SGAEciats

Abans-d’ahir em vaig tirar un pet. Va ser un pet vulgar, inodor, però amb el típic so del vent intestinal alliberat, per la qual cosa em vaig començar a preocupar. El meu pet, involuntari, va sonar una mica musical i vaig témer que els defensors dels drets d’editor m’haguessin sentit. I és que era un pet idèntic al que es van tirar a l’uníson en Ramonet i l’Anna Betlem un dia que extorsionaven un honrat propietari d’un bar.

Em demandarien per haver fet un pet musical sense pagar el delme que exigien per infinitat de casos? Bé podia ser que al pet popular i quotidià, tant com el Sol solet o El cant dels ocells, li haguessin fet arranjaments, com a l’himne d’Espanya, i que segons la seva lògica m’havien de cobrar per cada pet vulgar, quotidià i popular que em tirés. Aquest pensament encara em va preocupar més, ja que tothom sap que si te n’has tirat un, de pet, ben pot ser que a darrere en bufi un altre... i sabia que tard o d’hora me’n vindrien més del mateix estil.

Em vaig començar a posar molt nerviós, cosa que va provocar un inevitable mal de panxa. Vaig pensar a volar fins a França o Portugal, vaig desitjar trobar-me a Andorra o en aigües no territorials per poder-me quedar a gust apaivagant l’ímpetu dels meus budells... Però els pets s’acostaven al seu destí final i ja els podia imaginar en fila índia, un darrere l’altre, im-pet-uosos per sortir i delatar-me com a pirata criminal. Jo m’aguantava, vaig intentar tancar el final del meu tub digestiu fins que no vaig poder més i vaig acabar assegut damunt la tassa del vàter, pensant en en Ramonçí i l’Anna Bel·lé.



Mentre pecava, reproduint sons, desitjava amb el front perlat de suor que no em sentissin els veïns, ja que el càstig seria pitjor si compartia els meus pets públicament. Però és que a més havia descarregat quelcom més que simples pets il·legals, copiats, plagiats. M’havia convertit en un autèntic criminal.

Ara només desitjo que la societat i ments preclares com les d'en Ramonet puguin perdonar algun dia el miserable lladregot que us parla.

boomp3.com

Com que el que més s'hauria de respectar en aquesta vida són els creadors, i la cultura és –hauria de ser– per defecte amiga de la veritat, està bé passejar-se per aquí, per aquí o per aquí.

Kate

Kate Bush... Si mai em confesso un dels pecats seria el d'estimar el videoclip d'aquí sota. Ho sento. Wuthering Heights s'inspira en la novel·la romàntica d'Emily Brontë del mateix nom, però Kate Bush no la pren com a tema per tal de glorificar-la, sinó que n'agafa els motius per fer-ne una mena de paròdia que trobo molt tendre. Ai, la Bush... Recordo el vinil d'estètica oriental que corria per casa, The Kick Inside, i un altre disc posterior on sortia la Kate més rodoneta (això recordo).

Wuthering Heights –continuo confessant-me– és una cançó espectacular en diversos sentits. La veu, evidentment, de Kate Bush, una dona capaç d'abastar quatre octaves. L'originalitat de la melodia, dels arranjaments i de la guitarra elèctrica de David Gilmour (el de Pink Floid) al final mentre la Kate ens diu adéu; un comiat que resulta tan còmic com la resta de moviments anteriors –es veu que la Bush era ballarina i la dansa que es treu de la màniga per al videoclip és clarament marca de la casa–. El vestit vermell. Les cares que hi posa, amb aquella actitud de «sí, estic fent de fada passota», que se'n va tal com ha vingut. El decorat, una mica desolat, d'un paisatge anglès boirós. El fet que aquesta noia s'estrenés el 1978 davant el gran públic amb aquest tema. Els seus ulls...

En fi, que sempre que l'escolto em fa somriure i m'obliga a escoltar-la fins al final.

