Somiatrufes

Pura sang

2008-06-17T16:45:00.000+02:00

[Post críptic i emprenyador de probable explicació freudiana.]

És extraordinària la velocitat amb la qual passa el temps. Diria que la rapidesa del pas del temps és inversament proporcional al desig de lentitud que tinguis. I això és un puteig, és clar. No cal dir que és una sensació incòmode, com tenir una espasa enorme damunt del cap, atenta i observadora, que a la que et despistis i no t’afanyis prou et pot partir el crani.

En fi. He estat un temps lluny de la música. No gaire, però suficient per adonar-me’n.

A part, també he estat dient les coses pel seu nom, o almenys pel nom que jo crec que tenen les coses. Cada dia s’aprenen coses noves, o se’n confirmen de velles, com ara el fet que la sinceritat i la bona fe no són ben rebudes al nostre planeta.

Si a un cargol li dius que va més lent que una tortuga en principi estàs dient una veritat com un temple, però això no vol dir que la tortuga sigui ràpida, sinó que el cargol amb el qual parles és lent de collons. Però un cargol és un cargol i qui fa el que pot no està obligat a més. Per tant, el cargol és lent i no li podem retreure que no vagi fletxat pertot arreu. La cosa canvia si la que va lenta és, per exemple, una llebre. Si la llebre va més lenta que una tortuga és que té un problema, i si tu confies en la llebre perquè vagi més ràpida que la tortuga i la primera et falla, llavors el problema el tens tu i la culpa és seva. Si la llebre et diu que no és culpa seva sinó teva per no preveure la rapidesa de la tortuga llavors és quan pots agafar la llebre per les orelles i dir-li les coses pel seu nom. Com ara, que és una llebre amb una cara més dura que el ciment. Si la tortuga mentrestant s’està rient de tot plegat i es congratula de la seva rapidesa, llavors també li pots dir certes coses pel seu nom. Com ara, que és una tortuga imbècil si es pensa que pot córrer més que una llebre, perquè és la llebre qui ha passat de córrer com se li demana i ha permès que la contrincant pogués guanyar contra tot pronòstic. Si la tortuga, amb tot, et remet als contes i a les faules per demostrar-te que tot és possible, llavors pots intentar fer-li una puntada de peu. Si ho intentes i veus que la tortuga se t’ha escapat amb un parell de passes, llavors has d’aturar-te i pensar. Has d’agafar un mirall i mirar-te. I llavors t’adones que la llebre t’ha fet creure que et volia ajudar; que la tortuga és molt més lenta que la llebre però molt més ràpida que tu, i que tu ets més lent que una llebre i una tortuga, perquè ets un cargolet treu banya.

Després d’aquesta enorme estupidesa, us deixo un joc prou divertit i un capítol de Family Guy, per començar a passar aquest inici d'estiu.

Aquest estiu no serà gaire musical, i això provoca certes coses. Per exemple, que desatengui més del que és normal aquest bloc de pa sucat amb oli. Això sí, penso espiar amb nocturnitat les coses estivals dels blocaires que tinc a la columna del costat, i algun més, és clar. I de tant en tant penso vertir toxines cibernètiques mentre m’escapo de les meves feines estivals. Res de l’altre món. En el fons, malgrat somiar trufes, sóc d’hàbits força terrenals.

boomp3.com

Parlem d'amor

2008-05-15T15:11:00.001+02:00

Internautes del ciberespai i del cibertemps, let’s talk about love –com dirien Celin Dion i els Modern Talking.

Ahir El Periódico de Catalunya portava una entrevista amb el psicòleg Walter Riso arran de la publicació d'Amors altament perillosos, amb el flamant titular de «Pensa-t'ho bé abans d'enamorar-te!» i el no menys apoteòsic subtítol de: «hi ha un milió i mig de catalans amb qui més valdria no mantenir una relació amorosa».

O sigui que, segons afirma aquest home, hi hauria un 20% de la població nostrada amb qui no ens convé mantenir relacions conjugals. El senyor Riso, que en l'ordre de temes afectius vindria a ser una mena de Corbella o Sebastià Serrano napolitanoargentí, diu coses com: «En l'amor, l'esperança és la primera cosa que s'ha de perdre» o «la primera cosa que t'haurien de preguntar és de qui t'has enamorat i, potser, donar-te el condol». També defineix vuit estils afectius dels quals més val fugir. Que són aquests:

1. L'histriònic, l'amor fustigador: Són persones amb una gran necessitat d'aprovació. Volen ser el centre d'atenció, són exhibicionistes i assetgen afectivament. Aquesta seducció portada a l'extrem produeix un efecte paradoxal: cansar l'altre.

2. Els desconfiats, l'estil paranoic: Creuen que no es pot confiar en la gent, que els faran mal, que si s'entreguen massa se n'aprofitaran. Creen una territorialitat impressionant. No es fien ni de la família.

3. Els d'estil passiu/agressiu: Aquests viuen un conflicte permanent. Necessiten la parella perquè els protegeixi, però al mateix temps volen ser autònoms. No es comprometen, però tampoc tenen la valentia d'allunyar-se.

4. Els narcisistes egocèntrics: Es pensen que són especials, que no hi ha regles per a ells. Són egoistes. En sentir-se especials, són excel·lents receptors d'amor, però el donen malament. De l'altre sempre pensen: «Tu vals menys que jo.»

5. Els d'estil obsessiu, o quan l'amor és perfeccionista: Volen un amor metòdic, sistemàtic, sense errors. Diuen: «Jo sóc el responsable, tu ets irresponsable, i a partir d'ara jo ho controlo tot.» Tenen problemes sexuals i es tornen assetjadors, els costa expressar emocions i envelleixen molt ràpid. És com estar amb un departament de control de qualitat. No fan l'amor al llit, sinó al quiròfan.

6. Els d'amor violent: És l'estil antisocial/busca-raons. Són amors malignes. No tenen sentiment de culpa i redueixen l'altre a un objecte. Solen ser els maltractadors.

7. Els indiferents o desvinculats: Són incapaços de processar emocions. Són analfabets emocionals. Com que fan de la independència un valor, per a ells estar enamorats és un problema. L'altre els serveix per vincular-se a la vida social i punt.

8. Els d'amor caòtic: És l'estil limítrof/inestable. Són imprevisibles i solen tenir addiccions. Fluctuen entre l'odi i l'amor. Les seves emocions són explosives: et poden estimar avui i et poden odiar demà. Tenen un problema d'identitat: estan fragmentats. No poden donar ni rebre amor. Tenen una profunda por a l'abandonament, però són incapaços de mantenir l'altre a prop.

Davant aquest ramet de tipus, l'entrevistador Gaspar Hernández acaba considerant que, sense arribar als extrems, potser tots tenim una mica de tot, consideració amb la qual estic d'acord. El senyor Riso no ho nega, però també afirma que hi ha els estils que ell en diu sans, que segons ell són el 80% de la població. Si això és així, m'hauria agradat una definició dels estils sans, de les parelles sanes, cosa que no sé si fa en el seu llibre. En tot cas, dóna una pista en la pregunta final de l'entrevistador:

–Què ha après de l'amor dels filòsofs grecs?

–Que el desig és important, però no suficient. Són importantíssims la compassió i la cura de l'altre, que és el que falta en la majoria dels estils afectius que hem enumerat. El que més marca una parella és l'amistat. És com desitjar l'amic, però és important el desig, perquè si no només és una amistat.

Això ja m'agrada més perquè, després de llegir les definicions dels vuit estils nocius de parella, crec que el 100% dels més de set milions d'ésser humans que vivim al Principat i el 100% dels més de sis mil cinc-cents milions d'éssers humans que vivim al planeta Terra som, tots, dipositaris d'aquestes característiques, alguns de totes alhora i d'altres amb percentatges a repartir. És a dir, estic segur que tots som una mica tal i una mica qual i una mica imperfectes.

Potser qui no tingui en compte aquest 20% de la població no s'enamorarà mai!

L'amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va; l’amor se’n ve: no té mida, no té pes…

I potser sí que és una simple coincidència espai-temps, a vegades fatídica, però està clar que no és previsible ni mesurable si el propietari dels braços on has caigut és un psicòpata. I aquesta és la gràcia, suposant que en tingui, que Cupido sigui un cabró. La perfecció esgarrapa la bellesa humana i capa una mica l'emoció de saltar del trampolí. Això sí, sempre que no t'acabin apunyalant... Ho dic perquè no sé si cal demonitzar a tot un 20% de la població, barrejant-la fins i tot amb maltractadors o assassins (els del tipus violent). Deixant de banda aquest darrer tipus, qui no et diu que tu, sent per exemple un obsessiu i un caòtic, seràs super feliç amb un que sigui histriònic i una mica narcisista, per exemple. I així anar fent infinites combinacions. No crec ni en prínceps blaus ni en princeses blaves; i encara menys que es trobin en el 80% de la població restant.

Si no, de veritat, no ho entenc.

O potser és que m'he de llegir el seu llibre.

(No sé si m'explico.)

boomp3.com

La sabata

2008-05-09T14:49:00.001+02:00

Ja sé que fa dies que Josep Palau i Fabre va deixar el món dels vius, i que tal com van fer bloggers molt més capaços que jo era aquell moment i no ara el més idoni per penjar un tros de poema, un record seu a manera de minúscul homenatge; però la casualitat ha fet que em topés amb uns versos que reflecteixen força bé un estat d'ànim i d'intencions ben particular. I això, crec, ha de ser la literatura: trobar-te a tu mateix. Tot el que digui el poeta és aplicable al nostre cas, tenint present que una metàfora és una metàfora i que les coses són iguals de certes les diguis cantant, recitant o parlant. Va, fot-li, Palau:

He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

(Josep Palau i Fabre: Càncer, 21 de març del 1943.)

boomp3.com

Mitja horeta

2008-04-30T11:22:00.000+02:00

A vegades m’agafo mitja horeta per mirar les musaranyes o tocar-me els ous. I si aconsegueixo dedicar-hi trenta minuts sencers converteixo la mitja hora següent en una hora completa. És positiu divagar una estona, que ningú et molesti, tu amb la teva música, els teus pensaments, les teves musaranyes, els teus ous. És xulo.

Puc arribar a dedicar la mitja horeta en coses rematadament estúpides que ara mateix no cal explicar en detall. Per exemple, la darrera mitja horeta la vaig dedicar al pensament d’una dona que trobo extraordinària. Sí, hi ha una noia que m’agrada molt. I ho dic així, a la brava, perquè és així i perquè no hi ha més cera que la que crema. No tinc gaire clar què deu sentir ella per mi però, sorprenentment, no m’importa gaire. Bé, si he de ser sincer, diria que també li agrado –o almenys això dedueixo dels petons furtius, totalment prohibits, que ens hem regalat en un parell d’ocasions on la conjunció astral ens ho demanava a crits–. Però no és res més que això: una dona que m’agrada però que no té més història que la que ja ha passat. En tot cas, li he dedicat mitja horeta, i m’he muntat unes històries curioses, de pel·lícula absurda de trenta minuts i de novel·la breu agafada pels pèls.

M’agrada però no em llençaré a la piscina. I no és perquè ella tampoc no ho faria, sinó per una sensació curiosa d’amor platònic, totalment estúpid en altres casos però rematadament natural en aquest. Un pensament de mitja hora –posa-li una hora sencera, a tot estirar– et remet sempre a aquesta conclusió. Deixar-ho tot, fer un triple salt mortal sense xarxa, cridar jerónimo mentre engego a fer punyetes les quatre canyes esquerdades que he construït fins ara. No, prefereixo la seguretat de les canyes esquerdades –insegures, d’altra banda– que no una demostració de valentia. Diria que si fes el triple salt mortal em quedaria a gust una estona però després em trobaria cercant altra vegada més canyes escardades. Quin tio més aquiescent i capoll, oi? Bé, potser només és qüestió de valorar les coses uns minuts més.

Mitja horeta. Ahir dedicada a una dona. Avui dedicada al pensament d’ahir. Demà, vés a saber.

boomp3.com

Georgius

2008-04-23T14:15:00.002+02:00

Sant Jordi, cavalcant, entusiasmat pel que li espera

Anava jo caminant amb tres roses vermelles i dos llibres de colorins sota aquest pet de sol que finalment ha fet damunt l'arc mediterrani quan, de cop i volta, un guàrdia urbà m'ha cridat l'alto:

–Què fa? –em diu.

–Com que què faig? –li dic.

–Què fa travessant el carrer? Que no veu que tinc la mà alçada perquè no passin els vianants i sí passin els vehicles?

