Pura sang

[Post críptic i emprenyador de probable explicació freudiana.]

És extraordinària la velocitat amb la qual passa el temps. Diria que la rapidesa del pas del temps és inversament proporcional al desig de lentitud que tinguis. I això és un puteig, és clar. No cal dir que és una sensació incòmode, com tenir una espasa enorme damunt del cap, atenta i observadora, que a la que et despistis i no t’afanyis prou et pot partir el crani.

En fi. He estat un temps lluny de la música. No gaire, però suficient per adonar-me’n.

A part, també he estat dient les coses pel seu nom, o almenys pel nom que jo crec que tenen les coses. Cada dia s’aprenen coses noves, o se’n confirmen de velles, com ara el fet que la sinceritat i la bona fe no són ben rebudes al nostre planeta.

Si a un cargol li dius que va més lent que una tortuga en principi estàs dient una veritat com un temple, però això no vol dir que la tortuga sigui ràpida, sinó que el cargol amb el qual parles és lent de collons. Però un cargol és un cargol i qui fa el que pot no està obligat a més. Per tant, el cargol és lent i no li podem retreure que no vagi fletxat pertot arreu. La cosa canvia si la que va lenta és, per exemple, una llebre. Si la llebre va més lenta que una tortuga és que té un problema, i si tu confies en la llebre perquè vagi més ràpida que la tortuga i la primera et falla, llavors el problema el tens tu i la culpa és seva. Si la llebre et diu que no és culpa seva sinó teva per no preveure la rapidesa de la tortuga llavors és quan pots agafar la llebre per les orelles i dir-li les coses pel seu nom. Com ara, que és una llebre amb una cara més dura que el ciment. Si la tortuga mentrestant s’està rient de tot plegat i es congratula de la seva rapidesa, llavors també li pots dir certes coses pel seu nom. Com ara, que és una tortuga imbècil si es pensa que pot córrer més que una llebre, perquè és la llebre qui ha passat de córrer com se li demana i ha permès que la contrincant pogués guanyar contra tot pronòstic. Si la tortuga, amb tot, et remet als contes i a les faules per demostrar-te que tot és possible, llavors pots intentar fer-li una puntada de peu. Si ho intentes i veus que la tortuga se t’ha escapat amb un parell de passes, llavors has d’aturar-te i pensar. Has d’agafar un mirall i mirar-te. I llavors t’adones que la llebre t’ha fet creure que et volia ajudar; que la tortuga és molt més lenta que la llebre però molt més ràpida que tu, i que tu ets més lent que una llebre i una tortuga, perquè ets un cargolet treu banya.

Després d’aquesta enorme estupidesa, us deixo un joc prou divertit i un capítol de Family Guy, per començar a passar aquest inici d'estiu.

Aquest estiu no serà gaire musical, i això provoca certes coses. Per exemple, que desatengui més del que és normal aquest bloc de pa sucat amb oli. Això sí, penso espiar amb nocturnitat les coses estivals dels blocaires que tinc a la columna del costat, i algun més, és clar. I de tant en tant penso vertir toxines cibernètiques mentre m’escapo de les meves feines estivals. Res de l’altre món. En el fons, malgrat somiar trufes, sóc d’hàbits força terrenals.

boomp3.com

Parlem d'amor

Internautes del ciberespai i del cibertemps, let’s talk about love –com dirien Celin Dion i els Modern Talking.

Ahir El Periódico de Catalunya portava una entrevista amb el psicòleg Walter Riso arran de la publicació d'Amors altament perillosos, amb el flamant titular de «Pensa-t'ho bé abans d'enamorar-te!» i el no menys apoteòsic subtítol de: «hi ha un milió i mig de catalans amb qui més valdria no mantenir una relació amorosa».

O sigui que, segons afirma aquest home, hi hauria un 20% de la població nostrada amb qui no ens convé mantenir relacions conjugals. El senyor Riso, que en l'ordre de temes afectius vindria a ser una mena de Corbella o Sebastià Serrano napolitanoargentí, diu coses com: «En l'amor, l'esperança és la primera cosa que s'ha de perdre» o «la primera cosa que t'haurien de preguntar és de qui t'has enamorat i, potser, donar-te el condol». També defineix vuit estils afectius dels quals més val fugir. Que són aquests:

1. L'histriònic, l'amor fustigador: Són persones amb una gran necessitat d'aprovació. Volen ser el centre d'atenció, són exhibicionistes i assetgen afectivament. Aquesta seducció portada a l'extrem produeix un efecte paradoxal: cansar l'altre.

