Dinosaures

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

(Augusto Monterroso: El dinosaurio)


Opció 1: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va tornar a tancar els ulls fent-se el mort per no obrir-los fins que l’edat prehistòrica hagués passat.

Opció 2: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va decidir anar a dormir a un altre llit, no fos cas que el dinosaure de torn el devorés.

Opció 3: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va fer com si no existís; es va dutxar, es va fer l’esmorzar i va viure de puntetes la resta dels seus dies (no fos cas que se’l mengessin per dinar).


[Petita reflexió a partir de l’estranya combinació d’haver llegit el conte més curt del món i interpretar-lo segons les reaccions polítiques de la setmana que tots hem vist gràcies a la premsa, la tele i la ràdio. El resultat ha estat la constatació definitiva que les edats juràssiques, troglodites i monàrquiques continuen convivint i dominant la península on encara habiten dinosaures.]

Supercalifragi

- Bon dia, posi’m un pot del Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White, plis.

- De seguida. Ui, no en tinc, no vol pas el New Kony De Marca Concentrate Ultra Nova With Nom Raro En Estranger Per Vendre Més Que El Ja Passat De Moda Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White 2.0??

- No, no, m’ha costat molt aprendre’m el nom del Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White, i a més aquest producte que m’intenta colar no s’anuncia per la tele...

- Ja, però és més barat i renta igual.

- Però si és molt més petit!

- Perquè és Concentrate.

- Mmm... No em convenç, no el vull.

- Jo el faig servir i va de puta mare.

- Escolti, jo necessito una garantia, una prova irrefutable com ara una colla de senyores reals amb el seu nom i DNI a l’extrem dret de la pantalla que em jurin que el producte és la rehòstia, que es mostrin entusiasmades i meravellades però alhora serioses i amb un criteri exigent, que es reuneixin a la plaça del poble per fer una mani a favor del producte, o que quedin a casa d’una d’elles per prendre cafè i parlar del tema. A la merda els Concentrates que no s’han guanyat el clam popular de la gent autèntica i treballadora, necessito proves evidents amb entrevistes casa per casa, amb patums promocionals on participi tot el barri, amb tot de penya que surt de casa espontàniament per veure la meravella del segle XXI que no és sinó el Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White.

- Ah, bé, jo només li puc oferir un pot més barat.

- Doncs ja veu que sense la garantia de què li parlo no hi ha res a fer.

- Ho entenc perfectament.

- Passi-ho bé.

- Adéu-siau.

Animals

Som animals de costums. Almenys la majoria de nosaltres (exemples diversos: i, ii, iii, iv, v...). Qui no sent l’agradable seguretat d’un espai conegut o d’un so familiar? Em refereixo a petites coses com ara el soroll d’un assecador. Personalment, la calidesa del soroll d’algú que s’asseca els cabells, vés a saber per què, em fa sentir bé. Els llençols del teu llit personal i intransferible. Aquells llibres llegits fa tants anys però que no has mogut de lloc, potser per un estrany impuls antitemporal i, per tant, antinatural. Som animals de costums i ens costa acceptar el canvi. O si més no, ens costa deixar que els espais i els sons coneguts desapareguin de la nostra vida. Potser aquest sentiment té diferents matisos i, en segons qui, és una qüestió de grau. Hi ha qui li costarà més canviar de mòbil que d’altres, hi ha qui no tolerarà que tot de cop l’ordinador hagi d’anar al contenidor. Som animals de costums, alguns més que d’altres, i si bé els petits canvis costen d’assimilar, acceptar els grans –aquells canvis que fan terror de veritat– pot suposar tota una proesa. Potser massa gran per a un simple i capquadrat animal de costums.

Imagina’t un animal d’aquests (de costums) condemnat a haver de canviar de situació cada dos per tres. O, dit a la manera ikeïsta, condemnat a redecorar la seva vida cada poc temps. Possiblement les celles se li aniran abaixant, el posat serà el d’un personatge sempre a l’aguait, les orelles podrien acabar-se movent amb més agilitat i el color de la pell es mostrarà cada vegada més i més gris. La mirada, fins i tot, pot acabar tenint aquella expressió dels cérvols o els nyus salvatges, sempre pendents d’haver d’anar a menjar boixos a un altre cantó, sempre obligats a travessar un riu ple de cocodrils. Un animal de costums obligat al canvi constant és, ras i curt, un animal de costums putejat.

Però hi ha una subespècie del regne dels animals de costums que, mogut per una pulsió paradoxal que l’excita moltíssim, s’atreveix a desafiar constantment la crida de la dita popular "volta el món!". D’acord que, un cop han fet cas a aquest sentiment, els pobres animalons fan més voltes que un ventilador intentant retrobar la calidesa, per exemple, d’un so d’assecador. D’acord que aquests animals de costums poden arribar a semblar feres espantadisses de celles abaixades i gest de desubicat, com un d’aquells cérvols en constant recerca. D’acord que en moltes de les seves tombes la frase lapidària podria ser: "Animal, si ets de costums, no voltis el món i queda’t al born." Però, sempre parlant de la subespècie concreta dels animals de costums, sospiten que quedar-se al cau pot ser l’autèntic fracàs de l’animal de costums perquè, segons intueix aquesta subespècie, els que són capaços de desafiar les seves pors poden arribar a ser invencibles.

Animal, si ets de costums, acostuma’t a perdre i guanyaràs (algun dia)!

Advertència

Penseu, germans,
com jo hi penso,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera,
que visito de tant en tant.