–No, no ho he vist, anava tan concentrat amb les meves roses vermelles i els meus llibres de colorins sota aquest pet de sol que només he fet cas al semàfor, que per cert està verd per als vianants...

–Sí, però que no sap que quan hi ha un guàrdia urbà el semàfor ja no té autoritat?

–És veritat, però amb la meva concentració no l'he vist i...

–Sí, sí, no em faci perdre més temps que he d'ordenar aquest caos.

Sant Jordi Afro, tal qual, una mica empanat

Amb aquestes que jo penso: «Cony, tampoc n'hi ha per tant! Tampoc hi ha tant de caos, conxo!» I com que m'agrada aclarir les coses, i el saber no ocupa lloc, jo que li pregunto, amablement:

–Com és que t'han col·locat aquí si el trànsit és normal i en aquest tros de carrer no hi ha precisament hordes de vianants?

–Sisplau, no em distregui ara.

I tot seguit ha abaixat el braç i ha deixat travessar el carrer a tots els vianants que s'esperaven: a mi, a un gos i a dos avis agafats del bracet que tampoc entenien res.

El nostre món urbà és curiós. Però és Sant Jordi, fa sol i tot és guai.

Sant Jordi, amb el seu posat habitual i amb Déu al córner

boomp3.com

She's Not Dead

2008-04-18T12:28:00.001+02:00

Hi ha cançons amb un rerefons inesperat i espectacular. Recordo la tornada de She’s Not Dead, dels anglesos Suede, un tema del seu primer disc –malauradament eclipsat pel tercer i megapopish àlbum, Coming Up, ja sense el coautor, guitarrista i pianista Bernard Butler–. No pretenc fer un panegíric de Suede, pioners del britpop i segons la meva humil opinió força més originals que la majoria de britbands, però sempre he pensat que She’s Not Dead és una bona cançó, d’arranjaments encertats, melodia original i lletra críptica i enigmàtica. És potser el tema que més he escoltat i, tenint en compte que tinc tots els seus discos, resulta curiós (almenys a mi; més enllà d'Animal Nitrate, Stay Together, Trash, Heroine, Beautiful Ones, Lost in TV o hits més o menys populars). Resulta que la lletra té un rerefons personal, i és que parla de la tieta del cantant, autor i lletrista, l’ambigu Brett Anderson. Ell mateix ho explica en un llibre:

«I was pretty young at the time. She had this lover and he was black and Hayward's Heath is a small town and in the early '80s I guess it was very taboo. And basically they committed joint suicide together. They drove a car into a garage and just turned the exhaust on and killed themselves.»

Quan descobreixes el motiu inspirador no pots evitar de lligar-ho amb el resultat musical que tant t’havia atret. Les desgràcies inspiren.

boomp3.com

She'll come to her end
Locked in a car somewhere
With exhaust in her hair,
What's she called?
I dunno,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away, gone away" he said
He said
"She's not dead, just go away go away" he said

In the car he couldn't afford
They found his made up name
On her ankle chain,
So don't call,
Don't call her at home,
She's fucking with a slip of a man
While the engine ran

And he said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
He said
"She's not dead, she's gone away gone away" he said
"Just gone away gone away" he said
She's gone away to someone else's bed.

Truites vs Trufes

2008-04-11T20:12:00.001+02:00

-Ep, Trufes, com va, que tal, què dius?
-Hola, Truites, bé, bé, anar fent, i tu?
-L’altre dia vaig passar pel teu bloc.
-Ah sí? I què, i què?
-Bé, bé.
-Sí?
-Sí.
-I què et sembla el post que...
-Ei, anem a fer un cafè?
-Eeh... D'acord.

[...]

-Així, Truites, que continues pensant en la feina, en ella i en la comoditat perdudes?
-Sí, tio, no m'ho puc treure del cap.
-Costa molt, ja ho sé.
-Sí, perquè tu, Trufes, també has estat molt temps pensant tot el que havies perdut i...
-Sí, ja ho sé, i volia recuperar-ho.
-Que vols dir que ja no?
-Oh, no, que va, ara somio coses més llunyanes encara.
-Com ara què?
-Doncs... per què pujar turonets, si pots escalar muntanyes?
-No t’entenc.
-És igual, parides meves.
-Tu, es fa tard.
-Sí, vols venir a casa?
-Mmm... ok.

[...]

-Caram, que tard que és!
-Et vols quedar a dormir?
-És que volia fer una cosa abans d’anar al llit.
-Ah, molt bé, fes, doncs.
-...
-Què?
-Va, que em quedo!

[...]

-Bon dia, Truites!
-Bon dia...
-Aquesta nit t’has mogut molt!
-Sí, és que...
-Has tingut malsons?
-No ho sé, bé, sí, crec, he somiat que jo era tu...
-Ah.
-Sí, molt estrany, en fi, tonteries. Ara hauria de marxar.
-I què feies en el somni?
-Res especial... He somiat que ens trobàvem pel carrer, que anàvem a fer un cafè, que em convidaves a dormir...
-Això, Truites, més que un somni és un record d’ahir!
-Sí, sí, però amb els papers canviats.
-Ha ha! et devies sentir bé, doncs!
-No, gens. Em sento com una merda i vull marxar de seguida.
-Però... no vols esmorzar?
-No, Trufes, me’n vaig, adéu.

[...]

-Digui?
-Hola, Truites, sóc en Trufes.
-...
-Tu, que m’ha sabut greu la situació d’aquest matí i...
-...
-... i crec que m’hauries d’explicar què t’ha passat, no?
-Mira, Trufes, deixa-ho estar, d’acord?
-No, m’has fet sentir malament i em deus una explicació.
-No en tens cap necessitat.
-Això ho sabré jo.
-Adéu.
-Ep, si penges m’enfadaré.
-Ah, sí? I què faràs?
-...
-Què faràs?
-Faré un post al meu bloc sobre el que ha passat!
-Ja... Fes el que vulguis, però no em parlis mai més.
-No sé perquè em dius això, Truites.
-Senzillament, no em vull ni imaginar com puc acabar sent, Trufes...
-...
-...
-Covard!

Coral romput

2008-04-09T14:14:00.001+02:00

boomp3.com

L'horabaixa petita, i trista, i entranyable,
d'aquests carrers antics que m'agrada recórrer,
on jo voldria viure i escriure versos grisos,

absolutament grisos, mentre es crema l'espígol

damunt les quatre brases; una taula petita,
damunt d'ella una manta, parets empaperades,
un taulell un poc solt, i creure dolçament
que Campoamor fou un poeta formidable,
que El Ama és un poema com se n'escriuen pocs,
i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d'escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del dia, que no solen
rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
creure que és necessari escriure tots els versos
ben aconsonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
i dir que no, que això de que el valencià
és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
fer un any el llibret de versos d'una falla
i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
aconseguint Violes i Englantines i accèssits.
Un món petit i tendre, positivament tendre,
el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
després el crucigrama, i demà si Déu vol.
Com el cas de la viuda que acabe de conèixer.
És jove; té una filla. I sembla que no és viuda.
Sembla que va tenir una filla d'un home,

que no es varen casar. Encara està prou bé.

"No és res de l'altre món", comenten al despatx
on ella sol pujar cafès, cafès amb llet.
"Jo l'he vista en el Coli". "Què vols dir amb això?"
"¿Jo? Jo no vull dir res. Jo ho dic; jo ja ho he dit."
"Si no calles et trenque la cara..." "¿Vostè?" "Jo!"

(Vicent Andrés Estellés: Coral romput, 1971. Recitat per Ovidi Montllor amb música de Toti Soler el 1979 en el disc Ovidi Montllor diu 'Coral romput'.) (buf, que bo... Darrerament, també.)

Tíbet

2008-04-07T13:26:00.001+02:00

Segurament, aquest estiu, els Jocs Olímpics de Pequín-Pocon –amb el beneplàcit de la major part dels éssers humans, espècie terrícola organitzada tossudament en Estats– incorporaran noves disciplines esportives que, malgrat ser prou practicades, no veurem per la televisió.

Ferreres

boomp3.com

Planeta Perra

2008-04-04T16:44:00.002+02:00

El món és una moneda. Entre d'altres coses, perquè és rodó i els déus només existeixen allà on els interessa; a la resta de llocs, només hi ha la lògica dels diners. A vegades penso que en cada volta que fa el planeta li salten quartos, en plan efecte centrífug. La lluna, des de la seva posició privilegiada, deu al·lucinar veient com ens estomaquem pels nous símbols que regeixen la nostra llar. Perquè és ben sabut que les noves religions han canviat els símbols de creus, llunes i estrelles pels moderns €, $, £, ¥, ¤, ¢, etc., tots ells agrupats sobre el profund, místic i vital concepte de calés.

El món és una moneda i penso que els copulatius són verbs curiosos. Es diu que no aporten res, que no afegeixen cap significat a la frase, prescindibles com són, pobrets. Una frase com ara El món es blau i rodonet pot passar amb un fàcil El món, blau i rodonet. Però... si som un xic metafísics, diria que ser i estar resulten cada vegada més carregats de significat. Ser comporta moltes coses i avui dia, més que copular, el que fa és una mena de violació existencial. El fet de ser ja és una putada: Ser, una putada. En fi, deixem-nos de tonteries.

Som i serem! Amb salut i, si pot ser, peles, home, moltes peles.

boomp3.com

SGAEciats

2008-03-27T20:01:00.002+01:00

Abans-d’ahir em vaig tirar un pet. Va ser un pet vulgar, inodor, però amb el típic so del vent intestinal alliberat, per la qual cosa em vaig començar a preocupar. El meu pet, involuntari, va sonar una mica musical i vaig témer que els defensors dels drets d’editor m’haguessin sentit. I és que era un pet idèntic al que es van tirar a l’uníson en Ramonet i l’Anna Betlem un dia que extorsionaven un honrat propietari d’un bar.

Em demandarien per haver fet un pet musical sense pagar el delme que exigien per infinitat de casos? Bé podia ser que al pet popular i quotidià, tant com el Sol solet o El cant dels ocells, li haguessin fet arranjaments, com a l’himne d’Espanya, i que segons la seva lògica m’havien de cobrar per cada pet vulgar, quotidià i popular que em tirés. Aquest pensament encara em va preocupar més, ja que tothom sap que si te n’has tirat un, de pet, ben pot ser que a darrere en bufi un altre... i sabia que tard o d’hora me’n vindrien més del mateix estil.

Em vaig començar a posar molt nerviós, cosa que va provocar un inevitable mal de panxa. Vaig pensar a volar fins a França o Portugal, vaig desitjar trobar-me a Andorra o en aigües no territorials per poder-me quedar a gust apaivagant l’ímpetu dels meus budells... Però els pets s’acostaven al seu destí final i ja els podia imaginar en fila índia, un darrere l’altre, im-pet-uosos per sortir i delatar-me com a pirata criminal. Jo m’aguantava, vaig intentar tancar el final del meu tub digestiu fins que no vaig poder més i vaig acabar assegut damunt la tassa del vàter, pensant en en Ramonçí i l’Anna Bel·lé.

Mentre pecava, reproduint sons, desitjava amb el front perlat de suor que no em sentissin els veïns, ja que el càstig seria pitjor si compartia els meus pets públicament. Però és que a més havia descarregat quelcom més que simples pets il·legals, copiats, plagiats. M’havia convertit en un autèntic criminal.

Ara només desitjo que la societat i ments preclares com les d'en Ramonet puguin perdonar algun dia el miserable lladregot que us parla.

boomp3.com

Com que el que més s'hauria de respectar en aquesta vida són els creadors, i la cultura és –hauria de ser– per defecte amiga de la veritat, està bé passejar-se per aquí, per aquí o per aquí.

Kate

2008-03-19T12:38:00.001+01:00

Kate Bush... Si mai em confesso un dels pecats seria el d'estimar el videoclip d'aquí sota. Ho sento. Wuthering Heights s'inspira en la novel·la romàntica d'Emily Brontë del mateix nom, però Kate Bush no la pren com a tema per tal de glorificar-la, sinó que n'agafa els motius per fer-ne una mena de paròdia que trobo molt tendre. Ai, la Bush... Recordo el vinil d'estètica oriental que corria per casa, The Kick Inside, i un altre disc posterior on sortia la Kate més rodoneta (això recordo).

