Fa poc vaig conèixer un poeta universitari que parlava, amb aires de poeta, del "yutuf" –deia "yutuf", el poeta, mentre donava lliçons de llenguatge–. El poeta s’escoltava, se les donava d’anglòfil i dominador de la llengua. El poeta em parlava del Bé i del Mal, del seu domini en noves tecnologies i de les errades lingüístiques de gent que no té el seu càrrec acadèmic ni la seva posició de poeta. Se’n reia dels simples no-poetes, el poeta, i me’ls assenyalava picant-me l’ullet. El poeta llegia un dels seus textos i acabava les frases gairebé en silenci, com aquell qui acabant de dir quelcom genial es prepara ja per dir-ne una de millor encara.
El poeta no s’adonava de les pròpies pífies i em vaig enamorar d’aquell poeta enamorat d’ell mateix, absort en el seu núvol poètic, enganyat pel seu fum poètic, admirat per la facilitat del poeta d’entabanar el públic amb un parell de gestos poètics.
Un cop a casa li vaig escriure un sonet, no gaire poètic perquè no sóc poeta. Després, com que m’avorria, vaig cercar pel YouTube "poeta universitari", i el que em va sortir no podia connectar d’una manera més irònica amb el que pensava d’aquell qui, sent un simple all, es pensa que és una gran taronja.
Es pronuncia "yutiub" ['ju:.tju:b], oi?
El poeta no s’adonava de les pròpies pífies i em vaig enamorar d’aquell poeta enamorat d’ell mateix, absort en el seu núvol poètic, enganyat pel seu fum poètic, admirat per la facilitat del poeta d’entabanar el públic amb un parell de gestos poètics.
Un cop a casa li vaig escriure un sonet, no gaire poètic perquè no sóc poeta. Després, com que m’avorria, vaig cercar pel YouTube "poeta universitari", i el que em va sortir no podia connectar d’una manera més irònica amb el que pensava d’aquell qui, sent un simple all, es pensa que és una gran taronja.
Es pronuncia "yutiub" ['ju:.tju:b], oi?
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_t1ZXyGX00WGSzR427_OVefbU5HFEP7SI9igfHEWe3d2TylBeyOyN3XDjBYbyK1PLJMKgnbBoR3El1GwUzwGNGUDrfyhE2l9DU5okBeFuw=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
8 comentaris:
buf! no se'm carrega el video que has enllaçat però reconec que els tinc una certa mania a aquest tipus de poetes...
Oi que sí? La gràcia és que se'ls veu venir d'una hora lluny però sempre els funciona! Gat per llebre!
Hi ha poca gent que encara ho pronunciï "iutiub". A Estats Units ningú, i des de fa molt temps, i a Anglaterra cada cop se sent més "iutxub".
Jo n'estic fins als collons d'aquest tipus de poeta, sobretot perquè jo abans també anava de poeta. La veritat és que he arribat a odiar la majoria de poesia per com n'és d'afectada i per com es margina al mateix temps que et toca els collons (els poetes som "nosaltres".)
Encara que els pitjors són els del teatre.
Considero que això de la poesia es una manera massa complicada per aconseguir lligar.
Prefereixo gastar-me les peles en un bon sopar que, al cap i a la fi, el poeta també ha d'acabar pagant.
Que vagi bé.
Saps, ie madarame?, ara m'adono que el meu post anava també una mica per mi mateix: En ell, en "el poeta", m'hi veia una mica reflectit o, més ben dit, com podria ser jo si tingués aquesta mena de poder "acadèmic", "social" o "editorial"...
I sí, segons m'han explicat de manera vehement, alguns dels pitjors exemplars es troben entre els que pensen en bambolines.
pd: "iutxub"? Apuntat queda!
Ararat, estic segur que més d'una vegada has vist com el poeta se'n duia el/la oient a prendre alguna cosa. La poesia, maquillada d'acadèmia i poder, funciona que t'hi cagues. Això sí, en el meu cas si vull lligar tiro de restaurant :P
Com deus haver llegit en el meu text, jo no he pogut gaudir d'aquesta mena de poesia que escrius (urbana, de recitals i nocturnitat): intuïsc que només ho poden fer aquella gent de capital que pel fet de ser urbà no té la continència del pobletà; o bé per algú de poble que està molt enlluernat, com una mena de Madam Bovary.
No sé si és sort o és dissort no haver estat tocat per aquesta gràcia del del vídeo. El que és cert és que malgrat la burrera, cal que el poeta tinga un punt de diferència i gust per trencar els esquemes: fuster diu que els jóvens han de despertar els vells; ara, cal saber com manegar-s'ho. Perquè el que apareix al vídeo ja es feia cent anys arrere, que ho van copiar del Barroc.
Al remat, jo ja faig les meues coses per a trencar, perquè com ja he dit en un altre text (la biga al meu ull, juny 2007), la poesia està convertint-se en una cosa molt avorrida, i de moment, aquestes coses que produïsc no tenen cap semblança amb el del vídeo: jo tinc un poc més de vergonya i timidesa.
Dospoals, gràcies pel comentari.
El poeta de què parlo era una mentida. I no m'admira que la gent s'escolti uns versos que són dolents, més que res perquè no tinc la capacitat de discernir què és bo i què no. És més aviat la fatxenderia que demostrava, justificada per una posició "acadèmica" per mi sense cap sentit (tot i que caldria veure com actuaríem nosaltres si tinguéssim aquesta "posició" sustentada per l'"acadèmia", és allò que per aquí dalt han dit "anar de poeta").
D'altra banda, estic parlant potser d'una excepció, però tots coneixem el perfil del poeta que va de sublim. Sincerament, no em va quedar cap sentiment d'admiració per aquell acadèmic disfressat de poeta, com sí m'ha passat amb molts d'altres (tal com expliques al post "La biga al meu ull"); admiro artistes, admiro comediants, que deia aquell.
De fet aquell poeta no recitava, sinó que feia una mena de conferència als pobres ignorants que res no saben. La poesia no és per vacil·lar. Per això penjo, improvisant i a la brava, el vídeo. Justament em va fer gràcia la casualitat de trobar un vídeo que se'n fot d'aquells que diuen ser una cosa i en realitat en són una altra (fixa't que el que té a la mà no és pas una taronja). Precisament m'agrada que es trenquin alguns esquemes poètics, i més si és per posar en evidència allò que en realitat no té res de poètic.
pd: més que Madame Bovary, el poeta en qüestió vindria a ser... el personatge del farmacèutic, que amb l'arsènic mata d'altres poetes ;)
Publica un comentari a l'entrada