Després d'això vindrien els anys 80, i el mite es va enfundar en una sonoritat que, al meu parer, no sempre li fa justícia. Hi ha una altra versió d'aquesta cançó regrabada el 1986 per ella mateixa, amb una veu diferent, menys aguditzada, que sembla un intent per fer la peça més seriosa, menys excèntrica. Potser la coda final és més elaborada, però si has sentit la primera, amb una fada de dinou anys vestida de vermell, no pots deixar d'enyorar-ne l'espontaneïtat. Per si de cas:

boomp3.com

En la rebequeria

«(Són ja uns quants dies que vivim expectant, esperant que passi alguna cosa que mai no arriba. Els angles de les coses, però, són suaus i les parets són de goma. Potser si no fes tan fred sentiria les rajoles més amigues.)

boomp3.com

Són ja uns pocs dies que hem gicat d'esperar. De l'expectació ens resta la impossibilitat d'alçar-nos a cap hora. Un malestar profund i subtil se'ns passeja les entranyes com un corredor de fons humil que no busca grans victòries. Mentrestant, naltres ens esperem a fora, fent veure que no passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres. I així, d'esquena a una intuïda meitat de nosaltres, passem els dies sens intuir la dimensió d'aquella meitat que ni en somnis no comprenem. Abans haguéssim volgut conèixer, arribar al fons, lluitar per la veritat absoluta. Ara tan sols ens sobrevivim.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Un temps vam explorar molts camins, camins que adés i ara se'ns retornen inútils. La incertesa es descobreix com la gran amant, què dic la gran amant, la muller de vida. Ja no demanem res, ni molt ni gran cosa. Baixar del tren potser, si hi hagués una estació prou acollidora, i guaitar-nos els antics passatgers de pressa. Travessar l'estació i el pont que hi ha al darrere. Travessar el riu. El bosc fosc. Tenir por. Sí, deixar-nos-la sentir. Paüra. Despullar-nos del coratge. Abandonar les veritats. Vestir-nos i desvestir els sants. No escoltar les coses. No mirar-les. Morir una mica, només una mica o potser més. Esmorzar i travessar el bosc i no imaginar què hi pot haver més enllà, al darrere. No buscar més la cara oculta de la lluna, no investigar, no imaginar, no somniar mai més paradisos perduts, ni tan sols inferns sensuals de tòxics.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Xerrac de gasolina al règim màxim esclata i la realitat es deforma. Revolucions reprenen del ralentí estant. Ens atabalem, gran novetat de sentiment, desconegut de tan sentit. Tribulacions quotidianes mostrant-se sempre diverses i múltiples quan la intuïció ens indica un sol, gran i lliure problema. La disfunció morbosa ja no està per espectacles ni mitges de seda. Ni unes miserables botes brillants. De set llegües les llengües dels savis. La saba bruta es revela cristal·lina i aixopluga algú que de ben cert pas que som naltres.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

(Sense ordre ni concert. Econòmic automòbil de gasoil, com dèiem. L'arc de Sant Martí, befa i mofa de ningú. Potser algun dia se'ns mostrarà un camí que vindrà tot sol a naltres, s'escorrerà sota els nostres peus i el veurem venir per davant, passar sota nostre i marxar per darrere sense moure una cama, ni tan sols un peu. Vida somniada. El sol davant i la lluna al cul. A la casa de pedra no hi toca l'ombra ni la torxa. El jusquiam hi neix amb l'herba talpera i cada dia busquen belladona que s'amaga dins els boscos. Caminen amb els pèls, quina bella manera de fer-ho! Surten amb l'alba i tornen abans del pic de migdia. No tenen pressa perquè no senten. Ni parlar. Neandertals coll de xai. Gai país groc. De rol fugit. Aliat dels sentiments ignots.)»

(Roger Mas: En la rebequeria, 2005.)

Goool!

Una tarda d'hivern, en un bar ple de diaris, dos amics tenen converses.

[...]

–Però, escolta, com és que no saps de quin partit polític ets? Segur que el teu pensament lliga més estretament amb un partit polític que amb un altre, no? Doncs ni que sigui per proximitat, perquè t’acostes més a un que a un altre, ja tens una inclinació política, oi?