Wuthering Heights –continuo confessant-me– és una cançó espectacular en diversos sentits. La veu, evidentment, de Kate Bush, una dona capaç d'abastar quatre octaves. L'originalitat de la melodia, dels arranjaments i de la guitarra elèctrica de David Gilmour (el de Pink Floid) al final mentre la Kate ens diu adéu; un comiat que resulta tan còmic com la resta de moviments anteriors –es veu que la Bush era ballarina i la dansa que es treu de la màniga per al videoclip és clarament marca de la casa–. El vestit vermell. Les cares que hi posa, amb aquella actitud de «sí, estic fent de fada passota», que se'n va tal com ha vingut. El decorat, una mica desolat, d'un paisatge anglès boirós. El fet que aquesta noia s'estrenés el 1978 davant el gran públic amb aquest tema. Els seus ulls...

En fi, que sempre que l'escolto em fa somriure i m'obliga a escoltar-la fins al final.

Després d'això vindrien els anys 80, i el mite es va enfundar en una sonoritat que, al meu parer, no sempre li fa justícia. Hi ha una altra versió d'aquesta cançó regrabada el 1986 per ella mateixa, amb una veu diferent, menys aguditzada, que sembla un intent per fer la peça més seriosa, menys excèntrica. Potser la coda final és més elaborada, però si has sentit la primera, amb una fada de dinou anys vestida de vermell, no pots deixar d'enyorar-ne l'espontaneïtat. Per si de cas:

boomp3.com

En la rebequeria

2008-03-14T11:20:00.002+01:00

«(Són ja uns quants dies que vivim expectant, esperant que passi alguna cosa que mai no arriba. Els angles de les coses, però, són suaus i les parets són de goma. Potser si no fes tan fred sentiria les rajoles més amigues.)

boomp3.com

Són ja uns pocs dies que hem gicat d'esperar. De l'expectació ens resta la impossibilitat d'alçar-nos a cap hora. Un malestar profund i subtil se'ns passeja les entranyes com un corredor de fons humil que no busca grans victòries. Mentrestant, naltres ens esperem a fora, fent veure que no passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres. I així, d'esquena a una intuïda meitat de nosaltres, passem els dies sens intuir la dimensió d'aquella meitat que ni en somnis no comprenem. Abans haguéssim volgut conèixer, arribar al fons, lluitar per la veritat absoluta. Ara tan sols ens sobrevivim.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Un temps vam explorar molts camins, camins que adés i ara se'ns retornen inútils. La incertesa es descobreix com la gran amant, què dic la gran amant, la muller de vida. Ja no demanem res, ni molt ni gran cosa. Baixar del tren potser, si hi hagués una estació prou acollidora, i guaitar-nos els antics passatgers de pressa. Travessar l'estació i el pont que hi ha al darrere. Travessar el riu. El bosc fosc. Tenir por. Sí, deixar-nos-la sentir. Paüra. Despullar-nos del coratge. Abandonar les veritats. Vestir-nos i desvestir els sants. No escoltar les coses. No mirar-les. Morir una mica, només una mica o potser més. Esmorzar i travessar el bosc i no imaginar què hi pot haver més enllà, al darrere. No buscar més la cara oculta de la lluna, no investigar, no imaginar, no somniar mai més paradisos perduts, ni tan sols inferns sensuals de tòxics.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Xerrac de gasolina al règim màxim esclata i la realitat es deforma. Revolucions reprenen del ralentí estant. Ens atabalem, gran novetat de sentiment, desconegut de tan sentit. Tribulacions quotidianes mostrant-se sempre diverses i múltiples quan la intuïció ens indica un sol, gran i lliure problema. La disfunció morbosa ja no està per espectacles ni mitges de seda. Ni unes miserables botes brillants. De set llegües les llengües dels savis. La saba bruta es revela cristal·lina i aixopluga algú que de ben cert pas que som naltres.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la ignorància. Els coneixements fan un magma espès dins el cervell i cremen la pell i l'os.

(Sense ordre ni concert. Econòmic automòbil de gasoil, com dèiem. L'arc de Sant Martí, befa i mofa de ningú. Potser algun dia se'ns mostrarà un camí que vindrà tot sol a naltres, s'escorrerà sota els nostres peus i el veurem venir per davant, passar sota nostre i marxar per darrere sense moure una cama, ni tan sols un peu. Vida somniada. El sol davant i la lluna al cul. A la casa de pedra no hi toca l'ombra ni la torxa. El jusquiam hi neix amb l'herba talpera i cada dia busquen belladona que s'amaga dins els boscos. Caminen amb els pèls, quina bella manera de fer-ho! Surten amb l'alba i tornen abans del pic de migdia. No tenen pressa perquè no senten. Ni parlar. Neandertals coll de xai. Gai país groc. De rol fugit. Aliat dels sentiments ignots.)»

(Roger Mas: En la rebequeria, 2005.)

Goool!

2008-03-06T14:22:00.001+01:00

Una tarda d'hivern, en un bar ple de diaris, dos amics tenen converses.

[...]

–Però, escolta, com és que no saps de quin partit polític ets? Segur que el teu pensament lliga més estretament amb un partit polític que amb un altre, no? Doncs ni que sigui per proximitat, perquè t’acostes més a un que a un altre, ja tens una inclinació política, oi?

–Potser és que em deceben.

–Potser és que demanes massa. O potser és que no te’ls escoltes prou. Hauries de prendre partit.

–Però per prendre partit ja segueixo una mica el Barça i santes pasqües, no?

–No, tio, però què dius! No és el mateix! No veus que una cosa és el futbol, que no és res més que un narcòtic, i una altra de ben diferent és la política? A veure, home, que amb el Barça no arregles res de la societat i amb la política sí!

–D’acord, encara em queden uns dies per pensar qui votar, no?

–Sí, però jo et suggereixo que votis l’EMP (El Meu Partit), de llarg és la millor opció.

–Ah, val, l’EMP.

–Sí, l’EMP, ara vinc de penjar-ne cartells i vendre’n xapes. En vols una?

–Que xules, són de colorins.

–Sí, els colors de l’EMP. Crec que aquesta vegada guanyarem, estem només dos punts per sota i aquest diumenge és crucial!

–Que bé! I a quin camp juguem?

[...]

boomp3.com

Sóc el millor

2008-02-26T13:43:00.001+01:00

Anava amb els auriculars posats per una d'aquelles voreres estretes i a cent metres davant meu he divisat un senyor bevent vi, ocupant tota l'estreta vorera i mirant-me en plan «no em penso moure, xaval».

No he vacil·lat, «caminaré recte, m'és igual, que s'aparti ell», pensava. Ell guarnia l'atuendu típic de l'individu asocial, a saber: samarreta enorme i oberta, calb amb grenyes, barba moderada malgrat l'edat avançada, pantalons mega-estrets, bambes amb cordons de velcro. L'individu asocial sol respirar serenitat i estar encantat d'haver-se conegut, i aquest semblava el cas. Bé: el cas és que el paio em mirava en la distància, tot esperant que tant el seu aspecte com el seu posat em dissuadissin d'anar per la vorera. Però ell no comptava amb els pensaments barrejats que dominaven el meu cervell en aquell moment: escoltava Queen i pensava en els anys que tinc.

Fa mig any que ja tinc trenta anys, que és com dir que tinc la teòrica vitalitat dels vint i la teòrica saviesa dels quaranta. En una societat com la nostra, és quan has de ser un crack, víctima de l'espai-temps. Els bancs ja no et prometen res i el número tres et recorda que hauries de començar a enllestir totes les teves urgències històriques. És una edat on segons qui ja et tracta de senyor i, evidentment, és quan un hom ha de començar a ser conscient que no sempre ets tu qui ha de baixar de la vorera –amb tots els matisos possibles, actuo segons el principi de si veus un avi, baixes; que veus un adolescent, no baixes–.

A més, a través dels meus auriculars en Freddy em recordava que «I am immortal, I have inside me blood of kings, yeah! I have no rival, no man can be my equal...»

Per tots aquests mini-pensaments i d'altres motius que no vénen al cas, he mirat fixament el macarra macarró que ja es trobava a vuitanta metres, que tampoc ha parat de clavar-me la vista. Quan ja el tenia a cinquanta metres ha fet una glopada de vi, i jo amb els meus trenta anys cavalcant en càmera lenta sense cap moviment de dubte. Als vint metres escassos he pensat que, malgrat el seu estat, l'individu asocial em sabria distingir les faccions de la cara, així que he provat de fer un parell de cares de passota, intentant imitar el posat dels policies negres i undergrounds de les pel·lícules de Hollywood –«Llàstima d'haver llançat el xiclet!», he pensat–. A l'hora, també m'anava recordant que amb trenta anys fins i tot un individu asocial t'hauria de respectar.

I... s'ha apartat! Ha abaixat el cap i m'ha deixat passar humilment, com el cérvol que ha de cedir la seva posició de mascle dominant a un altre cérvol amb les banyes més grosses. Llàstima que ningú estigués mirant. Ha estat tot un èxit. M'he imposat amb la meva presència, sens dubte sustentada per la convicció que em dóna la meva edat i la meva cara de: «si, tio, la vida m'ha curtit, m'han passat coses». Quan ja l'havia passat, fins i tot m'he girat per acabar d'assaborir la victòria, i he vist que el cérvol asocial feia tentines fins caure estès a terra, torrat com anava.

Tant és, la victòria és igual de vàlida i no me la treu ningú!

boomp3.com

–Oooh, ooh, ooh, ooh, people talk about you, people say you've had your day.

–I'm a man that will go far. Fly the moon and reach for the stars, with my sword and head held high got to pass the test first time -Yeeeeaah! I know that people talk about me, I hear it everyday, but I can prove you wrong cos' I'm right first tiiiime!... Yeah!, yeah!!! Alright! Let's go, let's go! Ha ha! Yeeeeah! Watch this man fly! Uh! Bring on the girls!!! Hahaha (?)

–Heeeeere we are, born to be kings... We're the Princes of the iUuuuniveeeers...

Méteo

2008-02-20T19:44:00.001+01:00

Hom afirma que quan no se sap què dir es parla del temps. Parlar del temps és una manera d’omplir el silenci amb diàlegs crossa, amb miniconverses que no deixen cap mena de petja en el nostre cervell. Però... a vegades aquests comentaris ens ofereixen una informació molt valuosa pel que fa a les relacions que tenim amb els humans. A vegades –de fet, sovint– parlar de si fa fred o calor, de si plou o és més aviat aiguaneu, serveix per comprendre més bé tant la psicologia del teu interlocutor com el que pensen de tu.

Per exemple, si un dia et vénen i et diuen: «Renoi, quin fred que fot!», vol dir que la persona en qüestió et té certa confiança, que sap (pensa que sap) que tu sents el mateix fred i que la conversa que tingueu a partir d’aleshores no cal que vagi per aquí.

Si per contra et diuen: «Sembla que vol ploure, oi?», significa que la persona en qüestió està desesperada, sent que t’ha de dir alguna cosa però no sap què dir-te i que si no li contestes amb alguna cosa més que un simple i lacònic «sí...», et pot agafar una mania de dimensions exagerades. Saber què dir en aquests casos és crucial si volem mantenir una bona relació amb el qui fa aquest comentari.

Si estàs treballant a la feina i de cop i volta sents una veu dient «Plou», així, tallant, convençut, vol dir que el propietari d'aquesta veu ha observat per la finestra un fenomen objectiu com és la pluja i l'ha anunciat impulsat per una mena d'acte reflex. En aquest cas la frase «plou» pot portar el prefix «collons com». No té més, la persona no busca res, fins i tot no cal que contestis, es tracta d'un acte de comunicació verbal l'origen del qual es perd en la nit del temps (quan encara saltàvem pels arbres).

Si és ta mare qui et truca i et pregunta quin temps fa a la teva ciutat, no passa res. Els científics –sobretot els que tenen mare– no han descobert encara aquesta fixació materna per la meteorologia, però saben cert que no és motiu indicador de preocupació. Les mares fan aquestes preguntes, punt.

Si estàs en un ascensor i puges o baixes amb algú altre i aquest algú altre treu el tema del temps, insulta’l o fot-li directament un parell d’hòsties perquè t’està vacil·lant. Avui dia ja no hi ha ningú que tingui els sants nassos de parlar del temps en un ascensor, no fotem –i si existeix algú així se l’ha d’apartar de la societat.

Hi ha, de ben segur, moltes més situacions on parlant del temps podem extreure alguna cosa més que avorriment. Reflexionem-hi, amics i amigues. Interactuar amb la humanitat parlant del temps pot servir per assentar les bases de les nostres relacions, tot i que a vegades el silenci resulti més adequat que parlar del temps.

boomp3.com

[Aquest vals té un gran moment just quan és a punt d'atrapar la u de Jour (minut 3:08).]