2. Els desconfiats, l'estil paranoic: Creuen que no es pot confiar en la gent, que els faran mal, que si s'entreguen massa se n'aprofitaran. Creen una territorialitat impressionant. No es fien ni de la família.

3. Els d'estil passiu/agressiu: Aquests viuen un conflicte permanent. Necessiten la parella perquè els protegeixi, però al mateix temps volen ser autònoms. No es comprometen, però tampoc tenen la valentia d'allunyar-se.

4. Els narcisistes egocèntrics: Es pensen que són especials, que no hi ha regles per a ells. Són egoistes. En sentir-se especials, són excel·lents receptors d'amor, però el donen malament. De l'altre sempre pensen: «Tu vals menys que jo.»

5. Els d'estil obsessiu, o quan l'amor és perfeccionista: Volen un amor metòdic, sistemàtic, sense errors. Diuen: «Jo sóc el responsable, tu ets irresponsable, i a partir d'ara jo ho controlo tot.» Tenen problemes sexuals i es tornen assetjadors, els costa expressar emocions i envelleixen molt ràpid. És com estar amb un departament de control de qualitat. No fan l'amor al llit, sinó al quiròfan.

6. Els d'amor violent: És l'estil antisocial/busca-raons. Són amors malignes. No tenen sentiment de culpa i redueixen l'altre a un objecte. Solen ser els maltractadors.

7. Els indiferents o desvinculats: Són incapaços de processar emocions. Són analfabets emocionals. Com que fan de la independència un valor, per a ells estar enamorats és un problema. L'altre els serveix per vincular-se a la vida social i punt.

8. Els d'amor caòtic: És l'estil limítrof/inestable. Són imprevisibles i solen tenir addiccions. Fluctuen entre l'odi i l'amor. Les seves emocions són explosives: et poden estimar avui i et poden odiar demà. Tenen un problema d'identitat: estan fragmentats. No poden donar ni rebre amor. Tenen una profunda por a l'abandonament, però són incapaços de mantenir l'altre a prop.

Davant aquest ramet de tipus, l'entrevistador Gaspar Hernández acaba considerant que, sense arribar als extrems, potser tots tenim una mica de tot, consideració amb la qual estic d'acord. El senyor Riso no ho nega, però també afirma que hi ha els estils que ell en diu sans, que segons ell són el 80% de la població. Si això és així, m'hauria agradat una definició dels estils sans, de les parelles sanes, cosa que no sé si fa en el seu llibre. En tot cas, dóna una pista en la pregunta final de l'entrevistador:


–Què ha après de l'amor dels filòsofs grecs?

–Que el desig és important, però no suficient. Són importantíssims la compassió i la cura de l'altre, que és el que falta en la majoria dels estils afectius que hem enumerat. El que més marca una parella és l'amistat. És com desitjar l'amic, però és important el desig, perquè si no només és una amistat.


Això ja m'agrada més perquè, després de llegir les definicions dels vuit estils nocius de parella, crec que el 100% dels més de set milions d'ésser humans que vivim al Principat i el 100% dels més de sis mil cinc-cents milions d'éssers humans que vivim al planeta Terra som, tots, dipositaris d'aquestes característiques, alguns de totes alhora i d'altres amb percentatges a repartir. És a dir, estic segur que tots som una mica tal i una mica qual i una mica imperfectes.

Potser qui no tingui en compte aquest 20% de la població no s'enamorarà mai!

L'amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va; l’amor se’n ve: no té mida, no té pes…

I potser sí que és una simple coincidència espai-temps, a vegades fatídica, però està clar que no és previsible ni mesurable si el propietari dels braços on has caigut és un psicòpata. I aquesta és la gràcia, suposant que en tingui, que Cupido sigui un cabró. La perfecció esgarrapa la bellesa humana i capa una mica l'emoció de saltar del trampolí. Això sí, sempre que no t'acabin apunyalant... Ho dic perquè no sé si cal demonitzar a tot un 20% de la població, barrejant-la fins i tot amb maltractadors o assassins (els del tipus violent). Deixant de banda aquest darrer tipus, qui no et diu que tu, sent per exemple un obsessiu i un caòtic, seràs super feliç amb un que sigui histriònic i una mica narcisista, per exemple. I així anar fent infinites combinacions. No crec ni en prínceps blaus ni en princeses blaves; i encara menys que es trobin en el 80% de la població restant.

Si no, de veritat, no ho entenc.

O potser és que m'he de llegir el seu llibre.