–Potser és que em deceben.

–Potser és que demanes massa. O potser és que no te’ls escoltes prou. Hauries de prendre partit.

–Però per prendre partit ja segueixo una mica el Barça i santes pasqües, no?

–No, tio, però què dius! No és el mateix! No veus que una cosa és el futbol, que no és res més que un narcòtic, i una altra de ben diferent és la política? A veure, home, que amb el Barça no arregles res de la societat i amb la política sí!

–D’acord, encara em queden uns dies per pensar qui votar, no?

–Sí, però jo et suggereixo que votis l’EMP (El Meu Partit), de llarg és la millor opció.

–Ah, val, l’EMP.

–Sí, l’EMP, ara vinc de penjar-ne cartells i vendre’n xapes. En vols una?

–Que xules, són de colorins.

–Sí, els colors de l’EMP. Crec que aquesta vegada guanyarem, estem només dos punts per sota i aquest diumenge és crucial!

–Que bé! I a quin camp juguem?

[...]

boomp3.com

Sóc el millor

Anava amb els auriculars posats per una d'aquelles voreres estretes i a cent metres davant meu he divisat un senyor bevent vi, ocupant tota l'estreta vorera i mirant-me en plan «no em penso moure, xaval».

No he vacil·lat, «caminaré recte, m'és igual, que s'aparti ell», pensava. Ell guarnia l'atuendu típic de l'individu asocial, a saber: samarreta enorme i oberta, calb amb grenyes, barba moderada malgrat l'edat avançada, pantalons mega-estrets, bambes amb cordons de velcro. L'individu asocial sol respirar serenitat i estar encantat d'haver-se conegut, i aquest semblava el cas. Bé: el cas és que el paio em mirava en la distància, tot esperant que tant el seu aspecte com el seu posat em dissuadissin d'anar per la vorera. Però ell no comptava amb els pensaments barrejats que dominaven el meu cervell en aquell moment: escoltava Queen i pensava en els anys que tinc.

Fa mig any que ja tinc trenta anys, que és com dir que tinc la teòrica vitalitat dels vint i la teòrica saviesa dels quaranta. En una societat com la nostra, és quan has de ser un crack, víctima de l'espai-temps. Els bancs ja no et prometen res i el número tres et recorda que hauries de començar a enllestir totes les teves urgències històriques. És una edat on segons qui ja et tracta de senyor i, evidentment, és quan un hom ha de començar a ser conscient que no sempre ets tu qui ha de baixar de la vorera –amb tots els matisos possibles, actuo segons el principi de si veus un avi, baixes; que veus un adolescent, no baixes–.

A més, a través dels meus auriculars en Freddy em recordava que «I am immortal, I have inside me blood of kings, yeah! I have no rival, no man can be my equal...»

Per tots aquests mini-pensaments i d'altres motius que no vénen al cas, he mirat fixament el macarra macarró que ja es trobava a vuitanta metres, que tampoc ha parat de clavar-me la vista. Quan ja el tenia a cinquanta metres ha fet una glopada de vi, i jo amb els meus trenta anys cavalcant en càmera lenta sense cap moviment de dubte. Als vint metres escassos he pensat que, malgrat el seu estat, l'individu asocial em sabria distingir les faccions de la cara, així que he provat de fer un parell de cares de passota, intentant imitar el posat dels policies negres i undergrounds de les pel·lícules de Hollywood –«Llàstima d'haver llançat el xiclet!», he pensat–. A l'hora, també m'anava recordant que amb trenta anys fins i tot un individu asocial t'hauria de respectar.

I... s'ha apartat! Ha abaixat el cap i m'ha deixat passar humilment, com el cérvol que ha de cedir la seva posició de mascle dominant a un altre cérvol amb les banyes més grosses. Llàstima que ningú estigués mirant. Ha estat tot un èxit. M'he imposat amb la meva presència, sens dubte sustentada per la convicció que em dóna la meva edat i la meva cara de: «si, tio, la vida m'ha curtit, m'han passat coses». Quan ja l'havia passat, fins i tot m'he girat per acabar d'assaborir la victòria, i he vist que el cérvol asocial feia tentines fins caure estès a terra, torrat com anava.