Kosovo i Metohija

2008-02-18T17:07:00.004+01:00

No he pogut evitar fer-ne referència (però és que el fenomen sembla tan històric i efecte-dominonístic...).

Косово и Метохија > Kosovë

Ferreres

Kap

Marçal

Oscar

boomp3.com

In vino veritas

2008-02-15T17:23:00.002+01:00

I si no que ho preguntin a dos companys meus, suposats mig amics fa dos dies i confirmats mig enemics des d’aleshores. Clar que tant un com l'altre no només havien begut vi, una activitat que va portar a fer-ne d’altres, com ara les d’escopir-se a la cara les seves veritats. I la veritat és que jo personalment els ho agraeixo en gran manera. Ja era hora; era impossible mantenir eternament aquells falsos i mitjos somriures. Era insostenible.

No hay cuestión ni pesadumbre que sepa amigo, nadar;
todas se ahogan en vino, todas se atascan en pan.
(Francisco de Quevedo)

Es van ofegar en vi sense menjar gaire i, un cop es van haver dit el nom del porc, la hipocresia va agafar el taxi i la crua i necessària sinceritat els va caure al cap com un meteorit. In vino veritas. I bo i torradets encara van riure i tot. Perquè, de fet, és un descans enorme deixar de dissimular els prejudicis que es poden arribar a tenir dos veïns, dos amics forçats o dos companys de feina condemnats indefinidament a treballar junts. El mateix es pot aplicar a la persona enamorada que no s'atreveix; o a la persona desenamorada que tampoc no s'atreveix. Etcètera.

Diguin el que diguin, la veritat sempre cau bé. La qüestió és: i després de la ressaca, què? In resaca arrepentimentas? No, companys i companyes, que va. Només la certesa que el vi és una drecera que et sol estalviar un munt de peatges, i temps, molt de temps.

boomp3.com

Fum

2008-02-11T20:07:00.000+01:00

M'estic plantejant seriosament deixar de fumar... pel carrer. Ara que en molts llocs no pots fer-ho, t'adones que la vida és molt bonica i contaminar-te els pulmons tot passejant per carrers relativament tranquils els dies que fa sol és meravellós. Si, a més, has decidit fer un tomb després de dinar i et ve de gust un cigarret –després de fer un cafè, naturalment– i et trobes caminant amb el tebi solet d'hivern a la cara, llavors pots arribar a l'orgasme. T'imagines conillets saltironant per les llambordes, cotxes aturant-se davant el pas de vianants, pintades a les parets proclamant l'amor universal. I consti que parlo de tabac, no de porros. Mentre et vénen calfreds de la digestió del dinar, fas una calada, somrius, el sol continua allà dalt i aquí a baix la gent del carrer et mira i també somriu. I és aleshores quan et planteges deixar de fumar pel carrer.

–Ei, perdona, em dónes un cigarro, sisplau?

–Eeeh, sí, té.

–Gràcies, col·lega.

I continues caminant pel carrer, amb el sol a la cara, fins que al cap de tres minuts et ve un altre senyor:

–Tens foc?

–Sí.

–I un piti? Em dónes un piti, col·lega?

I comences a pensar que si algú t'estigués observant et diria que ets imbècil. Per això decideixes que a partir d'ara et negaràs a donar més cigarrets, o bé llençaràs el que t'estàs fumant abans no en quedi només la burilla, o bé intentaràs fer cara de no tenir paquet (de tabac). I fas les tres coses. Però...

–Escolta, no tindries per casualitat un cigarro?

–No, no en tinc.

–Però si t'he vist fumant, col·lega, va...

–Eren imaginacions teves.

–Vale, vale, perdona, eh?...

–No passa res... [vacil·lo] Va, té, te'n dono un, però no li diguis a ningú!

–Merci, tio!

No només fa un sol agradable, no només et sents feliç de ser capaç de gaudir intensament d'aquests mini plaers en aquest món del Senyor, sinó que a més fas col·legues a tort i a dret, sense proposar-t'ho. Tot és molt bonic i et sents feliç que la gent anònima vingui a tu com si fossis el flautista d'Hamelin, i et demani un petit bocí d'allò que et fa sentir tan bé...

En fi, la moral és que fumar pel carrer és com menjar donettes, et surten col·legues pertot arreu; i que no es pot ser tan imbècil, home.

boomp3.com

Per cert, en aquest bloc podeu fumar.

Ai...

2008-02-04T21:01:00.000+01:00

Fa més o menys dos dies, entre dissabte i diumenge, que em vaig estirar al llit de matinada, havent arribat d'una nit curiosa i encara amb regust de whisky a la llengua. En aquell punt just em van venir unes ganes imperioses de penjar això:

-------------------------------------------

Bisbes

Que els donin pel cul.*

(i si pot ser que no els agradi)

*Exceptuo tots aquells que no s'hagin alineat amb els pederastes, misògins, homòfobs, criminals i d'altres dimonis mantinguts i engreixats per l'Església.

-------------------------------------------

Però no vaig tenir esma. Estava massa cansat i el llit em va acollir de cap a peus. L'endemà encara hi pensava, però feia dies que havia recuperat una vella cançó sense música d'Ovidi Montllor, una en què només se sent el soroll d'un pic que pica (els pics piquen), del disc Crònica d'un temps, versionada molt temps després per Inadaptats en un disc homenatge. Volia penjar la lletra adjuntant les dues versions, i segons en quines paraules enllaçar-hi una imatge més o menys relacionada amb el seu significat. Hagués quedat alguna cosa així:

-------------------------------------------

Ai!
De bo, no res!
De mal, cabassos!
De feina, plens.
De béns, escassos.

Ai!
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre els panys.

Ai!
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:

Ai!
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.

Ai!
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.

Ai!
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.

boomp3.com
boomp3.com

-------------------------------------------

Però també em va fer mandra. I és que sóc tan dròpol que últimament només tinc ganes de treballar i oblidar-me dels meus blogosfèrics i petits, petitíssims, divertiments.

Radiobeatles

2008-01-25T11:57:00.000+01:00

Si agafes una gran cançó com A Day in the Life dels Beatles, n'aïlles la melodia i la combines amb la base musical d'un altre gran tema com és Karma Police de Radiohead, el resultat pot ser el següent:

boomp3.com

La idea és de Go Home Productions (GHP), alter ego del productor i DJ anglès Mark Vidler. Aquest senyor li dóna per barrejar David Bowie amb Liberty X, Kelis amb Duran Duran o Peggy Lee amb Iggy Pop. A la seva pàgina web et pots descarregar les coses que fa, que és molt, i no sé fins a quin punt els fa gaire gràcia als autors de les peces musicals que combina. Jo diria que en alguns casos els reinventa, que ja és prou. Com diu el mateix Vidler al seu web després de mostrar tot el que té: Anyway, hope you find something within these radio shows that will keep you entertained for a bit. Now that I've completely emptied the GHP wares, I'd better create some new stuff...

Per cert, diuen que Radiohead havia fet servir els acords de Sexy Sadie, també dels Beatles, per composar Karma Police. Ves per on, la millor barreja que se'n podia derivar era amb A Day in the Life. Serà que la bona música és infinita però sempre una i la mateixa?

Cafè

2008-01-22T16:01:00.000+01:00

Una de les meves debilitats és el cafè. L'hora del cafè és, per mi, un dels millors moments del dia. Tenint en compte aquest fet particular, gaudeixo d'uns quants millors moments al dia perquè jo el cafè me'l foto amb manguera. I tots aquests petits moments d'alegria durant el dia els dec al cafè. El cafè és el meu gran amor, és la meva amant cremosa. Fer un cafè no és només un acte per cobrir una necessitat imperiosa –a vegades tens desitjos que només se satisfan un cop els has complert–, no: fer un cafè és un acte que es disfruta mentre te'l fas, mentre el remenes, mentre l'olores, mentre te'l prens i mentre fas la darrera glopada. Això és fer un cafè. Quan te l'has acabat mires la crema que resta en formes circulars dins la tassa de pisa, i la felicitat instantània queda servida. Llavors et passes la llengua entre genives i dents, t'acabes d'empassar les gotes amargues que pengen al vel del paladar i neteges la boca fent notar a la gola que l'acte del cafè s'ha completat amb èxit.

Si fos més cutre del que ja sóc li dedicaria una oda, al cafè. Podria començar emulant el poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, el de «A Déu siau, turons, per sempre a Déu siau», i escriure «De Déu véns, cafè, de ben segur que en véns», o alguna cosa així. Tal és per mi el valor que té el cafè. Quan els mercaders venecians el van portar cap a Europa poc es pensaven que al cap de quatre-cents anys un paio com jo n'estaria tan enganxat. Perquè crec que n'estic una mica, d'enganxat al cafè. Quan em disposo a fer-me'n un, salto i ballo, fins i tot cantussejo o xiulo cançons pròpies –que se m'han acudit gràcies al cafè, inspirador com ningú–. És la meva droga número u, i pocs productes són tan agraïts, ja que em dóna molt a canvi de molt poc.

Cafè, amic, amant, confident, et deixes prendre arreu i ets prou humil per no molestar els clients del bar. Perquè, a diferència d'altres drogues que es prenen en societat, el cafè no et fa mal els ulls com el fum de tabac i no t'exaspera com el ferum d'alè alcoholitzat –com a a molt, una mica d'olor en les boques mal cuidades. A més, el cafè és arreu i és sempre un. Ara me'n prenc un aquí, ara en tasto un altre allà. Com deia, te'l pots fer a casa, però te'l poden fer en un bar, o te'l pot servir una màquina que també serveixi galetes i sandvitxos de gall dindi. I poc o molt sempre hi saps trobar aquell regust, aquella sensació de plaer cafeïnat del cafè, singular i universal. Sempre canviant, sempre desitjat. Sí, d'acord, segons quins llocs el cafè val més no prendre-se'l: hi ha locals i cafeteres que no tenen cap pietat a donar-te cafè adulterat, sense gust o fins i tot provinent del comerç injust; però això encara magnifica més la glòria del cafè, ja que quando arrivi a casa o vagi a una altra cafeteria en puc assaborir un de bo, de bo de debò, a tutti pleni, i creure que la felicitat ininterrompuda seria possible si un ésser humà fos capaç de prendre's cent tasses al dia.

Cafè, oh, cafè...

boomp3.com

Chain of Fools

2008-01-18T16:12:00.000+01:00

Em va dir: «De veritat que no saps quina cançó estic cantant?» No, no ho sabia. «You told me to leave you alone, my father said come on home, my doctor said take it easy, whole bunch of lovin is much too strong», va repetir amb una veu un xic més clara. La tornada em sonava vagament, però encara no havia detectat ni l'artista ni el nom de la cançó; fins que no m'ho va dir: «És Chain of Fools, home, aquella que cantava l'Aretha Franklin.» I va afegir un «Chain, chain, chain...». La melodia i la imatge de l'enorme Lady Soul em van venir al cap com un llampec, i vaig fer «Aaah, sí, ja la conec, dona, i tant», mentre ella continuava caminant amb la mirada fixa al final del carrer. Anàvem fent camí i havíem emmudit. Durant uns segons vaig estar pensant en la silueta d'Aretha Franklin i, per una fàcil relació d'idees, em van venir al cap les cares i els noms d'Ella Fitzgerald, Peggy Lee, Nina Simone, Roberta Flack, etc. Després, per salvar la situació de silenci, no se'm va ocórrer res més que dir: «Potser és que cantes tan malament que per això no t'ho he sabut dir.» Per sort, era una noia intel·ligent i em va saber perdonar aquell pseudocomentari d'horror vacui: «Calla, ximple», i em va tocar el cul.

boomp3.com

Les veus

2008-01-12T19:10:00.000+01:00

Tots hem provat les drogues,
tots hem colcat la mula,
tots hem tocat a les portes del cel.

Coneixem l'amistat del míssil,
el somriure estantís del sàtrapa,
la dentada vagina de l'aranya.

L'aranya pica, mossega, mastega,
arrabassa la carn
i s'infiltra dins el cervell.

Tots hem viscut dins la mateixa casa,
tots hem comès algun delicte,
tots hem colcat la mula.

Ja sabem tots que això s'acaba.