(No sé si m'explico.)

boomp3.com

La sabata

Ja sé que fa dies que Josep Palau i Fabre va deixar el món dels vius, i que tal com van fer bloggers molt més capaços que jo era aquell moment i no ara el més idoni per penjar un tros de poema, un record seu a manera de minúscul homenatge; però la casualitat ha fet que em topés amb uns versos que reflecteixen força bé un estat d'ànim i d'intencions ben particular. I això, crec, ha de ser la literatura: trobar-te a tu mateix. Tot el que digui el poeta és aplicable al nostre cas, tenint present que una metàfora és una metàfora i que les coses són iguals de certes les diguis cantant, recitant o parlant. Va, fot-li, Palau:

He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

(Josep Palau i Fabre: Càncer, 21 de març del 1943.)

boomp3.com

Mitja horeta

A vegades m’agafo mitja horeta per mirar les musaranyes o tocar-me els ous. I si aconsegueixo dedicar-hi trenta minuts sencers converteixo la mitja hora següent en una hora completa. És positiu divagar una estona, que ningú et molesti, tu amb la teva música, els teus pensaments, les teves musaranyes, els teus ous. És xulo.

Puc arribar a dedicar la mitja horeta en coses rematadament estúpides que ara mateix no cal explicar en detall. Per exemple, la darrera mitja horeta la vaig dedicar al pensament d’una dona que trobo extraordinària. Sí, hi ha una noia que m’agrada molt. I ho dic així, a la brava, perquè és així i perquè no hi ha més cera que la que crema. No tinc gaire clar què deu sentir ella per mi però, sorprenentment, no m’importa gaire. Bé, si he de ser sincer, diria que també li agrado –o almenys això dedueixo dels petons furtius, totalment prohibits, que ens hem regalat en un parell d’ocasions on la conjunció astral ens ho demanava a crits–. Però no és res més que això: una dona que m’agrada però que no té més història que la que ja ha passat. En tot cas, li he dedicat mitja horeta, i m’he muntat unes històries curioses, de pel·lícula absurda de trenta minuts i de novel·la breu agafada pels pèls.

M’agrada però no em llençaré a la piscina. I no és perquè ella tampoc no ho faria, sinó per una sensació curiosa d’amor platònic, totalment estúpid en altres casos però rematadament natural en aquest. Un pensament de mitja hora –posa-li una hora sencera, a tot estirar– et remet sempre a aquesta conclusió. Deixar-ho tot, fer un triple salt mortal sense xarxa, cridar jerónimo mentre engego a fer punyetes les quatre canyes esquerdades que he construït fins ara. No, prefereixo la seguretat de les canyes esquerdades –insegures, d’altra banda– que no una demostració de valentia. Diria que si fes el triple salt mortal em quedaria a gust una estona però després em trobaria cercant altra vegada més canyes escardades. Quin tio més aquiescent i capoll, oi? Bé, potser només és qüestió de valorar les coses uns minuts més.

Mitja horeta. Ahir dedicada a una dona. Avui dedicada al pensament d’ahir. Demà, vés a saber.

boomp3.com

Georgius

Sant Jordi, cavalcant, entusiasmat pel que li espera

Anava jo caminant amb tres roses vermelles i dos llibres de colorins sota aquest pet de sol que finalment ha fet damunt l'arc mediterrani quan, de cop i volta, un guàrdia urbà m'ha cridat l'alto:

–Què fa? –em diu.

–Com que què faig? –li dic.

–Què fa travessant el carrer? Que no veu que tinc la mà alçada perquè no passin els vianants i sí passin els vehicles?

–No, no ho he vist, anava tan concentrat amb les meves roses vermelles i els meus llibres de colorins sota aquest pet de sol que només he fet cas al semàfor, que per cert està verd per als vianants...

–Sí, però que no sap que quan hi ha un guàrdia urbà el semàfor ja no té autoritat?

–És veritat, però amb la meva concentració no l'he vist i...

–Sí, sí, no em faci perdre més temps que he d'ordenar aquest caos.

Sant Jordi Afro, tal qual, una mica empanat

Amb aquestes que jo penso: «Cony, tampoc n'hi ha per tant! Tampoc hi ha tant de caos, conxo!» I com que m'agrada aclarir les coses, i el saber no ocupa lloc, jo que li pregunto, amablement:

–Com és que t'han col·locat aquí si el trànsit és normal i en aquest tros de carrer no hi ha precisament hordes de vianants?

–Sisplau, no em distregui ara.

I tot seguit ha abaixat el braç i ha deixat travessar el carrer a tots els vianants que s'esperaven: a mi, a un gos i a dos avis agafats del bracet que tampoc entenien res.

El nostre món urbà és curiós. Però és Sant Jordi, fa sol i tot és guai.