Tant és, la victòria és igual de vàlida i no me la treu ningú!

boomp3.com

–Oooh, ooh, ooh, ooh, people talk about you, people say you've had your day.

–I'm a man that will go far. Fly the moon and reach for the stars, with my sword and head held high got to pass the test first time -Yeeeeaah! I know that people talk about me, I hear it everyday, but I can prove you wrong cos' I'm right first tiiiime!... Yeah!, yeah!!! Alright! Let's go, let's go! Ha ha! Yeeeeah! Watch this man fly! Uh! Bring on the girls!!! Hahaha (?)

–Heeeeere we are, born to be kings... We're the Princes of the iUuuuniveeeers...

Méteo

Hom afirma que quan no se sap què dir es parla del temps. Parlar del temps és una manera d’omplir el silenci amb diàlegs crossa, amb miniconverses que no deixen cap mena de petja en el nostre cervell. Però... a vegades aquests comentaris ens ofereixen una informació molt valuosa pel que fa a les relacions que tenim amb els humans. A vegades –de fet, sovint– parlar de si fa fred o calor, de si plou o és més aviat aiguaneu, serveix per comprendre més bé tant la psicologia del teu interlocutor com el que pensen de tu.

Per exemple, si un dia et vénen i et diuen: «Renoi, quin fred que fot!», vol dir que la persona en qüestió et té certa confiança, que sap (pensa que sap) que tu sents el mateix fred i que la conversa que tingueu a partir d’aleshores no cal que vagi per aquí.

Si per contra et diuen: «Sembla que vol ploure, oi?», significa que la persona en qüestió està desesperada, sent que t’ha de dir alguna cosa però no sap què dir-te i que si no li contestes amb alguna cosa més que un simple i lacònic «sí...», et pot agafar una mania de dimensions exagerades. Saber què dir en aquests casos és crucial si volem mantenir una bona relació amb el qui fa aquest comentari.




Si estàs treballant a la feina i de cop i volta sents una veu dient «Plou», així, tallant, convençut, vol dir que el propietari d'aquesta veu ha observat per la finestra un fenomen objectiu com és la pluja i l'ha anunciat impulsat per una mena d'acte reflex. En aquest cas la frase «plou» pot portar el prefix «collons com». No té més, la persona no busca res, fins i tot no cal que contestis, es tracta d'un acte de comunicació verbal l'origen del qual es perd en la nit del temps (quan encara saltàvem pels arbres).

Si és ta mare qui et truca i et pregunta quin temps fa a la teva ciutat, no passa res. Els científics –sobretot els que tenen mare– no han descobert encara aquesta fixació materna per la meteorologia, però saben cert que no és motiu indicador de preocupació. Les mares fan aquestes preguntes, punt.

Si estàs en un ascensor i puges o baixes amb algú altre i aquest algú altre treu el tema del temps, insulta’l o fot-li directament un parell d’hòsties perquè t’està vacil·lant. Avui dia ja no hi ha ningú que tingui els sants nassos de parlar del temps en un ascensor, no fotem –i si existeix algú així se l’ha d’apartar de la societat.

Hi ha, de ben segur, moltes més situacions on parlant del temps podem extreure alguna cosa més que avorriment. Reflexionem-hi, amics i amigues. Interactuar amb la humanitat parlant del temps pot servir per assentar les bases de les nostres relacions, tot i que a vegades el silenci resulti més adequat que parlar del temps.

boomp3.com

[Aquest vals té un gran moment just quan és a punt d'atrapar la u de Jour (minut 3:08).]

Kosovo i Metohija

No he pogut evitar fer-ne referència (però és que el fenomen sembla tan històric i efecte-dominonístic...).

Косово и Метохија > Kosovë

Ferreres

Kap

Marçal

Oscar

boomp3.com