(Sebastià Alzamora: Mula morta. Barcelona: Proa, 2001, p. 18.)

boomp3.com

Coda

2008-01-08T12:31:00.000+01:00

I va arribar el primer dia de l'any, que vam rebre amb raïm, petons i rialles. Més tard, ho amaniríem amb alcohol. El 2008 començava d'una manera que es podria considerar vulgar, com cada any. Poques novetats durant la nit. El matí de l'endemà, però encara dins el primer dia de l'any, va passar de puntetes per no despertar-nos i vam dinar a les quatre de la tarda. Ens vam acabar de menjar tres bombons i un parell de talls de torró, i vam fer la migdiada a dos quarts de sis. Tornava a ser fosc i teníem el sofà cosit a la pell; els ulls, encastats a les repeticions dels programes especials i festius del televisor; el cap, fet una coca a causa de la ressaca, la mandra i l'avorriment. Tot transcorria com un vals. Fins ben entrada la nit el mòbil va continuar rebent missatges del tipus Feliç any nou!, i fins el dia de Reis la gent del carrer se saludava desitjant-se un bon any nou.

2008: un parell d'anyets més i passarem a la segona dècada del segle XXI. Aquesta és la primera setmana laboral per a la majoria de gent i, per gran part de la societat, ahir va ser el primer dia de l'any. Molts éssers humans acostumen a fer-se promeses quan comença un any nou, promeses que van del típic «Després de Reis deixo de fumar...» a les més grandiloqüents com ara «Amb el nou any vull començar una nova vida!». Aquesta vegada a mi m'ha donat pel segon tipus de propòsits –els més ingenus i grandiloqüents–, però amb una petita diferència: tant me fot quin nou cicle m'espera; només sé que vull canviar el rol –l'actitud?– que he seguit fins ara, tancar-lo al més aviat possible i obrir capítol nou –cosa que és tot un misteri. Aquestes festes espero que hagin estat com una coda, com un fragment musical que clou un vals ja superat, com un afegit que prepara tonalment l'entrada al següent moviment.

A veure si el propòsit es materialitza i enllestim la coda amb dignitat. Aconseguir-ho, com deixar de fumar, és qüestió de voluntat; però això és un altre tema.

boomp3.com

Intravenous Agnostic

2007-12-24T19:47:00.000+01:00

nadal

1 m. [RE] [LC] Festa cristiana en què se celebra el naixement de Jesucrist. Hem passat molts nadals junts.
2 [LC] per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família.

caritat

1 f. [LC] [RE] Virtut teologal que consisteix a amar Déu sobre totes les coses i a si mateix i el proïsme per l’amor de Déu. La caritat cristiana. Esperit de caritat. Obres de caritat.
2 1 f. [LC] [RE] [FS] Amor compassiu al proïsme.
2 2 f. [LC] [RE] [FS] Generositat en el judici del proïsme i de les seves accions. No perdona res: és un home sense caritat.
2 3 f. [LC] Beneficència envers els pobres. Fer caritat. Junta de caritat.
2 4 f. [LC] Almoina. Demanar caritat. Viure de caritats.

humanisme

1 1 m. [HIH] [FLL] Moviment de renovació dels estudis clàssics que arrelà en la literatura italiana i s’imposà per tot Europa, contemporàniament al Renaixement.
1 2 m. [FS] Conjunt de doctrines i actituds pròpies dels humanistes del Renaixement.
2 m. [FS] Tendència a considerar l’ésser humà com el valor suprem.

agnosticisme

1 m. [FS] [LC] [RE] Doctrina que declara incognoscible tot allò que depassa l’àmbit de l’experiència científica.
2 m. [FS] [RE] Doctrina que declara impossible de conèixer la natura i l’existència de Déu.

ateisme

m. [LC] [FS] [RE] Negació de l’existència de Déu.

He vist un indigent, vell i brut, assegut al carrer amb la mà estesa. Darrere seu, una gran pantalla de televisió ofereix el videoclip d'una banda de música –cantant guapa amb una gran creu entre els pits, guitarres estètiques, rimes enganxoses–. Davant de tot plegat, un grup de gent mira la pantalla i traspassa la carn de qui podria ser l'home invisible. Entre bolsos, abrics, bambes, sabates i gestos de perdonavides, em trobo envoltat de la resta i mitigo qualsevol remordiment de consciència. La cançó s'acaba i tots continuem a ritme frenètic la compra de regals.

[El paràgraf següent l'escric abans que se'm passi la reflexió moral i torni a brindar en nom de vés a saber què –bé, sí, segurament en nom de la meva salut i dels meus èxits personals:]

Ara que tot serà temps de gresca i xerinola, de família i grans àpats, d'obligat consumisme i de certa hipocresia, de promeses i d'oblits, de collonades i de religió mercant; ara, dic, que serà temps de fabuloses borratxeres en nom del cristianisme universal, em declaro seguidor del Nadal només per qüestions purament humanístiques, pacifistes i, en certa mesura, familiars.

Així, doncs, bon Nadal.

boomp3.com

Into a vein exhibit the derelict

A secular mosaic distracted at birth
A Cubist abstraction let it live forever
Narcissism so lonely so live by the sea

What a mess

Cosmetic - polemic
Distinguished by relics
Destructive aesthetic
Intravenous agnostic

Brutality is needed in capitalist society
Television abandoned my very entity
Nature failed me
But then it made me
We all pray for pluralist babies

Cosmetic - polemic
Distinguished by relics
Destructive aesthetic
Intravenous agnostic

Dismayed - dispossessed
Life becomes Calvinist
So sparkle and believe
Linguistics die easily

Intravenous agnostic

Dones

2007-12-18T11:15:00.000+01:00

M'agraden, però en tinc una.

boomp3.com

Vals monocrom, circular i previsible

2007-12-13T19:10:00.000+01:00

Maleïts cercles! Maleïda grisor! Cagon les finestres que deixen passar el fred i les cortines transparents, els vidres bruts i les persianes trencades, els balcons plens de testos buits i els pisos encastats enmig d’altres edificis. Putos passadissos estrets i cuines fosques, habitacions petites i somiers atrotinats. La mare que va parir les cadires desllorigades i els celoberts grisos. Maleïts cercles grisos!

Bé: no cal posar el crit al cel. És només una temporada –temporada de bombeta nua, d’escombra embrutidora, de pica pudent–. És només una temporadeta de cercle vulgar, de mantra amb calçador, de camí repetit diàriament: del portal al llit, del llit al vàter sense tapa. No cal ficar el cap dins del vàter sense tapa. A través de la pantalla de l’ordinador, si obres el mozilla, Internet pot ser a vegades una autèntica claveguera; per això hi avoco avui una mica de merda. Ja no ve d’aquí.

boomp3.com

Monocrom, monocrom. Una vida anodina voltada de vides anodines i una banda sonora a vegades emotiva, a vegades estressant –entre Philip Glass, Michael Nyman i Yann Tiersen–. Llàstima de cercle monocrom –d’arpegis previsibles en un vals circular–, on el matís més excitant de la grisor és... el negre?

Palla bíblica

2007-12-03T15:22:00.000+01:00

Aquest matí he estat parlant amb un vell conegut, un company d'escola que inesperadament es va fer militant del cristianisme -ok, oficialment tots en som, però no tots en som militants-. Hem anat a fer un cafè amb llet i, davant d'un diari, hem parlat d'això, d'allò i, és clar, dels últims atemptats i de la mani de l'1-D. Les seves consideracions m'han sorprès bastant i encara les estic valorant. Moltes preguntes davant d'un problema que s'ha tornat circular, com un peix que es mossega la cua. Potser, tal com diu el meu company cristià, caldria lligar l'eterna resposta catalana amb la gran ambigüitat de la cita bíblica:

No responguis a l'insensat segons la seva ximpleria,
perquè no et tornis com ell, també tu.

Respon a l'insensat segons la seva ximpleria,
perquè no es pensi ser savi.

(V. Segon recull salomònic, Pr. 26)

Quina ha de ser la resposta? Matins punt Sí "La primera" o Matins punt No "La segona"? Quina és la seva ximpleria? I la nostra, fins on pot arribar? Cal fer ús dels mitjans dels qui, sent més ximples que ningú, obtenen més respecte per part de l'insensat?

De moment, tal com he llegit avui a La Vanguardia, el dibuixant Kap reflexiona amargament:

boomp3.com

Mementazo

2007-11-28T12:20:00.000+01:00

Vet aquí que En Yeral, amo i senyor de S’ha acabat el bròquil!, proposa allò que a la blogosfera en diuen un meme. Concretament el passa a en Xexu –que el declina–, l’Anna Tarambana –que jo no coneixia– i un servidor –que agraeix la deferència–. Aquest va dels consells blogosfèrics que un hom pot oferir, cosa que no em veig capaç de fer. La meva idea a l’hora d’elaborar un bloc no respon a gaire res. Aquest meu web de pa sucat amb oli arrenca aquest estiu en un moment de debilitat, un dia que meditava amb tota la desídia del món sobre el desconegut món blocaire. Navegant per la xarxa m’hi vaig submergir i després de descobrir autèntiques perles em vaig decidir a fer-ne un que, com a mínim, em divertís de tant en tant. Per mi és com llançar al mar missatges dins d'una ampolla, i que algú pot llegir. De tota manera, la proposta memera del senyor bròquils m'ha fet reflexionar una mica.

Com que jo poques coses puc recomanar, se m’ha acudit fer una mini-cerca (parcial, curta, atzarosa; no m’he mirat els 106 milions de blocs del planeta) dels consells que es donen a l'hora de fer un bloc i n’he fet un refregit agrupant els que es repeteixen més i els que jo trobo més encertats –i que no m’aplico, tot sigui dit–. M’he pres aquesta llicència i no n’he escrit 3 sinó 10, apa.

L’univers de l’enquesta ha estat el meu entorn més immediat (és a dir, els blocaires que m’han visitat i han fet un meme d’aquest tipus) i la primera pàgina de Google amb la cerca "meme" i "consells". [Entre claudàtors anoto de qui provenen els consells.] Respon a un gran rigor, certament... Heu-la ací:

1. Gaudeix fent el bloc i agrada’t. [Anna Tarambana, Un cel vermell, QMenta]

2. Sigues autèntic i posa-hi sentiment, ni que sigui inventat. Si ho aconsegueixes, obvia el dubte de revelar o no la teva identitat real. [Anna Tarambana: «Un bloc és com una vida en format html», diu]

3. Per tant, escriu només quan et vingui de gust i si no tens res a dir, no ho diguis. [Les cabòries d’en Montilla, S'ha acabat el bròquil]

4. Amb tot, hauries de ser el més constant i periòdic possible. [Camil Ros, QMenta]

5. Quan t’hi posis, intenta ser una mica original i aportar quelcom nou. Va, no et limitis a fer copy-paste. [S'ha acabat el bròquil, Tens un racó dalt del món, Buscant a Wally]

6. Tingues una temàtica i un estil propis [Tens un racó dalt del món, Un cel vermell], però intenta fer un bloc interactiu i plural sense monotemes obsessius. [Camil Ros]

7. Fes-lo atractiu per la vista, amb un bon disseny, sense paràgrafs-totxo i amb el text justificat i revisat ortogràficament, sisplau. Sigues concret i directe i no et facis el críptic. Si l’entrada és llarga, posa-hi elements visuals per no cansar el lector. [Tens un racó dalt del món, El diari de l’Eva, Aniol, Un cel vermell]

8. Col·labora i genera moviment. És a dir, respon els visitants que et comenten, visita els seus blocs i comenta els posts que t’agradin. [El diari de l'Eva, Les cabòries d’en Montilla, Buscant a Wally, QMenta, Aniol]. Fes ús dels fils RSS, dels trackbacks, dels retrolinks, dels pingbacks i del que faci falta [Aniol]. De tota manera, no et capfiquis amb el nombre de visites ja que és més important la qualitat que la quantitat. [Les cabòries d’en Montilla]

9. Si voltes per la blogosfera, aprèn dels que tenen més “mili”. [Camil Ros]

10. I si ofereixes informació, comprova que les fonts siguin correctes. [Buscant a Wally]

Propina innecessària: Exorcitza les teves cabòries a la xarxa amb una banda sonora personal. Sigues sincer i musical. A vegades la música pot acabar de fer entendre el que no pots explicar amb lletres i bits. [Somiatrufes]

boomp3.com

Bé: ara toca passar el meme, no? Els nominats podrien ser Red Pèrill, Modgi i Dos poals. Però no cal que el feu, eh? Així mateix, animo a qualsevol que llegeixi aquest post a fer-lo si li passa per la barretina.