Sant Jordi, amb el seu posat habitual i amb Déu al córner

boomp3.com

She's Not Dead

Hi ha cançons amb un rerefons inesperat i espectacular. Recordo la tornada de She’s Not Dead, dels anglesos Suede, un tema del seu primer disc –malauradament eclipsat pel tercer i megapopish àlbum, Coming Up, ja sense el coautor, guitarrista i pianista Bernard Butler–. No pretenc fer un panegíric de Suede, pioners del britpop i segons la meva humil opinió força més originals que la majoria de britbands, però sempre he pensat que She’s Not Dead és una bona cançó, d’arranjaments encertats, melodia original i lletra críptica i enigmàtica. És potser el tema que més he escoltat i, tenint en compte que tinc tots els seus discos, resulta curiós (almenys a mi; més enllà d'Animal Nitrate, Stay Together, Trash, Heroine, Beautiful Ones, Lost in TV o hits més o menys populars). Resulta que la lletra té un rerefons personal, i és que parla de la tieta del cantant, autor i lletrista, l’ambigu Brett Anderson. Ell mateix ho explica en un llibre:

«I was pretty young at the time. She had this lover and he was black and Hayward's Heath is a small town and in the early '80s I guess it was very taboo. And basically they committed joint suicide together. They drove a car into a garage and just turned the exhaust on and killed themselves.»

Quan descobreixes el motiu inspirador no pots evitar de lligar-ho amb el resultat musical que tant t’havia atret. Les desgràcies inspiren.

boomp3.com

She'll come to her end
Locked in a car somewhere
With exhaust in her hair,
What's she called?
I dunno,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away, gone away" he said
He said
"She's not dead, just go away go away" he said

In the car he couldn't afford
They found his made up name
On her ankle chain,
So don't call,
Don't call her at home,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
He said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
"Just gone away gone away" he said
She's gone away to someone else's bed.

Truites vs Trufes

-Ep, Trufes, com va, que tal, què dius?
-Hola, Truites, bé, bé, anar fent, i tu?
-L’altre dia vaig passar pel teu bloc.
-Ah sí? I què, i què?
-Bé, bé.
-Sí?
-Sí.
-I què et sembla el post que...
-Ei, anem a fer un cafè?
-Eeh... D'acord.

[...]

-Així, Truites, que continues pensant en la feina, en ella i en la comoditat perdudes?
-Sí, tio, no m'ho puc treure del cap.
-Costa molt, ja ho sé.
-Sí, perquè tu, Trufes, també has estat molt temps pensant tot el que havies perdut i...
-Sí, ja ho sé, i volia recuperar-ho.
-Que vols dir que ja no?
-Oh, no, que va, ara somio coses més llunyanes encara.
-Com ara què?
-Doncs... per què pujar turonets, si pots escalar muntanyes?
-No t’entenc.
-És igual, parides meves.
-Tu, es fa tard.
-Sí, vols venir a casa?
-Mmm... ok.

[...]

-Caram, que tard que és!
-Et vols quedar a dormir?
-És que volia fer una cosa abans d’anar al llit.
-Ah, molt bé, fes, doncs.
-...
-Què?
-Va, que em quedo!

[...]

-Bon dia, Truites!
-Bon dia...
-Aquesta nit t’has mogut molt!
-Sí, és que...
-Has tingut malsons?
-No ho sé, bé, sí, crec, he somiat que jo era tu...
-Ah.
-Sí, molt estrany, en fi, tonteries. Ara hauria de marxar.
-I què feies en el somni?
-Res especial... He somiat que ens trobàvem pel carrer, que anàvem a fer un cafè, que em convidaves a dormir...
-Això, Truites, més que un somni és un record d’ahir!
-Sí, sí, però amb els papers canviats.
-Ha ha! et devies sentir bé, doncs!
-No, gens. Em sento com una merda i vull marxar de seguida.
-Però... no vols esmorzar?
-No, Trufes, me’n vaig, adéu.

[...]

-Digui?
-Hola, Truites, sóc en Trufes.
-...
-Tu, que m’ha sabut greu la situació d’aquest matí i...
-...
-... i crec que m’hauries d’explicar què t’ha passat, no?
-Mira, Trufes, deixa-ho estar, d’acord?
-No, m’has fet sentir malament i em deus una explicació.
-No en tens cap necessitat.
-Això ho sabré jo.
-Adéu.
-Ep, si penges m’enfadaré.
-Ah, sí? I què faràs?
-...
-Què faràs?
-Faré un post al meu bloc sobre el que ha passat!
-Ja... Fes el que vulguis, però no em parlis mai més.
-No sé perquè em dius això, Truites.
-Senzillament, no em vull ni imaginar com puc acabar sent, Trufes...
-...
-...
-Covard!