Animals

Som animals de costums. Almenys la majoria de nosaltres (exemples diversos: i, ii, iii, iv, v...). Qui no sent l’agradable seguretat d’un espai conegut o d’un so familiar? Em refereixo a petites coses com ara el soroll d’un assecador. Personalment, la calidesa del soroll d’algú que s’asseca els cabells, vés a saber per què, em fa sentir bé. Els llençols del teu llit personal i intransferible. Aquells llibres llegits fa tants anys però que no has mogut de lloc, potser per un estrany impuls antitemporal i, per tant, antinatural. Som animals de costums i ens costa acceptar el canvi. O si més no, ens costa deixar que els espais i els sons coneguts desapareguin de la nostra vida. Potser aquest sentiment té diferents matisos i, en segons qui, és una qüestió de grau. Hi ha qui li costarà més canviar de mòbil que d’altres, hi ha qui no tolerarà que tot de cop l’ordinador hagi d’anar al contenidor. Som animals de costums, alguns més que d’altres, i si bé els petits canvis costen d’assimilar, acceptar els grans –aquells canvis que fan terror de veritat– pot suposar tota una proesa. Potser massa gran per a un simple i capquadrat animal de costums.

Imagina’t un animal d’aquests (de costums) condemnat a haver de canviar de situació cada dos per tres. O, dit a la manera ikeïsta, condemnat a redecorar la seva vida cada poc temps. Possiblement les celles se li aniran abaixant, el posat serà el d’un personatge sempre a l’aguait, les orelles podrien acabar-se movent amb més agilitat i el color de la pell es mostrarà cada vegada més i més gris. La mirada, fins i tot, pot acabar tenint aquella expressió dels cérvols o els nyus salvatges, sempre pendents d’haver d’anar a menjar boixos a un altre cantó, sempre obligats a travessar un riu ple de cocodrils. Un animal de costums obligat al canvi constant és, ras i curt, un animal de costums putejat.

Però hi ha una subespècie del regne dels animals de costums que, mogut per una pulsió paradoxal que l’excita moltíssim, s’atreveix a desafiar constantment la crida de la dita popular "volta el món!". D’acord que, un cop han fet cas a aquest sentiment, els pobres animalons fan més voltes que un ventilador intentant retrobar la calidesa, per exemple, d’un so d’assecador. D’acord que aquests animals de costums poden arribar a semblar feres espantadisses de celles abaixades i gest de desubicat, com un d’aquells cérvols en constant recerca. D’acord que en moltes de les seves tombes la frase lapidària podria ser: "Animal, si ets de costums, no voltis el món i queda’t al born." Però, sempre parlant de la subespècie concreta dels animals de costums, sospiten que quedar-se al cau pot ser l’autèntic fracàs de l’animal de costums perquè, segons intueix aquesta subespècie, els que són capaços de desafiar les seves pors poden arribar a ser invencibles.

Animal, si ets de costums, acostuma’t a perdre i guanyaràs (algun dia)!