Per anar acabant, aquí he trobat els 8 consells blogosfèrics que es repeteixen al món virtual anglès. Els anglosaxons s’ho han muntat bé: es limiten a passar-se aquest llistat i posen asteriscs als consells amb què estan d’acord. I santes pasqües. No sé si corre cap iniciativa semblant per la catosfera. Pel que fa al món hispànic, remeto aquí.

Per últim –ara sí–, no puc deixar d'enllaçar el gran Ararat i el seu enyorat Envaint Polònia (dic enyorat perquè fa setmanes que no actualitza i sospito que hagi migrat). Us deixo amb els seus Consells per al blogaire amb pretensions literàries, tota una lliçó per als blocaires amb vel·leïtats de Nobel.

A Voice So Pure...

2007-11-14T10:44:00.000+01:00

Aquest senyor de la foto és en Paul Robeson (1898-1976), un personatge extraordinari i polifacètic que els Manic Street Preachers van intentar acostar al gran públic el 2001 amb la cançó Let Robeson Sing. Val la pena acostar-s'hi. Talent, somnis i voluntat de ferro, sí senyor!

Where are you now?
Broken up or still around?
The CIA says you're a guilty man
Will we see the likes of you again?

Can anyone make a difference anymore?
Can anyone write a protest song?
Pinky lefty revolutionary
Burnt at the stake for

A voice so pure - a vision so clear
I've gotta learn to live like you
Learn to sing like you

Went to Cuba to meet Castro
Never got past sleepy Moscow
A giant man with a heavenly voice
MK Ultra turned you paranoid

No passport 'til 1958
McCarthy poisoned through with hate
Liberty lost still buried today
Beneath the lie of the USA

"Say what you want"
"Say what you want"

A voice so pure - a vision so clear
I've gotta learn to live like you
Learn to sing like you

"Now let the Freedom Train come zooming down the track
Gleaming in the sunlight for white and black
Not stopping at no stations marked colored nor white
Just stopping in the fields in the broad daylight

Stopping in the country in the wide open air
Where there never was a Jim Crow sign nowhere
And no lilly-white committees, politicians of note
Nor poll tax layer through which colored can't vote

And there won't be no kinda color lines
The Freedom Train will be yours
And mine"

A voice so pure - a vision so clear
I've gotta learn to live like you
Learn to sing like you

Sing it loud, sing it proud
I will be heard, I will be found
Sing it loud, sing it proud
I will be heard, I will be found

boomp3.com

Ambició?

2007-11-11T20:21:00.000+01:00

En una taula rectangular d’un restaurant on ressonen els crits, cinc comensals repartits davant per davant en dos i tres. De tots cinc, n’hi ha dos que tallen el bacallà i en seure han quedat separats d’un del grup que de moment no talla ni pinta res. Però és calculador, d’ètica distreta i d’ambició arrauxada. No dubta, doncs, a canviar de seient i la taula dels cinc comensals queda invertida i disposada en tres i dos. El calculador ha aconseguit seure al costat dels que tallen i pinten gràcies al seu moviment estratègic que, potser, li servirà per continuar demostrant les poques diferències entre un home i un llimac, però també la voluntat de ferro de qui apunta alt en aquesta vida.

Per postres hem menjat trufes i he rigut per dins amb tota la cautela de què he estat capaç. Mai se sap qui pot acabar sent important.

Bé, són només curioses (tristes?) realitats a l’hora de sopar.

boomp3.com

I ja la mort

2007-11-02T13:01:00.000+01:00

I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb els del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s’hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s’enfonsen;
si els amants es perdessin, no ha de perdre’s l’amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps, no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre, quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats, no es trencaran;
la fe, en llurs mans, pel mig serà rompuda
i dins d’ells sentiran els mals de l’unicorni;
esberlats els extrems, no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades, amb brogit, a les costes;
on va brotar una flor, cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com claus,
donaran cops les testes d’aquella gent entre les margarides;
i al sol s’esberlaran fins que s’enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.

(De Poemes de Dylan Thomas, 1974, traducció de Marià Manent.)

Trobo bonica l’adaptació de Sopa de Cabra de la versió que Marià Manent havia fet del poema de Dylan Thomas. Hores bruixes és un bon tema, amb una lletra, és clar, on no falten llunes, sols i estrelles, però que aquesta vegada hi tenen un sentit i tot. Això sí, quan més escolto la versió de Roger Mas, més la prefereixo a l’original.

boomp3.com

Records oblidats

2007-10-30T14:42:00.000+01:00

Pero, después de todo, sigo preguntándome: ¿por qué se me escapan tantas cosas de mi pasado?, ¿por qué determinadas cosas se me escapan, mientras que otras permanecen fijas de modo indeleble?

(Francisco Ayala: pròleg de Recuerdos y olvidos, 2006.)

boomp3.com

Imagologia

2007-10-26T14:02:00.000+02:00

Amb la meva llicència a la butxaca tornava a sentir-me un ésser humà i també una mica com un turista. Gairebé per primera vegada sentia que em trobava realment a Espanya, en un país que tota la vida havia desitjat visitar. En els silenciosos carrerons de Lleida i de Barbastre em semblava copsar una besllum momentània, una mena de ressò llunyà d’aquella Espanya que habita en la imaginació de tothom. Serralades blanques, cabrers, masmorres de la Inquisició, palaus moriscos, rècules de mules, oliveres grises i camps de llimoners, noies amb mantellina negra, els vins de Màlaga i d’Alacant, catedrals, cardenals, curses de braus, gitanos, serenates... en un mot, Espanya. De tot Europa, era el país que més havia impressionat la meva imaginació. Em semblava una llàstima el fet que quan, finalment, havia aconseguit d’anar-hi, només n’havia pogut veure aquell racó del nord-est, enmig d’una guerra confusa i gairebé sempre en ple hivern.

(George Orwell: Homage to Catalonia, 1938, p. 167.)

Estimat Eric, ja fa temps que cries malves però m’agradaria que poguessis tornar com a turista, avui, en aquest racó del nord-est, i m’agradaria que el teu nou homenatge signifiqués una nova denúncia i un nou descobriment.

Somiatruites

2007-10-24T22:17:00.000+02:00

Em dic Albert Pla. Sóc gairebé un cantant que, com pot, fa cançons. Poca cosa, poca fama, poca incidència en el desenvolupament polític i cultural del seu país. Però sóc Albert Pla. I sóc qui escriu aquesta carta. Hi ha persones que ni tan sols són jo. Hi ha tipus que es fan passar per mi. Un d'ells escriu articles firmats amb el meu nom. Sembla que és membre o simpatitzant de Ciutadans per Catalunya i que, entre altres llocs, escriu les seves opinions personals, polítiques i pseudointel.lectuals al bloc de Félix de Azúa. Ja l'hi vaig pregar fa mesos en un mail privat, però com que veig que li importa una merda la meva petició, l'hi dic públicament. Per favor, senyor De Azúa, digue-li al teu amic que pari. Jo no sóc el teu Albert Pla. Quin embolic que m'heu armat. M'arriben correus de gent confusa, estranyada, decebuda perquè creu que opino tal cosa i tal altra sobre tal o tal altre assumpte que s'ha publicat en tal o tal altre lloc impossible de rastrejar. I només els puc dir que jo no he sigut.

La cosa és pitjor si cliques Albert Pla. A Google, depèn del dia, pots veure en la tercera o quarta referència articles presumptament escrits per mi. Encara més, per obra i gràcia de l'associació d'idees digital, cada vegada més sovint es vinculen termes com Albert Pla i Ciutadans per Catalunya o amb Félix de Azúa. Em sembla irritant. Crec que els partits polítics són, simplement, grups de persones amb greus problemes psicològics i de personalitat que es dediquen a l'engany i al robatori. Per mi, Ciutadans per Catalunya, a qui conec, per desgràcia, des que a algú se li va ocórrer la idea de posar el meu nom entre els seus simpatitzants, és un partit ple d'intel·lectualets de casa bona, ex de tot, que després de fer el gilipolles tota la vida es dediquen a tocar els collons. Quina agudesa. Sublim. Que cultes, llestíssims...

També hi ha una persona, a qualsevol lloc, no ho sé, amb aquesta pàgina a Myspace. Tampoc sóc jo. Aquest tio penja peces i vídeos a la seva (meva) pàgina com si fos jo. Té un grup d'amics a qui enganya fent-se passar per mi. I la gent li (m') envia fotos, textos, pensant que es comunica amb mi. Patètic. Finalment, si algú entra a Youtube pot veure un vídeo d'Esquerra Republicana de Catalunya. Es projecten fotos dels que es presenten a les eleccions municipals mentre sona la meva cançó Carta al rey Melchor que, per més inri, és en castellà. I jo em pregunto, ¿què faig? Potser hauria de fer el meu bloc i firmar-li articles a De Azúa demanant la independència de Catalunya. O en els meus recitals llegir un manifest escrit per Carod-Rovira dient: "Visca el Rei i visca Espanya!" Llàstima que entre tots dos no en tinc ni per a mitja cançó.

«Jo no sóc Albert Pla», llegit a El Periódico de Catalunya.

Fan

2007-10-23T20:33:00.000+02:00

Anava jo amb tren tot parlant amb una amiga sobre una banda musical de moda i el seu líder. Jo que li dic:

–La banda toca molt bé, les cançons crec que són bones però falla la veu del cantant.

Ella, indignada, em contesta:

–Però què dius! Si el cantant és molt guapo!

Mai he tingut enveja de l’atracció sexual dels cantants sobre les fans (bé, sí, però ara no és el cas), i una mica contrariat insisteixo:

–Ja ho sé, però no em refereixo al seu físic sinó a la seva veu.

La meva amiga, tanmateix, sembla absolutament insensible al matís:

–No diguis això que és molt i molt guapo, entesos?

Es tracta d’una conversa que no porta enlloc, però vull aclarir que no és que trobi lleig el cantant, sinó que, si se’m permet l’opinió, la seva veu no és la més idònia en comparació amb la qualitat del grup.

–No t’enfadis –aviso–, el cantant és molt i molt guapo però jo només dic que, segons el meu parer, em sembla, crec, diria, potser, la seva manera de cantar no seria ni la d’en Tom Jones ni la dels millors moments de Steve Walsh, penso...

Però la meva estimada amiga no cedeix ni un pam de terreny:

–Ai, digues el que vulguis, però ell és molt i molt guapo i m’agrada moltíssim, molt i molt, molt.

Abandono, rendit davant l’evidència, i com dos adolescents passem a parlar de les dones del tren que m’agraden.

Paral·lelament, dels auriculars del meu mp3 continuen sonant els virtuosos Kansas, que no sé si a hores d'ara la meva amiga trobaria molt i molt guapos. M'agafa un auricular i opina:

–Hòstia noi, no sé com pots aguantar aquest soroll!

Qüestió d'opinions, suposo.

Der träumt Trüffeln in Frankfurt

2007-10-16T13:25:00.000+02:00

Milers de llengües i una que treu el caparró entre les poques desenes que s’han erigit amb el dret exclusiu d’existir en nom d’un rotring negre, molt negre, resseguit damunt d’un mapa del món pintat de colors. Fixa’t bé, diuen, no veus que el meu rotring arriba fins aquí?, doncs tu ets meu i ets part de mi i a la que et tornis a presentar singular i universal et trenco les cames. No patiu, contesten els ambsense rotring particular, a favor vostre tenim l’endogàmia tradicional, el cofoisme tradicional i la imbecil·litat tradicional que tant potenciem des de les nostres capelletes tradicionals. Si no fos perquè la missió és mantenir certs habitants del primer món en pàries culturals, qui sap si ens importaria entrar a l’ONU, ser de la FIRS, guanyar el Nobel o anar a la Biennale.

Maleïts rotrings!

Recerca i final

2007-10-10T16:54:00.001+02:00

I'm scared of the middle place
Between light and nowhere
I don't want to be the one
Left in there

Ei, On t’amagues?

Spiaggia solitaria

2007-10-06T18:48:00.000+02:00

Mare mare mare voglio annegare
portami lontano a naufragare
via via via da queste sponde
portami lontano sulle onde

Franco Battiato és un músic que em resulta curiós. Té una pinta que sembla haver-se reencarnat (tot i que encara no és mort) en el teclista dels Antònia Font i les seves melodies, recollides en desenes de discos editats des dels anys seixanta, em fan passar de la ganyota a l’embadaliment.

