assaborir un de bo, de bo de debò, a tutti pleni, i creure que la felicitat ininterrompuda seria possible si un ésser humà fos capaç de prendre's cent tasses al dia.

Cafè, oh, cafè...

boomp3.com

17 comentaris:

dospoals ha dit...

Jo sóc més d'herbes: te, poliol, camamirla, etc.

XeXu ha dit...

Jo podria haver escrit alguna cosa similar, company, i és que el cafè és un company etern. Ara bé, amb tot el que en dius, sembla que hi estàs més enganxat que jo (i pensava que això no era possible), jo mai no li dedicaria una oda. Això si, tinc una samarreta amb la fórmula, com la que has linkat. Ah, i si prenguessis 100 tasses en un dia, moriries, t'ho dic jo.

Yeral ha dit...

Somiatrufeeeees! Com en Xexu, crec que ho podria ben bé haver escrit jo, això. Tot i que segurament ho hagués escrit de manera ben diferent, hagués dit pràcticament les mateixes coses. La sensació de prendre un bon café és inigualable... Jo arribo a extasiar-me amb el café. A mi m'agrada el café com cal: ristretto (que diuen els italians), ben amarg (maaai sucre, maaai!) i ben negre! I tiu, de debó que si pogués te'n duria un d'un Café d'aquí Würzburg (Cafe Centrale) només perquè el provéssis. Molt sincerament, és el millor café que he probat en la meva vida... Fan un expresso que m'agafen ganes de plorar. Després de dinar s'ha convertit en un acte sagrat: Cafe Centrale i dos expressos. Un darrera l'altre, es clar. Però és tant sublim el plaer que sento que amb un de sol no puc... A més a més, venen una xocolata i uns bombons que fan esfereïr. Fixa't el què et dic: bé paga la pena fer un viatje a Würzburg només per probar aquest café. Jo tornaré amb l'excusa de veure alguns amics i amigues de per aquí, només per prendre un café al Café Centrale (sajerao!). Ara bé, que suposo que a Barcelona hi haurà algún café que el faci igual de bo (I hope!!). Encara l'he de trobar, però...

Red Pèrill ha dit...

Joder, REALMENT ESTÀS enganxat, i considera que si et passes aniràs com un puto Formula 1... però bé, en la resta, obviant que a mi m'agrada la llet amb un petit cul decafè, o sigui llet, amb color, d'acord...

Striper ha dit...

Jo de cafe i diari, tranquilament indespensable per un bon dia.

Mr Towers ha dit...

no opino, perquè veig que si ho fes seria públicament lapidat. És que només prenc nescafé en polbus...

Modgi ha dit...

Personalment, em quedo amb l'"Oda Bon Dia", d'en Carod-Rovira (jode que doleeent!)

D'altra banda, fa poc vaig provar el Blue Mountain i em vaig sentir profundament estafat.

Somiatrufes ha dit...

Dos Poals: Ah, és que també es poden beure les herbes? És broma. Jo amb el te tinc una història estranya. L'he pres diverses vegades, he provat que m'agradés. Però, no sé per què, ens tenim una mica de recel. Ens mirem a distància. Al bar ens acostumem a ignorar. Crec que té uns gelos desmesurats del cafè...

Somiatrufes ha dit...

XeXu: Un dia em van dir que si prens més de 5 tasses al dia vol dir que estàs enganxat. Vaig passar una temporada que me'n prenia més de 5... Ara el controlo més i som bons amics. De fet puc sentir com em crida a través de les portes dels bars i em demana que el passi a veure, que m'assegui a una taula amb ell, etc. Per cert, la fórmula del cafè, tu que ets químic, és gaire original?, és gaire potent?

Somiatrufes ha dit...

Yeral: Un ristretto ben curt, negre i cremós, buf!!! (tot i que jo el prefereixo amb sucre... i que consti que a dreta llei s'hauria de prendre sense, ho sé). "Fan un expresso que m'agafen ganes de plorar": flipo que diguis això del cafè d'una ciutat alemanya. Sempre havia pensat que Pirineus enllà (a part d’Itàlia, és clar) el cafè no val res (més que res, per experiència pròpia), però suposo que hi deu haver locals concrets que te'n poden servir un amb cara i ulls. Cafe Centrale de Würzburg, dius? M'ho apunto: t'asseguro que si mai m'hi passo m'hi passaré (valgui la redundància redundant).

A Barcelona? Home, sí, alguna cosa hi ha...

Somiatrufes ha dit...

Red Pèrill: Sí tio, ja dic que a partir de 5 ja et pots començar a preocupar. D'altra banda, veig que ets dels de lleterada amb raget de cafeïna; bé, molt millor que el tallat, que a mi em deixa la panxa feta xixina.

Striper: I tant! Diari i amb tota la tranquil·litat que sigui possible, especialment al matí (sense obviar la tarda, és clar).

Mr Towers: Sort que no ho has dit, Torres, sort. Quan no tinc més remei també ingereixo nescafé en polbus però... el nescafé en polbus... home, és gairebé com escoltar la Melody podent escoltar l'Aretha Franklin, cuyons.

Somiatrufes ha dit...

Oda, Modgi, que tal?: De veritat que no has sabut paladejar el jamaicà sabor equilibrat lleugerament àcid i esplèndid aroma afruitat del Blue Mountain?? Jo tampoc. El Blue Mountain és tan car perquè se'n produeix molt poquet, vet aquit.





Per cert, em vaig a fotre un cafè!



.

XeXu ha dit...

Original no seria, la cafeïna és una base púrica, però no sé pas per què és tan excitant. Això més val no saber-ho. Potent ho és una estona, però no tant com altres, és clar.

Somiatrufes ha dit...

Gràcies XeXu. Jo només sabia que una tassa de cafè equival a unes tres coca-coles, i que el seu efecte dura 5 hores (aquests són els meus coneixements científics...).

Joana ha dit...

Jo també sóc auna addicta al cafè...M'ha encantat l'expressió " amb manguera"...
Quan passejo pels carrers i sento aquella olor molt sovint no puc evitar entrar en un bar i fer-ne un. És aquell moment per tu i assaborir-lo esdevé un plaer curt però intens!
M'ha agradat molt aquest post!
Vinc de cala Nimue i etpassava a saludar!

Anònim ha dit...

A mi m'agrada el cafè dels bars, el de casa no m'acaba de convèncer i el de la feina ni parlar-ne.
Jo en prenc els caps de setmana.

Somiatrufes ha dit...

Gràcies Joana, i benvinguda! A mi em passa igual: sento 'la crida del bar' i és inevitable.

Albert: És cert, s'ha d'anar molt amb compte amb les cafeteres. Jo sóc partidari de fer una bona inversió, i si no, sucumbir a 'la crida del bar'.