Penseu en Margarida,
la trista prostituta de la nit,
la de la mà flonja i el pit humit,
aquella que un dia quedarà quieta,
amb les mans tancades
sobre el ventre adolorit.

Penseu en les dones vestides com una estampa,
aquelles que amb un cant planyívol
us demanen un home amb rostre d’infant.
Sota el braç duen una partitura,
amb notes fetes de carn
i esquitxos de sang.

Penseu en aquesta multitud
que ens mira somrient,
sense saber el perquè del riure.

Penseu sempre en tot això,
però,
per damunt de tot,
penseu,
germans,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera, que visito de tant
[en tant.

(Joaquim Horta: Poemes de la nit, 1955.)

Sexe

Tant ella com jo ens en morim de ganes, però no ens agrada la traïció i ens n’estem.

Tanmateix, no ens estarem traint a nosaltres mateixos?

Domesticitat

Després d’una conversa que hagués pogut ser molt acalorada (però que no ho va ser), em vaig acomiadar a la manera habitual (a saber, amb un gest educat d’autòmat que algun dia hauria de revisar). Un cop davant l’ordinador, pensava en totes les seves veritats, categòriques, i les anava contrastant amb les meves, categòriques també. Es tracta d’un conegut de carrer, un d’aquells amb qui comparteixes simpatia i respecte però ni un sol punt en comú. Si ell naps, jo cols; si jo peres, ell pomes; si tots dos carn i no peix, un no suporta el xai i l’altre exceptua el pollastre.

El problema és que ni un ni l’altre té prou forces per defensar els seus arguments i intentar convèncer el contraopinant. I dic problema perquè les nostres converses acaben per no tenir ni suc ni bruc, de manera que quan tots dos hem exposat els nostres punts de vista el diàleg mor i es fa el buit. Quina llàstima! Tant que m’agradaria discutir-m’hi, submergir-me en el món de les dades i l’erudició i trencar aquesta perversa harmonia, dir-li que jo cols, que jo moltes peres, què caram, que jo xai a tope!, i que és una gran equivocació creure en naps, pomes i pollastres! Què no mesura la raó sinó els arguments? En fi...

Som tontos

Nicole debía entenderlo así porque agachó la cabeza y se puso a ordenar sus dibujos, a guardar los lápices. Volví a acariciarle el pelo, le pedí perdón y ella dijo rápidamente: "No, no eres tú quien...", y se detuvo, y sin saber por qué sonreímos al mismo tiempo y nos besamos largamente; sentí que nuestras caras y nuestras bocas componían el reloj de arena donde una vez más empezaba a correr el fino chorro de un tiempo silencioso e inútil. Ya era tarde para ir al museo, la luz de la habitación tomaba ese tono marchito que iba tan bien con su olor y los rumores del pasillo. En ese aplazamiento que repetiría ya tantos otros desde la tarde en la carretera de Mantua, con las casas rojas a la izquierda, se abría una zona de ritos y de juegos, de antiguas ceremonias que llevaban al amor de los cuerpos egoístas, empecinados negadores de la otra soledad que estaría esperándolos a los pies de la cama. Era la tregua precaria, la tierra de nadie donde caerían enlazados, se desnudarían entre murmullos, confundiendo las manos y las ropas, ahincándose en una falsa eternidad recurrente. Jugarían a los sobrenombres o a los animalitos, en una secuencia graduada y conocida y siempre deliciosa.

Tontísimo, diría Nicole. No soy nada tonto, diría Marrast. Usted es un gran tonto y un malo/ No lo soy en absoluto/ Sí que lo es/ No/ Sí/ No/ Sí/ Entonces yo a usted le estropeaba su jardín/ Mi jardín es lindo y usted no me lo estropea/ Sí, yo le mandaba muchísimos animalitos/ No me importa/ Primero le mandaba todos los topos/ Sus topos son tontos/ Tres marmotas/ Tampoco me importa/ Varios lirones/ Usted es un malo/ Y todos los puercos espines/ Mi jardín es mío y no lo toca nadie/ Su jardín es suyo, pero yo le mando los animalitos/ A mí sus animalitos no me importan y mi jardín está bien defendido/ No está defendido, y mis animalitos le comerán todas las flores/ No/ Los topos le comerán las raíces/ Sus topos son malos y tontos/ Y las marmotas harán pis contra los rosales/ Sus marmotas son malolientes y estúpidas/ Usted habló mal de las tres marmotas/ Porque son estúpidas/ Entonces yo le mandaba todas las marmotas en vez de solamente tres/ Lo mismo todas son estúpidas/ Y todos los lirones/ No me importa/ Ahora salga a ver su jardín y verá lo que le han hecho mis animalitos/ Usted es tonto y malo/ ¿De verdad soy tonto y malo?/ Usted no es malo pero es tonto/ Entonces retiro tres puercos espines/ No me importa/ ¿Soy tonto?/ No, no es tonto/ Entonces retiro todos los lirones y un topo/ Cualquier cosa que retire me da igual/ Para que vea lo bueno que soy retiro todos los animalitos/ Usted es malo/¿De manera que soy malo?/ Es malo y tontísimo/ Entonces, dos topos/ No me importa/ Todos los puercos espines.

(Julio Cortázar: 62/ Modelo para armar, 1968, p. 53.)

Aquest fragment sempre m’ha suggerit el reflex, el diàleg d’una visió del món, el d’una espiral malaltissa de com va el planeta, de països, d’estats, d’invasions, de guerra, d’estupidesa i d’imprudències. Potser d’amor, també?