Si escric sobre ell és perquè aquesta tarda he llegit una entrevista que li ha fet La Vanguardia (aquell diari tan esquizofrènic que ara s'ha empetitit) aprofitant que fa poc voltava per Barcelona. En l’entrevista tant les preguntes com les respostes es mouen per aquell terreny eteri que només pots parar-te a observar si tens temps, i avui era el meu cas. Que si la condició humana, que si la recerca del jo, que si el budisme i el sentit de la vida. En fi, res de nou sota el sol que il·lumina els cantautors de l’abstracció. Però, com deia, Franco Battiato m’encurioseix. D’entrada, el seu posat. De sortida, la seva extraordinària fertilitat musical. Pel mig i, segons el meu parer, com a cúspide, la cançó Summer on a Solitary Beach. Ignoro si l’has escoltada mai, i si l’has escoltada no sé si també et sembla que es tracta d’una melodia, d’un ritme, d’uns arranjaments i d’una lletra que no són el que en música s’acostuma a considerar normal (força gent m'ha dit que no li troba res de l'altre món o que en té de millors). En tot cas, aquí la deixo:

No vull indagar gaire més en l’univers d’aquest senyor. No sé ben bé per què, però tinc por d’arribar a un punt que em defraudi. Sé que, a part de cantant melòdic, ha escrit diverses òperes, una missa, és director de cine, pintor... i segurament deu ser més coses.

De l’entrevista, a diferència del títol que han decidit posar-li («Casi siempre el buscar es mejor que el encontrar»), em quedo amb les preguntes i les respostes finals:

Esos inicios tan difíciles que tuvo...

... No fueron duros, siempre he hecho lo que he deseado.

¿No fueron frustrantes?

Hay dos cosas que no conozco: la frustración y la envidia. Cuando oigo una composición maravillosa de otro también la siento mía, porque me ha entrado dentro, me pertenece. Aunque ahora ya sólo escucho música clásica, he escuchado toda la música posible: japonesa, china, india...

Y El vacío es su resumen.

Es un álbum que trata de todo lo que hemos hablado. La pieza 'Nada' es lo que parece tiene el mismo título de mi última película, que se presenta este mes en Italia y que habla sobre la existencia. Una discusión teológica entre un creyente, un ateo y uno que duda.

¿Usted es budista?

Estoy muy próximo, pero me gustan todas las religiones porque en todas hay algo extraordinario. Si eres un verdadero músico sabes que en esta disciplina está la posibilidad de tocar planos superiores de existencia. La música te hace entender que la materia es sólo una pequeña parte del universo.

¿Cómo se explica este feo momento humano?

Siempre ha sido así, millones de muertes violentas a diario: el marido asesina a la mujer, la mujer al marido, el padre al hijo, el hijo al padre... Pero se trata de la misma humanidad en la que conviven los más primitivos con seres evolucionados. Pero todos, a base de repetir errores, llegaremos a la sabiduría.

[Aquest post parla d’actualitat, i és quelcom que m’havia jurat no fer. Bé, un altre dia serà. Com a mínim m’ha servit d’excusa per incloure la Solitary Beach en aquest "bloc sinceromusical".]

Manchild

2007-10-04T00:43:00.000+02:00

Un dia t’aixeques del llit i et mires al mirall. De seguida penses quan amb prou feines calia afaitar la cara que tens. Aquells eren dies de petits maldecaps que calia manejar com si fossin enormes. Crec que la mirada que tenia en la meva adolescència i preadolescència era, metafòricament parlant, més hiperbòlica que miop. Intuïa el pa que s’hi dóna en aquest món, però l’estrafeia i el feia girar al meu voltant.

Al costat d’aquell meu context superparticular –encara que es tractava del mateix que qualsevol altre marrec–, hi havia el desvetllament de la consciència d’on m’havia tocat viure. Recordo que un matí de novembre un amiguet em va revelar que si Déu havia tingut la sacrosanta idea de crear-me, era per algun motiu... Qui sap, potser jo era una mena de messies, atès que el món girava al meu voltant i cada dia havia de superar proves espectaculars com ara fer-me el llit i resistir heroicament el llarg camí fins a l’escola.

El millor, o com a mínim el més curiós, d’aquells dies on amb penes i treballs em desfeia de la infantesa són els primers passos cap a l’adolescència. És un moment en què comences a encaixar idees, en què allò que demanava la mare connecta directament amb el que no feia el pare, en què definitivament comprens que practicar l’onanisme és com fer l’acte –jo deia fer l’acte–, en què et comences a plantejar reptes.

Sí, company, en aquells moments, quants reptes plantejats per demà o demà passat? Quantes hores reflexionant al sofà, amb el membre a les mans, sobre la veritat del carpe diem que un professor m’havia fet saber i sobre la necessitat d’anar per feina? No sé si és el teu cas, però jo acostumava a pensar en aquesta seqüència: «Primer ella, després l’altra, dissabte agafaré una bona merda i segur que per fi...» Perquè, és clar, va arribar un dia en què comences a sortir. Descobreixes les discoteques de tarda i tot de cop t’hi trobes a dins, tastant per primera vegada un cubata. Aleshores eren moments on les primeres mirades hiperbòliques començaven anar acompanyades de pensaments hiperbòlics, que acabaven sempre per concretar-se en no-res.

De la preadolescència a l’adolescència continues pensant que els planetes giren al teu voltant, però no entens per què aquell sistema fet a mida, del qual ets el centre, no et fa el cas que mereixeries.

I bé, passen els anys i de sobte et trobes en un pis desconegut davant d’un mirall brut a punt d’afaitar-te. I penses per un instant... Ubi sunt aquelles tardes que dedicava a observar-me grans i fer-me palles, pensant en les ties de la classe, en la Sabrina Salerno, fins i tot en la Samantha Fox [sic.]... [personatges absolutament absurds, gairebé tant com els nens que s’animaven amb elles.] Pel que es veu, al cap de molts anys, aquelles tardes s’han transformat en vespres d’insomni mirant la (nova) parella, farcit de (nous) dubtes, o convençut que aquella (nova) amiga no ha de tardar a fer-te més cas del normal i quedar per "fer un cafè"; o penedit d’haver fet segons quines coses en els darrers trenta anys; o fins i tot enyorant d’alguna manera la solitud d’aquelles tardes al sofà...

Fa centenars de mesos, el més important era explicar als amics que anaves més calent que un llum de ganxo. I ho explicaves, i tant, perquè tothom ho havia de saber. Ara un hom és més reservat, i trobo una mica de plaer exorcitzant els antics costums, que em visiten entre llençols en forma de fantasma i en el mirall del lavabo. I la nit que surto a les discoteques de carrer, als bars de barri, als pubs de la ciutat, a les casuals converses de saberuts poetes, evoco aquells pensaments ridículs de machoteenager i que ara són més certs que mai...

Diguem-ho ben alt i fort. El consol és que aquestes bestieses són abastament compartides.

Dinosaures

2007-09-29T19:09:00.000+02:00

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

(Augusto Monterroso: El dinosaurio)

Opció 1: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va tornar a tancar els ulls fent-se el mort per no obrir-los fins que l’edat prehistòrica hagués passat.

Opció 2: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va decidir anar a dormir a un altre llit, no fos cas que el dinosaure de torn el devorés.

Opció 3: I en veure que no era un malson, sinó tan real com ell, va fer com si no existís; es va dutxar, es va fer l’esmorzar i va viure de puntetes la resta dels seus dies (no fos cas que se’l mengessin per dinar).

[Petita reflexió a partir de l’estranya combinació d’haver llegit el conte més curt del món i interpretar-lo segons les reaccions polítiques de la setmana que tots hem vist gràcies a la premsa, la tele i la ràdio. El resultat ha estat la constatació definitiva que les edats juràssiques, troglodites i monàrquiques continuen convivint i dominant la península on encara habiten dinosaures.]

Supercalifragi

2007-09-21T14:21:00.000+02:00

- Bon dia, posi’m un pot del Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White, plis.

- De seguida. Ui, no en tinc, no vol pas el New Kony De Marca Concentrate Ultra Nova With Nom Raro En Estranger Per Vendre Més Que El Ja Passat De Moda Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White 2.0??

- No, no, m’ha costat molt aprendre’m el nom del Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White, i a més aquest producte que m’intenta colar no s’anuncia per la tele...

- Ja, però és més barat i renta igual.

- Però si és molt més petit!

- Perquè és Concentrate.

- Mmm... No em convenç, no el vull.

- Jo el faig servir i va de puta mare.

- Escolti, jo necessito una garantia, una prova irrefutable com ara una colla de senyores reals amb el seu nom i DNI a l’extrem dret de la pantalla que em jurin que el producte és la rehòstia, que es mostrin entusiasmades i meravellades però alhora serioses i amb un criteri exigent, que es reuneixin a la plaça del poble per fer una mani a favor del producte, o que quedin a casa d’una d’elles per prendre cafè i parlar del tema. A la merda els Concentrates que no s’han guanyat el clam popular de la gent autèntica i treballadora, necessito proves evidents amb entrevistes casa per casa, amb patums promocionals on participi tot el barri, amb tot de penya que surt de casa espontàniament per veure la meravella del segle XXI que no és sinó el Nuevo Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White.

- Ah, bé, jo només li puc oferir un pot més barat.

- Doncs ja veu que sense la garantia de què li parlo no hi ha res a fer.

- Ho entenc perfectament.

- Passi-ho bé.

- Adéu-siau.

Animals

2007-09-15T12:34:00.001+02:00

Som animals de costums. Almenys la majoria de nosaltres (exemples diversos: i, ii, iii, iv, v...). Qui no sent l’agradable seguretat d’un espai conegut o d’un so familiar? Em refereixo a petites coses com ara el soroll d’un assecador. Personalment, la calidesa del soroll d’algú que s’asseca els cabells, vés a saber per què, em fa sentir bé. Els llençols del teu llit personal i intransferible. Aquells llibres llegits fa tants anys però que no has mogut de lloc, potser per un estrany impuls antitemporal i, per tant, antinatural. Som animals de costums i ens costa acceptar el canvi. O si més no, ens costa deixar que els espais i els sons coneguts desapareguin de la nostra vida. Potser aquest sentiment té diferents matisos i, en segons qui, és una qüestió de grau. Hi ha qui li costarà més canviar de mòbil que d’altres, hi ha qui no tolerarà que tot de cop l’ordinador hagi d’anar al contenidor. Som animals de costums, alguns més que d’altres, i si bé els petits canvis costen d’assimilar, acceptar els grans –aquells canvis que fan terror de veritat– pot suposar tota una proesa. Potser massa gran per a un simple i capquadrat animal de costums.

Imagina’t un animal d’aquests (de costums) condemnat a haver de canviar de situació cada dos per tres. O, dit a la manera ikeïsta, condemnat a redecorar la seva vida cada poc temps. Possiblement les celles se li aniran abaixant, el posat serà el d’un personatge sempre a l’aguait, les orelles podrien acabar-se movent amb més agilitat i el color de la pell es mostrarà cada vegada més i més gris. La mirada, fins i tot, pot acabar tenint aquella expressió dels cérvols o els nyus salvatges, sempre pendents d’haver d’anar a menjar boixos a un altre cantó, sempre obligats a travessar un riu ple de cocodrils. Un animal de costums obligat al canvi constant és, ras i curt, un animal de costums putejat.

Però hi ha una subespècie del regne dels animals de costums que, mogut per una pulsió paradoxal que l’excita moltíssim, s’atreveix a desafiar constantment la crida de la dita popular "volta el món!". D’acord que, un cop han fet cas a aquest sentiment, els pobres animalons fan més voltes que un ventilador intentant retrobar la calidesa, per exemple, d’un so d’assecador. D’acord que aquests animals de costums poden arribar a semblar feres espantadisses de celles abaixades i gest de desubicat, com un d’aquells cérvols en constant recerca. D’acord que en moltes de les seves tombes la frase lapidària podria ser: "Animal, si ets de costums, no voltis el món i queda’t al born." Però, sempre parlant de la subespècie concreta dels animals de costums, sospiten que quedar-se al cau pot ser l’autèntic fracàs de l’animal de costums perquè, segons intueix aquesta subespècie, els que són capaços de desafiar les seves pors poden arribar a ser invencibles.

Animal, si ets de costums, acostuma’t a perdre i guanyaràs (algun dia)!

Advertència

2007-09-08T16:07:00.003+02:00

Penseu, germans,
com jo hi penso,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera,
que visito de tant en tant.

Penseu en Margarida,
la trista prostituta de la nit,
la de la mà flonja i el pit humit,
aquella que un dia quedarà quieta,
amb les mans tancades
sobre el ventre adolorit.

Penseu en les dones vestides com una estampa,
aquelles que amb un cant planyívol
us demanen un home amb rostre d’infant.
Sota el braç duen una partitura,
amb notes fetes de carn
i esquitxos de sang.

Penseu en aquesta multitud
que ens mira somrient,
sense saber el perquè del riure.

Penseu sempre en tot això,
però,
per damunt de tot,
penseu,
germans,
en l’Home Esprimatxat de la Minutera, que visito de tant
[en tant.

(Joaquim Horta: Poemes de la nit, 1955.)

Sexe

2007-09-03T11:57:00.000+02:00

Tant ella com jo ens en morim de ganes, però no ens agrada la traïció i ens n’estem.

Tanmateix, no ens estarem traint a nosaltres mateixos?

Domesticitat

2007-08-28T19:40:00.000+02:00

Després d’una conversa que hagués pogut ser molt acalorada (però que no ho va ser), em vaig acomiadar a la manera habitual (a saber, amb un gest educat d’autòmat que algun dia hauria de revisar). Un cop davant l’ordinador, pensava en totes les seves veritats, categòriques, i les anava contrastant amb les meves, categòriques també. Es tracta d’un conegut de carrer, un d’aquells amb qui comparteixes simpatia i respecte però ni un sol punt en comú. Si ell naps, jo cols; si jo peres, ell pomes; si tots dos carn i no peix, un no suporta el xai i l’altre exceptua el pollastre.

El problema és que ni un ni l’altre té prou forces per defensar els seus arguments i intentar convèncer el contraopinant. I dic problema perquè les nostres converses acaben per no tenir ni suc ni bruc, de manera que quan tots dos hem exposat els nostres punts de vista el diàleg mor i es fa el buit. Quina llàstima! Tant que m’agradaria discutir-m’hi, submergir-me en el món de les dades i l’erudició i trencar aquesta perversa harmonia, dir-li que jo cols, que jo moltes peres, què caram, que jo xai a tope!, i que és una gran equivocació creure en naps, pomes i pollastres! Què no mesura la raó sinó els arguments? En fi...

Som tontos

2007-08-23T21:44:00.000+02:00

Nicole debía entenderlo así porque agachó la cabeza y se puso a ordenar sus dibujos, a guardar los lápices. Volví a acariciarle el pelo, le pedí perdón y ella dijo rápidamente: "No, no eres tú quien...", y se detuvo, y sin saber por qué sonreímos al mismo tiempo y nos besamos largamente; sentí que nuestras caras y nuestras bocas componían el reloj de arena donde una vez más empezaba a correr el fino chorro de un tiempo silencioso e inútil. Ya era tarde para ir al museo, la luz de la habitación tomaba ese tono marchito que iba tan bien con su olor y los rumores del pasillo. En ese aplazamiento que repetiría ya tantos otros desde la tarde en la carretera de Mantua, con las casas rojas a la izquierda, se abría una zona de ritos y de juegos, de antiguas ceremonias que llevaban al amor de los cuerpos egoístas, empecinados negadores de la otra soledad que estaría esperándolos a los pies de la cama. Era la tregua precaria, la tierra de nadie donde caerían enlazados, se desnudarían entre murmullos, confundiendo las manos y las ropas, ahincándose en una falsa eternidad recurrente. Jugarían a los sobrenombres o a los animalitos, en una secuencia graduada y conocida y siempre deliciosa.

Tontísimo, diría Nicole. No soy nada tonto, diría Marrast. Usted es un gran tonto y un malo/ No lo soy en absoluto/ Sí que lo es/ No/ Sí/ No/ Sí/ Entonces yo a usted le estropeaba su jardín/ Mi jardín es lindo y usted no me lo estropea/ Sí, yo le mandaba muchísimos animalitos/ No me importa/ Primero le mandaba todos los topos/ Sus topos son tontos/ Tres marmotas/ Tampoco me importa/ Varios lirones/ Usted es un malo/ Y todos los puercos espines/ Mi jardín es mío y no lo toca nadie/ Su jardín es suyo, pero yo le mando los animalitos/ A mí sus animalitos no me importan y mi jardín está bien defendido/ No está defendido, y mis animalitos le comerán todas las flores/ No/ Los topos le comerán las raíces/ Sus topos son malos y tontos/ Y las marmotas harán pis contra los rosales/ Sus marmotas son malolientes y estúpidas/ Usted habló mal de las tres marmotas/ Porque son estúpidas/ Entonces yo le mandaba todas las marmotas en vez de solamente tres/ Lo mismo todas son estúpidas/ Y todos los lirones/ No me importa/ Ahora salga a ver su jardín y verá lo que le han hecho mis animalitos/ Usted es tonto y malo/ ¿De verdad soy tonto y malo?/ Usted no es malo pero es tonto/ Entonces retiro tres puercos espines/ No me importa/ ¿Soy tonto?/ No, no es tonto/ Entonces retiro todos los lirones y un topo/ Cualquier cosa que retire me da igual/ Para que vea lo bueno que soy retiro todos los animalitos/ Usted es malo/¿De manera que soy malo?/ Es malo y tontísimo/ Entonces, dos topos/ No me importa/ Todos los puercos espines.

(Julio Cortázar: 62/ Modelo para armar, 1968, p. 53.)

Aquest fragment sempre m’ha suggerit el reflex, el diàleg d’una visió del món, el d’una espiral malaltissa de com va el planeta, de països, d’estats, d’invasions, de guerra, d’estupidesa i d’imprudències. Potser d’amor, també?

Deus Ex Machina

2007-08-20T00:40:00.000+02:00

Al llarg de la meva vida, sempre que em trobo atabalat i perdut, penso que baixarà Déu i que amb la seva vareta màgica m’ho solucionarà tot.

Al cap d’una estona, com que no baixa Déu a arreglar res, penso que estant en un país d’arrel catòlica potser algun sant farà algun miracle.

Unes estones més tard, com que no ha baixat cap sant ni cap déu ni sa mare, em trobo amb els pantalons arremangats disposat a enfangar-me tot sol.

Me’n surto i em cago en la puta superstició, la puta religió i la puta mandra, que ve a ser tot el mateix.

Amén.

Poeta yutufer

2007-08-14T17:55:00.000+02:00

Fa poc vaig conèixer un poeta universitari que parlava, amb aires de poeta, del "yutuf" –deia "yutuf", el poeta, mentre donava lliçons de llenguatge–. El poeta s’escoltava, se les donava d’anglòfil i dominador de la llengua. El poeta em parlava del Bé i del Mal, del seu domini en noves tecnologies i de les errades lingüístiques de gent que no té el seu càrrec acadèmic ni la seva posició de poeta. Se’n reia dels simples no-poetes, el poeta, i me’ls assenyalava picant-me l’ullet. El poeta llegia un dels seus textos i acabava les frases gairebé en silenci, com aquell qui acabant de dir quelcom genial es prepara ja per dir-ne una de millor encara.

El poeta no s’adonava de les pròpies pífies i em vaig enamorar d’aquell poeta enamorat d’ell mateix, absort en el seu núvol poètic, enganyat pel seu fum poètic, admirat per la facilitat del poeta d’entabanar el públic amb un parell de gestos poètics.

Un cop a casa li vaig escriure un sonet, no gaire poètic perquè no sóc poeta. Després, com que m’avorria, vaig cercar pel YouTube "poeta universitari", i el que em va sortir no podia connectar d’una manera més irònica amb el que pensava d’aquell qui, sent un simple all, es pensa que és una gran taronja.

Es pronuncia "yutiub" ['ju:.tju:b], oi?

De hooligans i presumits

2007-08-05T19:38:00.000+02:00

Els blocs polítics em solen provocar certa mandra. No, espera. Els blocs polítics em solen provocar certa ràbia. Siguem sincers. Siguin del partit que siguin, tot i que salvant honroses excepcions, no hi sé veure sinó un senyor/a sense idees pròpies que actua com a simple instrument del seu partit, o bé com un ésser humà que s’intenta promocionar a la xarxa. «Mireu-me, mireu-me, ahir vaig fer una gran conferència a no sé on i avui m’he llegit un llibre apte només per a intel·lectuals com jo. Visca l’EMP (El Meu Partit)!»

(Continuo aquest post amb por de ser injust i una mica destraler.)

El millor d’aquesta mena de blocs són els aduladors. A mi em sembla increïble, però hi ha gent que no s’està d’escriure comentaris hiperbòlicament elogiosos al peu del post. I, francament, a vegades no tenen cap mena de sentit. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca, que li va agradar molt i que va coincidir amb no sé qui. Automàticament, apareixen un o dos comentaris que s’ho maneguen per parlar del poc nivell cultural dels membres de l’altre bàndol, per atacar l’actual consistori i, si tenen temps, per elogiar la música barroca (sempre que aquesta sigui escoltada per un membre de l’EMP).

També hi ha, és clar, els que ataquen a la jugular sense pensar res. Són els militants de l’Altre Partit (AP), programats i amb instruccions precises de mossegar qualsevol opinió del contrari. Aquests no m’agraden tant perquè, contra tota lògica, són encara menys originals que els primers. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca... Immediatament, salten indignats els contraopinants que hi troben un clar indici de fatxenderia gratuïta, un exemple evident que el candidat en qüestió no treballa pel municipi i una falta de respecte al lectorat davant d’una mostra pedant d’elitisme (perquè tothom sap que la música barroca és un clar símbol de... del que sigui).

Seria injust oblidar-se dels comentaris que intenten ser equànimes, els que malden per fer veure els pros i els contres a uns i altres. A aquests els diria que no perdin el temps: no hi ha res a fer. No es pot convèncer un convençut, i els militants de partit polític acaben sovint amb l’equanimitat d’un hooligan d’equip de futbol.

Així les coses, i sempre salvant honorables excepcions, crec que el més encertat seria obrir un bloc polític sense penjar cap post, posar-hi només la fotografia del candidat, les sigles i un lema, i que els internautes s’esbravin sense la feinada d’haver de llegir res. Total, quan entren al bloc tant els de l’EMP com els de l’AP ja saben què hi escriuran. A més, si els blocaires polítics mai no hi comencen a escriure res, quedaran menys en evidència quan, un cop passades les eleccions, deixen inactiu el bloc que una vegada els va recomanar d’obrir el seu assessor.

L’altre dia va coincidir que, mentre passejava per un d’aquests blocs, escoltava la cançó #3 de l’àlbum Will to Live de Ben Harper (espero que mai no el facin servir per a cap campanya). Ja veuràs, prova d’escoltar-la mentre llegeixes segons què de segons qui (aquest meu text, per exemple). Potser acabes amb un somriure tipus Mona Lisa.

Impromptu

2007-07-31T13:35:00.000+02:00

Obrir un bloc és una pràctica habitual. Una vegada em vaig proposar no fer-ho, perquè la veritat és que entre els diversos pensaments que em provocaven certs blocs, un d’ells era el de ser una autèntica palla davant del mirall. Un altre aspecte que em feia defugir la possibilitat d’obrir un bloc era el de caure en la vulgaritat, com ara mateix acabo de fer. Però pitjor encara, la d’escriure bestieses que només jo podria entendre, allò que se’n diuen, si continuo amb la vulgaritat, palles mentals. Parlant de palles, és curiós comprovar una vegada darrere una altra el joc que dóna dir que ets una dona al ciberespai. Tens més comentaris bavosos i per pur interès testosterònic les teves opinions acostumen a ser més ben valorades. Però no, en aquest sentit tampoc no tindria excusa per obrir un bloc perquè no m'agraden els e-caçadors de fembres i, a més, sóc un tio –diguem-ho ja.

Ups, cal evitar la dispersió. No caldria fer-ho ja en el primer post.

Per què un bloc? Alguna idea? Busquem l’aprovació i els copets a l’esquena de l’altre? Tant és, em sembla que si obro un bloc –sí, deu ser això– és per compartir i expressar opinions i sentiments que no tenen res d’especial, i que precisament per això poden ser també els teus. Exacte, deu ser tan simple com això. Qui sap, potser en aquest bloc de pa sucat amb oli hi acabes trobant un lloc on guanyar el temps, un nou blocaire a qui insultar o fins i tot una ànima bessona. O, sent més excèntric, una ànima ironicoescepticomelancoliosa, pretesament subversiva i somiatruites.

Per començar, una proposta musical. Si a vegades t’agrada, o no pots evitar, navegar sense brúixola et recomano les cançons d’Elliott Smith. Especialment Angeles i Twilight. Això sí, mai, mai, no acabis com ell. No és una opció. No hauria de ser-ho.